Recordant un bon amic

Anàvem a pescar amb el volantí al port de pescadors del Serrallo, ens posàvem entre les barques i per esquer fèiem anar la sardina fresca. El meu amic que era un expert, l’enganxava a l’ham i feia com una mena de llacet amb el fil de cuc, total que ho deixava tan bé que algun llobarro s’ho va menjar de gust. Pescar un llobarro d’un parell de quilos o més era la il·lusió, o una de les il·lusions de la seva vida. Sempre recordo que em solien picar a mi, tot i que l’expert era ell, així que al final qui els havia de treure amb el salabre era ell. Bonic record d’un gran amic ja traspassat…