Desig de Delta

Anirem a passar uns dies a Deltebre i això és sempre una bona notícia, és un tornar a les arrels, a la màgia d'aquesta terra tan entranyable i única. És allò de les angules i de les anguiles, dels musclos de la muscleres enfora, que tenen un sabor immillorable, és allò d'un bon arròs, sigui de la classe que sigui, mar i muntanya, aquí és on en saben més, segur, és allò de la gent franca i directa, amb la nostra parla que sempre m'apassiona i m'emociona. És allò dels orígens, allí d'on neix el peix…

Soroll de trens

Són les nou del matí, toca la música d'entrar a l'escola del Serrallo, és una cançó en català, sona per tot el barri, potser una mica massa fort per al meu gust, però no dura massa i s'aguanta bé. Parlant de sorolls, som prop de la via del tren i el soroll dels trens durant el dia, a mi, no m'han molestat mai però ara me n’adono que, per la nit, sembla que fan reparacions y, certament, fan massa soroll i als veïns ens molesta molt. 

Els teus ulls

M'agraden els teus ulls, porten el somriure incorporat,

tenen aquella expressió beatífica d'amor i bondat 

i, a més, penetren directes i potents… 

fins escrutar amb discreció l'ànima estimada. 

Sí, m'agraden els teus ulls, són acollidors,

tenen la innata intel·ligència de la comprensió 

i una gran capacitat per a cremar incerteses… 

El teus ulls són clars i nets, són la millor llum, 

sens dubte, la meva meravellosa llum…

Ja tinc una edat

Recordo l'escola unitària de D. Santiago Candela, al meu poble, a Deltebre, un mestre espectacular, avançat al seu temps, que la feia funcionar com un rellotge suís. Ja tinc una edat o més, potser vaig per la tercera… algun cop encara em van fer cantar el Cara al Sol abans d'entrar a classe, afortunadament no massa vegades, també recordo, de petit, la llet en pols i els triangles de formatge de l'ajuda americana, que no m'agradava gaire ni una cosa ni l'altra, però que es veu que ens completava l'alimentació. Sempre recordaré que amb D. Santiago Candela vaig fer l'ingrés al batxillerat i vaig anar a examinar-me, lliure, a Tortosa, allò de la divisió per quatre xifres i el dictat amb un màxim de tres faltes i també amb unes quantes preguntes de cultura general… Vaig aprovar l'examen i recordo que els pares em van rebre com un heroi…

Bon sopar

La Teresa fa verdures fresques, bajoques, pastanaga, pèsols i una patata, i només amb una mica de tonyina i alguna cosa més, oli d'oliva, ho posa al frigorífic, i ens ho mengem fresquet, la mar de bo, a més tenim fruita del temps de Benifallet, albercocs i cireres, que són molt espectaculars de bons, també uns carbassons, que la Teresa fa tan a la planxa com en puré i, fins i tot, en una truita, que queda molt bona. Bé, ja és temps de verdures, fruita i amanides, clar que podem dir que aquest temps sempre ho hauria de ser… 

A veces pienso...

A veces pienso en los besos que no di,

en aquel te quiero que no pronuncie, 

en aquella sonrisa que no capté 

y, el camino que parecía trazado, 

se esfumó como por arte de magia. 

A veces pienso en mis silencios, tan atascados ellos, 

en aquellas palabras que, de tan preparadas, 

se gastaron, se callaron, para formar parte… 

de una muy mala interpretación de la prudencia. 

A veces pienso en el llamado don de la oportunidad,

aquella bendición que no tuve, no era mi momento, 

pero tuve otros, tuve el mío, y fue especial, 

genial, único, realmente maravilloso…

 

Un gosset blanc

Un gosset blanc, preciós, amb un pèl que sembla de cotó fluix em fa pensar en allò que deia Juan Ramón Jiménez de Platero: "Se diría todo de algodón, que no tiene huesos", la cua aixecada cap al davant i uns ullets que completen com cal aquella careta de perdó, que a mi m'agrada tant. En certa manera, em recorda a la Luna, la gosseta de la meva bona amiga Lídia, que és un sol d'animalet, preciós. És curiós, però sempre que veig un gos, sigui de la raça que sigui, m'atrau i me'l miro i admiro com cal, sempre… 

Ja hi som tots i tot

Aquella mirada tendra, neta, tímida però penetrant,

que gairebé se li escapava del seu control… 

i a mi m'arrancava somriures a l'ànima. 

Aquella veu nítida, estereofònica, 

però amb els decibels molt ben ajustats.

Aquella veu ferma que sempre era bona solució, 

consens, seny, pau. 

Aquella presència que era el toc definitiu… 

de qualsevol disseny de gran qualitat. 

Aquell estar on hom diu… 

complert, no hi manca ningú, ja hi som tots i tot! 

Futbol sala

Sóc un bon seguidor del Barça de futbol sala, en realitat segueixo qualsevol esport que es jugui amb una pilota, sigui de la mida que sigui. Acabo de veure un Barça-Inter Movistar, de gran nivell. El futbol sala és molt interessant, té les seves normes, alguna tan curiosa com la de porter jugador, que els equips poden utilitzar quan necessitem imperiosament millorar el resultat, clar que aleshores jugar sense porter té els seus riscos, com ha passat avui on el Barça, que ha guanyat 2-4, ha fet el quart gol quan l'Inter Movistar jugava sense porter a la desesperada… 

Acudit

Aquest és un acudit que em van explicar fa molts anys i ara l’he recordat una mica amb un somriure. Diu que una nit de fosca és troben dos que no estaven massa bé, i un li diu a l'altre… “mira tinc una llanterna, fa un bon raig de llum, gairebé arriba al cel, si vols pot pujar fins a la lluna, sense patir gens ni mica”, l'altre se'l queda mirant, una mica entre espantat i emocionat i li diu… si home, i quan estaria a dalt, a punt d'arribar a la lluna, tu apagaries la llanterna i jo em fotria de nassos…”