Aquells ulls de mar tirant a verd,
aquella immensitat on sempre voldries explorar
per saber una mica el perquè de tot plegat.
Aquells ulls, on a vegades no sabia que fer-los,
on dirigir-los, on enfocar-los,
on instal·lar-los per provocar aquella llum més llum
que demanava Goethe amb insistència.
Aquells ulls que parlen fi,
meravellosa expressió del silenci més explícit.
Ulls de mar de cel i verd…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada