He marcat un gol

Somio que soc un nen de quart de Primària i avui, a l’hora del pati, bé fet un gol amb l’esquerra, que gairebé mai xuto però li he donat amb força i ha entrat per allà on diuen que les aranyes fan el niu. Diuen que els somnis sempre tenen alguna relació amb alguna cosa que has fet, o has pensat, o si més no imaginat… i jo que vaig tenir molts anys nens de quart, i molts cops intentava posar-me al seu lloc per poder-los ajudar millor, fa que sigui possible que tingui somnis així. Gaudeixo molt de somiar així… 

Festa alemanya

Festa alemanya (oktoberfest) al bar “Hola, ola”... El nostre amic ha fet garrons al forn per a tota la clientela a qui li ha vingut de gust, són garrons molt grossos i acompanyats d’aquella col avinagrada (chucrut), tan característica i típica a casa seva, i d’un puré de patates prou aconseguit. Avui la Teresa i jo ens n’hem partit un i gairebé no ens el podíem acabar. Però bé, ha estat prou bo, ben cuit i, tot i que resulta un pèl greixos, alguna vegada ens agrada recordar aquelles llicències que tothom ha fet alguna vegada. Bé, ho hem gaudit com cal, encara que molt exagerats, massa menjar... 

La mare i les roses

Em ve a la memòria aquella imatge de la mare parlant amb les roses del seu jardí i, és clar, un esbrina la bellesa plàstica de la situació i li encantaria saber la resposta de les roses davant de la seva admiració. La mare era capaç, fins i tot, de netejar algun pètal de les roses, sobretot de les blanques per les que tenia una atenció especial, i gaudia de la puresa immaculada d’aquest roser tan especial. És tot un plaer per a mi tenir aquesta visió, reviure el somriure de la mare al pati de la casa del poble, feliç entre les roses del seu petit jardí de roses de color… 

Soñar, soñar...

Pues no, nada de traerte la luna, ni una flor, ni una estrella,

ni un puñado selección de las más preciadas. 

Lo mejor es regalarte un jardín en plena primavera, 

en avanzada primavera donde las flores, ya todas las flores, 

han alcanzado la plenitud de su belleza y color. 

No estaría mal invitarte cortésmente a un paseo en barca, 

a merced de la brisa nocturna de una noche de mayo, 

contemplar el universo, cerrar los ojos y subirte 

a las alas de las luciérnagas y soñar, soñar… 

hasta despertar en tu cielo.

 

Dinar d'aniversari

Aquest any hem anat a parar al restaurant Cal Joan del Serrallo. Bé, sembla que ho hem encertat de totes totes, hem fet uns entrants de musclos, gambes, escamarlans, calamars i cloïsses, tot en una safata atractiva i molt fresca i bona. Avui hem volgut degustar un arròs i també hem tingut sort, hem triat un arròs cremós de rap i cloïsses amb allioli, ja tot barrejat, que ha resultat molt original i molt bo. Nosaltres que som del Delta i d’arròs en sabem molt, mai havíem menjat un arròs així, boníssim. Postre espectacular, pinya amb crema catalana cremada. Molt bon dinar i molt ben acompanyats amb la presència immillorable del nostre fill… 

Ens veiem

Matinem, la lluna dorm, neix el sol de la tardor, ens veiem, ens fem una salutació en forma de somriure expressiu, d’aquells que parlen, d’aquells que ho diuen tot. Marxem, aviat ho farem de la mà i, aleshores, a més de la intensitat d’aprovació del sentiment que proclama el somriure, hi haurà un contacte on la pell transmet amb bona transparència els batecs dels nostres cors, que ja sintonitzen per declarar la nostra progressiva i sublim afinitat… 

79 anys!!

Amb 79 anys a l’esquena, amb molts anys amb la cigarreta rossa sempre a flor de llavi, contemplant la nit serena, es passeja un mestre jubilat, bé, un professor de La Salle, com ens anomenaven al meu col·legi. Tota una vida tombant per les classes, amb són bastó (totxomicina) i una pluma a punt que encara porto ara, veu passar la vida, va vivint la vida on li encanta reviure, per tornar a viure, tot allò que mai no mor ni morirà. Sembla que em vaig fent gran i això que vist en fred no és gens agradable et deixa viure mentre fas coses i vius el dia a dia i ets capaç d’escriure, tens la pretensió d’escriure sobre tot allò que has fet i ja no fas i fins i tot sobre allò que si fas, com a exercici de manteniment i conservació amb unes certes garanties. En faig 79, sé que espanta una mica, però tothom tranquil que ja m’espanto jo quan no em mira ningú, però em durà poc perquè sempre estic molt ocupat procurant aprofitar i gaudir de cada minut que em resti. Moltes gràcies a tots els que heu pensat amb mi en un dia com avui, i moltes gràcies a la vida que m’ho ha donat tot: avis, pares, esposa, fill, amics, tots immillorables per a ser feliç… 

Comença la tardor

Sempre m’han agradat més les estacions intermèdies, com la primavera o la tardor, que no pas l’estiu o l’hivern. A la primavera visc aquella sensació que em fa experimentar el naixement de l’esperança i la tardor em fa creure en l'època de la consolidació de moltes d’aquelles realitats que has estat cercant sempre. L’estiu és la vida amb presses, i calor, per poder fer allò que normalment no pots fer. L’hivern és el temps del recolliment i el de la retirada a temps, que sempre és una molt bona victòria. Bé, jo ho veig així, però n’hi ha per a tots els gustos i preferències, segur que sí… 

Bon esmorzar

El meu bàrman de capçalera i amic, del bar “Hola, ola”, cada dia em prepara un entrepà petit i diferent a qual més atractiu i més bo, és a dir, d’amic genial i generós. Però els diumenges, que vinc a esmorzar sol, sempre em ve de gust un cafè amb llet, curt de cafè, llet semi amb sacarina i un croissant que si, a més, és de mantega la festa és completa. Recordo que de jove, alguna vegada, quan esmorzava això, repetia i així estava jo d'eixerit, sempre amb uns quilets de més. Bé, bon esmorzar tingueu tots… 

Fer-se un Ferran Adrià

Diuen que Ferran Adrià també es fa, de tant en tant, un parell d’ous ferrats amb patates fregides, i jo hi penso sovint, i és molt possible que un dia d’aquests em faci un homenatge. Li dic a la Teresa que s’apunti a fer un Ferran Adrià i fem festa grossa, i tot i que diuen que si menges patates no cal menjar pa doncs a nosaltres sí que ens cal perquè l’ou ferrat s’ha de menjar amb pa, amb alguna distracció de patates ben fregides amb oli d’oliva. Bé, per regar-ho alguns prefereixen cervesa, nosaltres ens decidim per un bon vi negre i, per acabar, un bon cafè curt, concentrat, ara ja sense cigarreta… 

Tornem a tenir nens

A l’estiu semblen desaparèixer, són a la platja, a la masia, a la parcel·la… el cas és que no se’n veuen gaires. En començar l’escola torna la cridòria entranyable de la canalla, l’entrada i la sortida de l’escola, amb la música habitual que posen amb molt bon gust i que tant m’agrada. En sortir, a les quatre de la tarda, solen fer un partit de futbol per aquí al barri i, tot i que normalment em desperten de la migdiada, m’ho prenc amb bon humor i acabo mirant el partit amb una certa gràcia. També vaig a veure'ls a l’hora del pati, són sempre un encant total, santa innocència!! 

Un estar a dos

Veo tus ojos como trozos de cielo, 

con brillos de luces azules de una luna 

que se ausenta de mis mejores tormentas. 

Hoy he vuelto a acelerar el amanecer 

y he absorbido la calma del momento

para acariciar con la solemnidad que se merecen 

tus buenos días con sonrisa incorporada 

y con el aroma inconfundible de tu mejor café. 

Tu beso sabe a ti y a café, 

tu presencia tiene el aura del mejor aliento, 

tu ser es la magia para un estar a dos, 

en plena plenitud…

 

És un dia normal

Sembla que no plou ni plourà, el sol és a punt, és un dia normal per anar a esmorzar i després caminar. Avui en ve de gust anar a veure el mar, llavors faré Serrallo, veuré les poques barques que queden i els iots dels rics i els xeics que, per aquest temps, ja comencen a deixar-se veure pel port. Potser arribaré fins al la platja del Miracle, perquè anar fins a la Rabassada, com feia abans, ja seria ser una mica agosarat i no cal. Bé amics, molt bon dia a tothom, sigueu ben trobats i aprofiteu el temps per somriure i abrazar i ser molt feliços tots plegats… 

Tinc podòleg

Avui tinc visita al podòleg, és un noi molt eixerit i molt agradable, amb unes mans molt lleugeres, que semblen lliscar per damunt dels peus com una ploma de sabiduría que els acarona i reconforta. Em tallarà les ungles i rebaixarà tot allò que calgui i, com sempre, sortiré amb aquella sensació d’haver fet una molt bona visita. Abans aniré a esmorzar amb la Teresa, al nostre bar habitual, on farem un petit entrepà sorpresa, un aigua natural i un cafè o dos curts, concentrats, marca de la casa, boníssims… 

Diumenge de turbot

Avui la Teresa ha fet un dinar a la seva alçada, és a dir, espectacular. Ha fet un suquet de turbot amb un grapat de musclos del Delta de l’Ebre, la qual cosa i fins aquí ja fora excel·lent, però fa una mica més de suc que menys i així al final posa un grapat d’arròs, només en surt una cullerada, però té tot el sabor concentrat a més d’estar una mica socarrat i aleshores n’hi ha per llepar-se els dits… i tot el que vulgueu. Bé, com sempre dic, la Teresa és molta Teresa, i a la cuina també… o més. 

Un ahir massa llunyà

A vegades portava dues trenes, d’altres només una, alta, llarga, brillant, generosa. A cops, potser era en dilluns, portava els cabells estesos, negres, abundants, que gairebé li tapaven la cara, i els seus ulls, com a dues llunes gairebé plenes, semblaven voler fer-se lloc darrere la cortina ondulada de la seva melena. També la recordo amb la faldilla de quadres, verds i vermells, o vermells amb qualsevol altre color, amb els tres botons al davant que mai es desfeien tot i la intensitat de les meves mirades escrutats. Bé, són memòries d’un ahir ja molt llunyà, massa… 

Temps de verema

M’encanta… per a un com jo de les Terres de l’Ebre, la collita del raïm té un interès especial. Penso en el moscatell de taula que venia l’àvia, quan jo era petit, que era sucre pur, i amb la garnatxa de la Terra Alta, on es fan vins d'alta qualitat, també amb aquell raïm de grans negres i petits on al Priorat fan, per a mi, els millors vins del món. Bé, podria seguir parlant del Montsant i el Penedès, però sempre acabaria dient que els vins catalans són els millors. Estic llegint un llibre de Roc Casagran on surt una frase que m’agrada: “Fem un glop de vi. Vi. Mitja vi-da”... 

La barca al mar

La barca al mar, sense rems ni motor, 

va a la deriva derivada del seny de la natura. 

No, no fa vent, ni plou, ni fa fred ni canícula, 

només la lluna senyoreja pel cel. 

Cap soroll desagradable, només la monotonia 

de les ones al compàs d’una brisa testimonial. 

Estic bé, és l’hora d’obrir els ulls 

com aquell que obre un llibre perquè si romanen tancats 

cap de les dues coses ens serveixen de res. 

La barca al mar a la deriva… 

derivada del seny de la natura sàvia

 

Diada Nacional de Catalunya

L’11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya, un dia entranyable d’emoció i de sentiment de pertinença, on un es sent més català que mai, o tan català com sempre, però avui fa fins i tot una llagrimeta quan veu com s’aixeca la senyera amb tota solemnitat. Aquest any no hem pogut anar a Barcelona, com solíem fer cada any, i tampoc hem comprat les samarretes, però el que sí vull fer és canviar la meva estelada del balcó, que ja està una mica velleta i esquinçada. Bé, desitjo que hagueu passat una bona Diada Nacional de Catalunya. Estimo la meva terra i n’estic molt orgullós… 

L'amor et troba

Sembla que tot estigui establert, que tot hagi de passar segons un pla configurat, tu ja pot cercar l’amor amb una certa cura, però és l’amor qui et troba i potser quan menys ho esperes, que és el que a mi em va passar. Jo ja era en aquell temps on al meu poble diuen que ja se t’ha passat l’arròs, amb una bona referència en la que es proclama que ja t’han passat les teves millors oportunitats, però mai és tard, si l'amor et troba… 

Tothom al seu lloc

Per Nadal, cada ovella al seu corral, i pel mes de setembre sembla que tot torna a la normalitat. A l’escola ja se sent l'eufòria cridòria de la canalla, que dona vida al barri, i a mi m'emociona i m’omple de records inesborrables. Sembla que ja tothom és al seu lloc, al darrere queden les vacances i aquell sentiment de què tot allò que és bo s’acaba ràpid. Però cal despertar cada dia amb l’ànim renovat, la vida és una experiència única que cal assaborir i viure-la amb il·lusió i màxima dignitat… 

Comença l'escola

L’escola ja comença a fer olor de llapis i llibres nous, els patis són nets i a punt, els mestres tenen el curs preparat i els equips directius ja han fet la seva feina impagable. Aquest curs hi haurà menys alumnes i més mestres, calen bons especialistes per atendre com cal tanta diversitat, cal formar-los bé i que tinguin ben clar tot allò que es trobaran. Preocupen, i molt, els resultats que, sobretot en matemàtiques i llengües, han obtingut els nostres alumnes, cal posar fil a l’agulla i ser molt eficients… 

Cosas mías...

Me gusta mi soledad acompañada, 

tan bien acompañada siempre ella…

Me gusta el silencio que no calla,

silencio que es luz de músicas y nostalgias, 

que ni yo ni el tiempo queremos borrar. 

Me gustan las lágrimas que no lloran, 

porque son el resplandor de los aplausos del alma. 

Me gustan los abrazos con beso, 

abrazos de brazos que lo hacen con sentimiento natural, 

besos que besan y son besados, 

como una forma de acariciar 

la afinidad del propósito de dos corazones. 

Bien, cosas mías…

 

Ella és un amor

M’agrada passar la mà pel romaní, apropar-la al nas i arrancar-ne fins i tot una branqueta, per guardar-la a la butxaca i, en arribar a casa, compartir l’aroma que quedi amb la Teresa. Per cert, la Teresa fa olor de Teresa, és la seva olor a net i a la seva colònia, que sembla que estigui feta només per a ella. La Teresa també fa olor de cafè, olor de proximitat, de confiança, de companyia, de suport total, d’abraçada ferma i silenciosa que suposa estabilitat i amor… ella és un amor, tota pau i dolcesa. 

Avui camino sol

Anem a esmorzar amb el nostre cotxe, la Teresa m’amenaça en anar al Carrefour però, amb una mica de sort, anirà amb la nostra amiga, que també ha de comprar alguna cosa, i jo quedaré lliure per anar a caminar per Tarragona. Avui faré ciutat, aniré a tocar ferro i baixaré per la rambla, passaré pel mercat i, fins i tot, faré un tomb per l’interior on sempre em distreu molt, veient les parades de fruites i verdures i, sobretot, les del peix, que solen ser espectaculars. Potser m'aturaré a fer un talladet i un aigua a algun lloc fresquet i cap a casa manca gent. Avui camino sol… 

El madrigal de Cetina

A veces escruto en el baúl de los recuerdos poéticos y reparo en el madrigal de Cetina a unos ojos, es una preciosidad: “Ojos claros, serenos, que de un dulce mirar sois alabados…” Dice también que no le miren airados para que no le parezcan menos hermosos, para acabar diciendo: “Ja que así me miráis, miradme al menos”. No me diréis que no es una delicia poética, los ojos, la mirada del ser querido y que te quiere, que te llega cálida y tierna, que te envuelve en dulzuras de buen amor… 

Missa de dol

Fa uns dies va traspassar la meva cosina, Teresa Reverté Margalef, i les seves filles han tingut a bé celebrar una missa aquí, a Sant Pere i Sant Pau, que és el lloc on va viure els darrers anys de la seva vida. En aquest barri va exercir de mestra i també era catequista de la parròquia, la qual cosa fa que fos molt coneguda i apreciada. La missa que han concelebrat dos capellans joves, per cert un cantava molt bé amb una veu preciosa, estereofònica, nítida, i l’altre ha fet un sermó on ha plasmat a la perfecció tots els mereixements de la meva cosina. M’ha encantat tot plegat, segur que a la meva cosina, que s’ho mira des del cel, també… 

Moments genials

Aquell temps de l’adolescència en què ho voldries tot d’un glop i has perdut la capacitat d’esperar la maduresa de tots els esdeveniments… És un temps elèctric, un xic precipitat, tot i que molt sentit, que dona pas a una suposada maduresa, encara immadura, on et centres en l'estimada i vius plenament fins i tot l’esperança de viure cada estona, la tens al cap i al cor i només penses en accelerar la matinada per veure-la i aleshores cada cosa té el seu color perquè ella és la llum central de la teva existència. Són moments genials, que després es confirmen o no, però que sempre valen molt la pena de viure. Quan hi penso, la nostàlgia és positiva, tot vist des de la meva edat que ja ho ha merescut tot i més… 

El temps del jubilat

He contemplat, amb una certa admiració, aquella flor preciosa que ufana regna a una mitja alçada del penya-segat. Diuen que néixer i créixer en aquest espai és un mecanisme de defensa i això fa que jo pensi en la saviesa que sovint ens mostra la natura, tot i que no sempre és així   ja que hi ha situacions que es resolen de maneres bastant injustes, si més no, difícils de comprendre per a la meva mentalitat. Però avui, en un dia no tan calorós, he tingut el temps del jubilat per a contemplar con cal, i admirar com sempre, una espectacular flor en un penya-segat… 

Esmorzar d'amics

Tots quatre lliures i a punt, sense visites mèdiques, sense cap revisió de xapa i pintura, per fi hem pogut anar a esmorzar de forquilla. Ho hem fet al bar els Maños, que torna a ser obert però amb altres persones que sembla que ho fan prou bé i encara, segons ens han dit, ho faran millor. Per començar els callos de vedella són molt bons i el seitó fregit, fresc i al punt, i fins i tot un que ha menjat ous amb béicon i fesols era un plat que feia tot el goig del món. Si milloren una mica el vi i amplien l’oferta, en general, crec que serà un lloc ideal per anar a esmorzar…