Veig que m'acarona el sol de les nostàlgies… sóc aquell noi de família humil que estudiava fora i que, quan venia al poble, el miraven amb una certa curiositat. Els meus pares no es podien queixar, de fet mai ho van fer, tenien un fill que ja podria treballar i ajudar a casa. Bé, són els meus pensaments a l’aire lliure de la llibertat per fer-ho. Ara ho recordo amb un agraïment profund i una forta abraçada al cel…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada