Darrerament em ve de gust parlar dels ulls, si més no d’aquells que parlen amb silencis musicals tot recordant al madrigal de Cetina que, en el seu entusiasme total, reclama que el miren aquells ulls, tot i que no ho facin amb l’afinitat que ell voldria. Sempre recordo els ulls de la Teresa quan els vaig veure per primera cop, eren, són, la llum somiada, màgica incandescència…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada