La suau veu de la nostàlgia aterra pausadament,
s’atura, em somriu i em fa somriure.
Contemplo en pau allò que fou real, veritat, immens, sublim,
allò que vaig imaginar mentre ho vivia,
allò que va acabar, potser sense haver començat.
Allà a la roca de pensar, mirant al mar,
quan l’hivern l’ha netejat de tota presència intrusa,
la suau veu de la nostàlgia em fa una tendra i profunda abraçada…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada