Volem...

Volem de sol a sol com els ocells, 

nadem, fins i tot contracorrent com els salmons, 

caminem pel bosc com l’avi jove que sap gaudir 

del romaní i de totes les herbes aromàtiques i remeieres.

Anem de la mà pel Carrer Ample, 

perquè ningú tingui cap problema 

per poder veure bé com passeja la felicitat, 

com llueix la seva fidelitat,

la seva afinitat total, amor a dos real. 

Fem un bany pels blaus del cel, 

veurem aigua incolora, aigua clara, neta, pura…

 

Pesar figues

Per alguns llocs estratègics de la casa tinc algun llibre començat i quan sóc prop mi aferro una estona. Avui he seguit gaudint de la narrativa i poesia de Salvador Espriu, autor que cal assaborir molt a poc a poc i, per a que ho veieu, uns en faré un tastet: “ Escolta el càntic dolç de l'ocelleta / i pesa figues al regne de la son. / La testa venerable es congestiona / al ritme del xup-xup de l'arrosada”. Feia temps que no sentia això de pesar figues, potser al professor Llovet, el meu company de La Salle de Reus, li vaig escoltar alguna vegada. Bé, la lectura sempre és edificant…

Són nens

És blau fins i tot el sol en el fred matí del mes de febrer, passa un tren amb pressa, d’aquells que sembla que no paren enlloc, passen els nens cap a l’escola, amb una calma i parsimònia impròpia que s’esbravarà a l’hora del pati i algun és possible que ho faci abans, són nens, les millors flors de la vida, l'esperança d’un món millor i més natural. Ja torna algun avi de portar el net a l’escola…

Imagino que plou

No, no plou, però jo segueixo imaginant que el blau del cel es fa fosc i que, en un no res, de cada núvol negre surt el miracle de la pluja, que ens és tan necessària. I jo vull sentir-la de prop, tant m’hi fa si és teclejant per la finestra o m'agafa en ple carrer, i és damunt del meu paraigües on fa la parsimoniosa música tan super esperada. Imaginar no em costa gaire, estaria bé que aquest somni que em sovinteja es fes realitat…

Un cormoran

Avui la zona de les llisses està atapeïda, les llisses van en grups diferents, però també hi ha munió de gavines que sembla que han vingut a prendre el sol, entre elles destaca el cap d’un cormoran que, quan li sembla, es capbussa i surt uns metres més enllà, i ho fa en diferents direccions com si s'estés divertint en un joc que només sembla entendre ell. Després d’una estona de fer de Guadiana, ha fet una capbussada molt llarga i ha desaparegut de la meva vista. Bé, aquests animalons són una mica estranys, però també són divertits, tenen la seva gràcia…

Concierto de amor

Aquellos tiempos del llorar y el implorar,

a caballo de una esperanza imperturbable

que me trasladaba raudo y veloz a tu proximidad.

Suele ocurrir que la esperanza de sus frutos, 

sobretodo si quién cabalga por los aparentes desiertos, 

son los ciertos de un alma enamorada, 

llena de todas las razones que eso conlleva. 

Aquellos tiempos llevan a esos tiempos de la paz activa, 

en el maravilloso y sensacional concierto del mejor amor.

 

Parlem de l'afinitat

No, si us plau no, no em parlis del desamor ni del despropòsit, 

ni de la cara fosca de les coses mal fetes i injustes. 

A mi parla’m de les abraçades que acaben en un petó imparable, 

amb una certesa plena d’amor i de realitat. 

Parla’m dels somriures d’aprovació, de l’afinitat, 

del sí que és definitiu per sempre més. 

Parla’m, parlem, de tot allò que té sentit, 

segur que el trobem parlant de nosaltres dos…

 

Toca un arròs

Ara ja fa dies que no en fem i la Teresa en volia fer un de conill, que és boníssim, però al final el farà de costella, que tampoc està gens malament. També fa temps que no fem una paella tal com cal, com les que fa la meva cuinera de capçalera, una mena d’arròs pelat però en paella, amb musclos de Deltebre i altres productes de la terra. Fer un arròs sempre ha estat un ceremonial, l’arròs és deixa estimar, i és capaç d’agafar, amb tota intensitat, tot el sabor de les viandes que hi poses. Demà fem un arròs, la Teresa sempre els broda, aquest segur que també…

Diuen...

Diuen que, de vegades, l’amor se'n va però ella es queda, o és ben bé ell qui roman parsimoniós i persistent. També diuen que, quan això passa, és senyal de que no era veritable amor. Bé, és diuen moltes coses, la veritat és que les coses passen i es fan evidents i ens en fem creus d’allò que semblava indestructible i se n'ha anat en orris. Diuen, diuen que s’ha dit…

Navegar por los infinitos

Hoy me he deslizado por los encantos del placer,

me he dedicado a contemplar el horizonte, 

ya saben, aquella línea en la que el cielo 

parece juntarse con la tierra, 

pero yo lo he hecho desde el mar, 

desde mi roca de pensar y observar y meditar, 

allá en el acantilado donde las olas nunca paran de bailar.

Desde allí la panorámica es de un maravilloso azul de cielo, 

que te prende el alma para que navegue 

muy feliz por los mejores infinitos. 

Hoy me he complacido…