dilluns, 5 de febrer del 2024

Concierto de amor

Aquellos tiempos del llorar y el implorar,

a caballo de una esperanza imperturbable

que me trasladaba raudo y veloz a tu proximidad.

Suele ocurrir que la esperanza de sus frutos, 

sobretodo si quién cabalga por los aparentes desiertos, 

son los ciertos de un alma enamorada, 

llena de todas las razones que eso conlleva. 

Aquellos tiempos llevan a esos tiempos de la paz activa, 

en el maravilloso y sensacional concierto del mejor amor.

 

Parlem de l'afinitat

No, si us plau no, no em parlis del desamor ni del despropòsit, 

ni de la cara fosca de les coses mal fetes i injustes. 

A mi parla’m de les abraçades que acaben en un petó imparable, 

amb una certesa plena d’amor i de realitat. 

Parla’m dels somriures d’aprovació, de l’afinitat, 

del sí que és definitiu per sempre més. 

Parla’m, parlem, de tot allò que té sentit, 

segur que el trobem parlant de nosaltres dos…

 

diumenge, 4 de febrer del 2024

Toca un arròs

Ara ja fa dies que no en fem i la Teresa en volia fer un de conill, que és boníssim, però al final el farà de costella, que tampoc està gens malament. També fa temps que no fem una paella tal com cal, com les que fa la meva cuinera de capçalera, una mena d’arròs pelat però en paella, amb musclos de Deltebre i altres productes de la terra. Fer un arròs sempre ha estat un ceremonial, l’arròs és deixa estimar, i és capaç d’agafar, amb tota intensitat, tot el sabor de les viandes que hi poses. Demà fem un arròs, la Teresa sempre els broda, aquest segur que també…

Diuen...

Diuen que, de vegades, l’amor se'n va però ella es queda, o és ben bé ell qui roman parsimoniós i persistent. També diuen que, quan això passa, és senyal de que no era veritable amor. Bé, és diuen moltes coses, la veritat és que les coses passen i es fan evidents i ens en fem creus d’allò que semblava indestructible i se n'ha anat en orris. Diuen, diuen que s’ha dit…

dissabte, 3 de febrer del 2024

Navegar por los infinitos

Hoy me he deslizado por los encantos del placer,

me he dedicado a contemplar el horizonte, 

ya saben, aquella línea en la que el cielo 

parece juntarse con la tierra, 

pero yo lo he hecho desde el mar, 

desde mi roca de pensar y observar y meditar, 

allá en el acantilado donde las olas nunca paran de bailar.

Desde allí la panorámica es de un maravilloso azul de cielo, 

que te prende el alma para que navegue 

muy feliz por los mejores infinitos. 

Hoy me he complacido…

 

Braseria La Catedral

Bé, ha estat un dinar sorpresa, la Teresa diu que li regalen mil "yums" i que, amb els que té i aquests, per al proper dinar pel Tenedor tindrem un descompte significatiu, i que val molt la pena. Així que jo a callar i a aplaudir. Hem agafat el bus fins al portal de Sant Antoni i, en un no res, ja érem al restaurant. Molt bona la primera impressió, la brasa de bona llenya i la carn de primera qualitat, una mica d'escalivada en torrada i anxoves i un pastís de formatge, fet de casa, extraordinari. Bé, és un d'aquells llocs que val  a pena tornar i així ho farem si tenim salut…

divendres, 2 de febrer del 2024

Un amor com el nostre

Un sol de maig, una pluja d’abril,

un primer fred de tardor 

que ja proclama l’esclat del proper hivern.

Un amor de tot temps…

que fa que el temps no importi, 

un amor càlid i alhora fresc, 

un amor tendre i senzill,

però intens i molt madur en veritat,

on els batecs de cor fan… 

que els ulls tinguin explosions 

de pampallugues constantment. 

Un amor com el teu, com el meu, 

com el nostre, de tots dos…


Passa un gat

Son quarts de dotze de la nit, m’aixeco a mirar per la finestra, calma total, a molts pisos de la plaça ja es comencen a apagar els llums, demà és dia de calçó vell, com deia la meva àvia. Passa un gat negre, preciós, gran, sembla una pantera, i ho fa amb parsimònia, trepitjant suau i silenciosament, amb els coixinets de les seves potes. Resto meravellat de l’elegància i la bellesa de l’animal, passa lentament, pas a pas, es deixa mirar i admirar com cal…

dijous, 1 de febrer del 2024

Olors

Hi ha olors que, a més de familiars, em resulten molt agradables… la benzina, el cafè, el rostit a la cassola, el calent, la sopa i olla, l’olor de la palla al tancat, quan l’arròs ja es pot segar, el massatge del pare, la colònia de la Teresa que fa olor de Teresa, la pluja sobre la gespa, el mar a l’hivern, les roses del jardí de la mare a Deltebre, els clavells de les torretes de la finestra, l’olor d’un bon vi negre o d’un bon conyac, el fum d’un bon fumet de peix… Bé, hi ha tantes coses que fan bona olor, seria llarg…

La ruta dels ponts

Vaig a corre cuita i, en un no res, arribo a la vora del riu sec, ja ho sabeu… aquella mena de camí blanquinós que alguna vegada venia ple d’aigua i ara és ple de canyes i altres herbes que ni se ben bé com poden viure, ja que a Tarragona no plou ni per casualitat. Però bé, jo camino per la vora, faig allò que en dic “la ruta dels ponts”, tot i recordant que de més jove podia arribar, juntament amb els meus companys, fins al Pont del Diable...