Parlar amb l'amor

Vaig mar endins travessant horitzons,

passo del llom de l’àliga amiga 

als braços d’un núvol generós que sempre m'apropa 

als llindars més blaus d’aquell cel on viu l’amor. 

Voldria parlar amb profunditat sana i natural, 

amb aquesta llum incandescent que és el bon amor, 

li demanaria una bona pluja d’estels d'afinitat, 

d’aquells que fan de la convivència un estat de felicitat…

 

Celebració amb el nostre fill

Hem tornat a celebrar el meu aniversari amb el nostre fill, ja que el dia 24 treballava i no hi va poder ser. Hem anat al restaurant Vistamar, a Hospitalet de l’Infant, un lloc preciós a peu de mar, on el paisatge blau et relaxa d’allò més bé. Hem fet una bona graellada de peix, amb un vi blanc de la Terra Alta prou bo, però no hem estat de sort perquè no tenien panna cotta, que és el seu postre estrella. Bé, hem estat molt bé, com cada estona que passem amb el nostre fill. Hem fet alguna foto, però la que més m’ha agradat ha estat una on estem els tres, estem molt guapos, eh que sí?

Comparacions

Diuen que les comparacions són odioses, també diuen que el peix és d’on neix, aleshores un estima, valora i li agrada allò que li és propi i proper i, tot i que hi ha pobles amb indrets espectaculars, Tarragona és especial, romana, entranyable, amb vistes a mar d’una bellesa indescriptible, amb restes històriques i museus impressionants i un port al Serrallo que és una delícia. Bé, faig aquest elogi de la Imperial Tàrraco, perquè he estat uns dies per la Cerdanya i me n’he adonat que la bellesa contempla molts espais i molt diferents. M’agrada tot allò prop de la mar i la muntanya sencera. No, no cal fer comparacions, tots tenen la seva bona gràcia…

Un blau de llum

Diuen que darrere dels núvols el cel és blau, diuen que la llum sol aparèixer al final del túnel, diuen que la millor complicitat ve a través d’un somriure d’aprovació, diuen que l’esperança és l’últim que es perd i, evidentment, és verda. A partir d’aquí recordaria que l’èxit sol ser el resultat de l’esforç i això és maco i és el que hauria de ser sempre. Bé, que la fe i l’esperança de tothom vegi un blau de llum, sense cap núvol, ni cap túnel…

Temps de primària

M’agradava la nena bruna de la trena llarga i la rossa del cabell estès, així com a despentinat, també una que tenia la cara com una poma de muntanya i els llavis del color de les cireres. Però, en un no res, qui realment m’agradava era la germana de la nena bruna i l’amiga de la nena rossa, i fins i tot una veïna de la nena de muntanya. Bé, eren temps de l’escola primària i m'agradaven gairebé totes…

La meva finestra

Enyorava la meva finestra, a través d’ella es pot veure passar la vida de cada dia, i a la nit vindrà la lluna, suposo que a renyar-me doncs aquesta darrera setmana no ens hem vist ni hem tingut les nostres xerrades habituals. Ara que l’estiu ja s’ha acomiadat, suposo que voldrà explicar-me coses pròpies dels excessos de l’estació de les vacances. Ara ens veurem sovint…

Va de petons

Avui va de petons… un petó al cel i a la vida, al passat i al present i fins i tot al futur. Avui va de petons d’agraïment, pels orígens, per la persistència, per la llarga durada d’una existència que no a tothom li és permesa. Avui va de mirar als ulls només per somriure, només per proclamar la complicitat, només per fer evident l’afinitat amb la convivència permesa i regalada que estic vivint. Avui va d’abraçada amb petó, amb el cos i tota l’ànima…

78 anys molt agraïts

Sembla com si fos ahir… aquell nen que jugava amb els avis quan no era darrera d’una pilota, aquell nen que estimava al seu mestre “Don Santiago Candela”, exemple com a professional i com a persona, aquell que es va anar a examinar lliure a Tortosa de l’ingrés de batxillerat i va poder continuar estudiant esgotant fins la darrera gota de suor dels seus pares. Aquell nen, ja no tant nen, va poder entrar a l’Escola Normal del Magisteri de Tarragona i va aconseguir el títol de mestre, després aquell noi, encara molt jove, va entrar a treballar de “profe” al col·legi La Salle de Reus, allí va gaudir d’un bon tracte de la majoria dels directors i d’uns companys meravellosos. Vaig conèixer a la Teresa, que ha estat sens dubte el meu regal diví, ens vam casar, vam tenir un fill, amb un cor que no li cap al pit, i tots plegats hem passat de tot com tothom, però sempre ferms i de la mà i mirant cap endavant. Dels meus pares n’hi hauria per no parar, però no vull cansar a ningú. Avui faig 78 anys, com diria el poeta ja m’ha arribat la tarda, una tarda acompanyat de tots els records més entranyables i dels meus presents que són els amos del meu cor feliç. És una delícia sentir-se estimat, benvolgut, recordat… per tant, el meu sincer agraïment a tots aquells que heu tingut a bé felicitar- me. Vull transmetre-us el meu desig de pau i bé per tothom. Una abraçada!!

Aniversari de l'Ainhoa

Viatge llampec a Deltebre, motiu, aniversari de l'Ainhoa, molt maca, bona mare i bona persona en general. Els amics i la família li hem preparat un dinar sorpresa, que ha estat tot un encert, i ens ho hem passat d’allò més bé. Ho han muntat tot al restaurant Delta Hotel i ha estat espectacular. El dinar de notable alt: unes picadetes, però de forma individual, i després podies triar entre un rossejat o un mil fulls de vedella, més postres, més pastís, més cafè. De vi teníem un Montsant de 14 graus que ha donat bon joc. Gran dia, una gran senyora com l'Ainhoa no mereixia menys, ella ens fa gaudir de la seva dolcesa entranyable i ferma…

De la mà per la vida

Seguim anant de la mà per la vida… la Teresa ja té dues edats i jo tres, però anem anant, gaudint de les mateixes coses, del mateix gust que tenim, per exemple, del futbol i del Barça, de les sortides tranquil·les, on encara ens meravellem de la natura i de tot allò que no ens és tan proper. Pràcticament mengem el mateix, dormim plegats i ens despertem amb la mateixa il·lusió per començar cada nou dia i viure’l com si fos el darrer. Hem estat a la  Cerdanya, la màgia continua fidel...

Des de la finestra de l'hotel

Veig un parell de cases de muntanya, d’aquestes de teulada de pissarra, i la resta de preciosa fusta que li dóna un to càlid i ferm, a més, estan envoltades d’una zona enjardinada on destaquen alguns cactus gegants i arrodonits que són preciosos, també un arbre amb fulles molt marrons, gairebé fosques, que crec que anomenen l’arbre de l’amor. Bé, diria, tot i que no hi entenc gaire, que són cases de persones benestants, tot és net i polit i amb molt bon gust, bonic, molt bonic, una magnífica construcció…

Així com nosaltres...

Parelles així com nosaltres, que ja ens ha arribat la tarda, es veuen asseguts davant d’un vi de luxe, en un restaurant car, demanen allò que els ve de gust, es miren, s’ho miren, semblen gaudir de la pau, de la llibertat, de la companyia mútua, de la solvència, de l’amor, que és allò que fa que tot sigui present, aquí i a punt. No, aquests no treuen el mòbil, en tenen prou amb el llenguatge dels ulls i fan un brindis eufòric per magnificar que encara van a dos per la vida…

Mar i muntanya

No, a la muntanya no hi ha mar, però hi són tots els colors del verd, verds que seran blancs quan a la neu, reina de l’indret, li ve de gust purificar les alçades on les àligues fan els nius, ponen els ous i tenen els preciosos aligots. A la muntanya es troba aquell alè de pau i llibertat que et convida a la reflexió després de la valuosa contemplació de tot l’espectacle natural d’un paisatge exquisit. No, a la muntanya no hi ha mar, però el mar té tots els colors del blau, del blau del cel, de cel blau cel…

No ho malbaratis

Anem a pams, de mica en mica, a poc a poc, no t’ho vulguis menjar golut i tot alhora, no siguis impacient, golafre, sense seny, ni mesura, ni reflexió, ni proporció. Siguis conscient del valor real, assabenta’t de fer-ho conscient, que això pot ser per sempre, que et pot canviar la vida, una vida nova, diferent, una vida per viure cada dia plenament i que no pots malbaratar per fer-ne de la desproporció una malifeta menyspreable…

Avui, sis pobles...

Pobles de muntanya, simpàtics, empinats, petits, acollidors, amb les seves teulades típiques de pissarra ben inclinades i preparades per a la neu. Bolvir, Ger, All, Bellver de Cerdanya, Talló i Alp. Potser Bellver ja és una mica més gran i l’església de Santa Maria Talló sembla que va ser la catedral més antiga de la Cerdanya. Als altres pobles també esglésies romàniques, com la de Santa Cecília de Bolvir, que data del segle dotze, o la de Santa Coloma de Ger, la de Santa Maria d’All. Hem dinat a Alp al restaurant Cal Padrí, que ens el van recomanar, però no ens ha acabat de fer el pes... bé, però no tant com per tornar. Demà cap a Tarragona, hem fet una molt bona sortida, la recomano de totes totes, m’ha impressionat…

La Molina i Castellar de n'Hug

Tercer dia per aquests meravellosos indrets de muntanya. Després d’esmorzar a l’hotel hem anat cap a La Molina, on ens han rebut dues vaques campant pel carrer, com a l’Índia, sense immutar-se per res. Hem fet un cafè i quatre fotos i hem fet camí a Castellar de n’Hug, una mica més de mitja hora, amb moltes corbes entre muntanyes impressionants i plenes de vaques, cavalls i ovelles, que ens ha fet aturar un parell de vegades per fer fotos. A mi aquests animals en llibertat em tenen el cor robat. Meravellós trajecte on s’arriba a una alçada d’uns 2000 metres i es veuen vistes de somni. Hem dinat a Cal Fanxicó, taula de formatges, taula d’embotits, rovellons i un vi negre que es diu Pere Punyetes, que ha fet molt bon joc. No hem pogut fer postres, cafè directe, prou bo. Bé, un dia sensacional…

Puigcerdà i Llívia

Hem esmorzat a l’hotel i cap allà a les onze hem sortit a fer una mica de ruta, una volta curta perquè tot està molt prop. Hem començat visitant l’Església de Sant Cosme i Sant Damià de Queixans, que està a deu minuts, per a després dirigir-nos a Puigcerdà. Allí hem passat primer per un taller Ford per posar i equilibrar l’aire de les rodes del cotxe perquè ens ha sortit un avís i ens feia por que no fos més greu, tot arreglat. Després ens hem dirigit cap al centre de la població on hem vist la Torre de Santa Maria de Puigcerdà, on està instal·lat el Punt d’Informació, la Biblioteca del Comtat de Cerdanya, l’església de Sant Domènec i, finalment, hem anat a veure l’Estany de Puigcerdà, on hem pogut veure el passeig que hi ha al seu voltant i, fins i tot, algun ànec dins l’aigua. Després ens hem dirigit directament cap a Llívia, on hem arribat quasi a temps de dinar al restaurant L’Esquirol on ja teníem reserva. Després de dinar hem passejat una mica pels carrers de Llívia i hem tornat a agafar el cotxe per anar a conèixer La Guingueta d’Ix, una petita població de la Catalunya Nord per on passa el riu Segre i on hem vist el seu Ajuntament (la Mairie, com diuen els francesos). Finalment, un altre cop dalt del cotxe, hem tornat a l’hotel per descansar una mica. Ara, fins demà que, si no plou massa, intentarem fer una altra ruta…

Ja som a Soriguerola

Hem fet un viatge plàcid i bo, dinaret a Bagà (escudella), després hem passat el túnel del Cadí (gairebé sols) i als voltants de de les tres, ja érem a Soriguerola. Hem descansat una estona i hem baixat a fer un talladet i hem fet un tomb per les casetes tan maques que hi ha per aquí. Ens hem apropat fins a l’església romànica de Sant Miquel i d’allí hem anat a veure el riu d’Alp. Bé, una mena de regadora amb molt poqueta aigua. Els voltants de l’Hotel Fontanals Golf són preciosos i des de la nostra habitació les vistes són espectaculars, és realment impressionant, com un altiplà amb les muntanyes al fons. Molt, molt bonic…

Uns dies de muntanya

Ens n’anem uns dies a Soriguerola, que pertany al municipi de Fontanals de la  Cerdanya, prop de Puigcerdà. Sortirem el dilluns després d'esmorzar i anirem a dinar a un restaurant de Bagà, que està a uns vint minuts de Soriguerola. Estarem a l’hotel Fontanals Golf, de quatre estrelles i de molt bona referència. Bé, ens fa il·lusió aquesta sortida, entre d’altres coses per l'alçada, la temperatura, el paisatge, els bolets i el menjar en general. Per si de cas, portarem roba d’abric i, com sempre, farem fotos que anirem posant cada dia de l’estada. Fins aviat amics!!

La llum somiada

Darrerament em ve de gust parlar dels ulls, si més no d’aquells que parlen amb silencis musicals tot recordant al madrigal de Cetina que, en el seu entusiasme total, reclama que el miren aquells ulls, tot i que no ho facin amb l’afinitat que ell voldria. Sempre recordo els ulls de la Teresa quan els vaig veure per primera cop, eren, són, la llum somiada, màgica incandescència…

Deixem que parli el cor

No, no cal utilitzar una dicció molt rebuscada, no cal recórrer a aquelles paraules que semblen fetes per, fins i tot, embolcallar les realitats no tan evidents. No, no cal acudir a les exclamacions estridents, perquè no té raó aquell que més crida, sinó aquell que sempre proclama les seves veritats, ajustant-se a la més estricta realitat. Deixem que parli el cor, ell sap fer-ho de manera molt correcta, molt directa i molt senzilla…

La resposta

Diuen que la resposta és dins del vent,

o potser estigui en la remor de les paraules silenciades, 

o potser en la veu monòtona de les onades de la mar. 

La resposta potser estigui en aquella matinada 

que has accelerat per veure sortir el sol… 

i t’has trobat un núvol tot ple de misteris i possibilitats de resposta.

La resposta, aquella que diuen que tan sol la sap el vent, 

potser estigui en aquell cor net que et somriu de prop 

i tu sembles no adonar-te’n…

 

Una abraçada al cel

Veig que m'acarona el sol de les nostàlgies… sóc aquell noi de família humil que estudiava fora i que, quan venia al poble, el miraven amb una certa curiositat. Els meus pares no es podien queixar, de fet mai ho van fer, tenien un fill que ja podria treballar i ajudar a casa. Bé, són els meus pensaments a l’aire lliure de la llibertat per fer-ho. Ara ho recordo amb un agraïment profund i una forta abraçada al cel…

Primer pati...

He observat, per primer cop aquest curs, el pati de l’escola del Serrallo, vull dir l’esbarjo dels nens, després del musical senyal de sortida. He observat als mestres aguditzant les seves simpaties professionals i als nens fent de nens, amb actuacions de tots els colors. Bona cridòria, bons pulmons, els primers gols és celebren com cal. Bons entrepans de bones mares, algun nen porta fins i tot fruita tallada en una carmanyola de plàstic transparent. Es veu algun despistat que va per lliure, dues nenes xerren i passegen, un grupet de quart intenta encistellar sense massa èxit…

Bella Tarragona

Sóc aquella veu que proclama la bellesa de l’entorn… mira que n’és de bonica Tarragona! Avui he anat a tocar ferro, he vist la mar amb amb una dotzena de vaixells esperant l’ordre per poder entrar al port a descarregar. A l’esquerra del Balcó del Mediterrani, l’Amfiteatre Romà, on pots fer-te idea de la història. Tarragona acull genial i té indrets d’una bellesa espectacular. I jo sóc aquella veu que proclama als quatre vents la seva sublim plasticitat…

Aquells ulls

Aquells ulls de mar tirant a verd,

aquella immensitat on sempre voldries explorar 

per saber una mica el perquè de tot plegat.

Aquells ulls, on a vegades no sabia que fer-los, 

on dirigir-los, on enfocar-los,

on instal·lar-los per provocar aquella llum més llum 

que demanava Goethe amb insistència. 

Aquells ulls que parlen fi,

meravellosa expressió del silenci més explícit. 

Ulls de mar de cel i verd…

 

Diada Nacional de Catalunya

Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, festa grossa plena de manifestacions i banderes de tota mena que volen reivindicar la seva identitat. Aquest any es fa a les quatre províncies de Catalunya, així que cap allà a les quatre de la tarda anirem cap a la Rambla i farem una estona de passeig fins arribar al Monument als Herois de 1811, zona on es faran tots els parlaments. Veurem com va tot, nosaltres ja tenim la camiseta, és de color verd…

Quadern 149

M’ho passo bé, utilitzo un temps, escriure em relaxa, em fa viatjar al passat, observar el present i veure el futur com una conseqüència de tot plegat. Ara tinc molt temps, no per perdre’l sinó per guanyar-lo en cada mirada tranquil·la a l’entorn, on allò que teòricament és més  insignificant m’acapara l’atenció i, a més, ho explico, o m’ho explico, amb un plaer que és gairebé infantil.  Bé, voldria que algun cop pogués escriure alguna cosa que tingui algun interès per a vosaltres, em faria feliç…

La fosca remor

“El ruido con el que rueda la ronca tempestad”, deia el poeta… Jo observo la fosca remor des de la finestra, sembla que algú per allà dalt està emprenyat, plou, de moment ho fa amb una certa prudència, però la dita és que pot fer-ho amb intensitat. És aquell temps que et convida a llegir, a escriure tot pensant amb l'àvia que era la més perfecta lloca de la família, o amb els pares, amb qualsevol de les seves demostracions d’amor total. També és un dia ideal per fer el nostre plat típic, col, arròs i fesols, amb morro, cua, o peu de porc. Bona diada en família i ben recollits a casa…

La capacitat d'estimar

Aquell amor d’ahir que semblava no arribar, aquest amor d’avui que sembla de sempre, fins i tot de quan no existia, aquell amor, aquest amor, l’amor, el de sempre, el mateix que et tria i et transporta a l’estat sublim de l'existència. Si amics, penso, sempre he pensat que, de totes les capacitats de l’ésser humà, la més preuada és possible que sigui la capacitat per estimar de cor…

Torna a ser diumenge

La dita és que torni a ploure, però de moment no ho fa. Vaig a agafar el bus, és un quart de déu, aniré a esmorzar al “Hola, hola”, i després si no plou, faré la meva habitual volta pel port i els tinglados del Serrallo, arribaré fins al final, després passaré per sota del pont de la via del tren i arribaré a la Plaça dels Carros, d’allí aniré baixant tranquil·lament pel carrer Reial fins a casa. Feliç diumenge a tothom amics!!

Bici estàtica

Aquesta tarda no plou i, tot i que encara no ha fet net, he pogut baixar la brossa i apropar-me fins la plaça per fer uns tres quarts d’hora de bicicleta estàtica, el que m’ha portat a fer 44 "cardios" que units als que ja portava, doncs ja en tinc 148, la qual cosa vol dir que només estic a 2 dels 150 recomanats setmanalment. Bé, ho puc fer i no em canso gaire i, si no fos pel mal al cul, per la resta en podria fer molts més i seguits. M'encanta la bici…

I plovia, plovia...

Plou suau i bé, d’aquella pluja que diuen que rega bé sense fer mal. Tot i això, aquest matí hem pogut anar a esmorzar amb tranquil·litat però al tornar a casa ja plovia amb una certa gràcia. De totes maneres he tornat a baixar i he fet “balconi”, allò de passejar per sota dels balcons del barri on gairebé puc donar una volta completa sense mullar-me. Bé, he fet uns quants tombs i he tornat, he fet una hora i un parell de quilòmetres que per al dia que fa està prou bé. Molt bona pluja aquesta de Tarragona…

Recordant un bon amic

Anàvem a pescar amb el volantí al port de pescadors del Serrallo, ens posàvem entre les barques i per esquer fèiem anar la sardina fresca. El meu amic que era un expert, l’enganxava a l’ham i feia com una mena de llacet amb el fil de cuc, total que ho deixava tan bé que algun llobarro s’ho va menjar de gust. Pescar un llobarro d’un parell de quilos o més era la il·lusió, o una de les il·lusions de la seva vida. Sempre recordo que em solien picar a mi, tot i que l’expert era ell, així que al final qui els havia de treure amb el salabre era ell. Bonic record d’un gran amic ja traspassat…

Abeuradors

Escoltava per la tele que en alguns llocs estratègics havien posat uns abeuradors perquè puguin beure la fauna salvatge, em sembla perfecte i em fa sentir molt bé. Em passa el mateix quan, en els meus passejos al llarg i ample de la ciutat de Tarragona, veig que hi ha algun lloc on alguna ànima bona i generosa posa aigua i menjar pels gats del carrer. També hi ha alguna font de la ciutat que té algun bon abeurador perquè puguin beure els gossos i, fins i tot com he vist avui, uns ocells que es feien un autèntic bany. És edificant veure les actuacions de la bona gent…

Quan era més jove

De tant en tant recordo que quan era jove, si més no quan era més jove, caminava pel bosc fins allà on es perden els camins i s’intensifica la humitat del bosc. Abans havia passat per la font i la bassa, on les granotes festejaven damunt dels nenúfars i les seves flors blanques. També havia passat per l’alzina centenària i m’havia assegut per recuperar forces, sota la seva abraçada protectora. Tot això passava quan era més jove, ara ho recordo amb tot un plaer de felicitat…

Els nens de la meva classe

Són de quart de Primària, em coneixen d’haver-me vist, fent alguna vigilància al pati, algun em té por sense conèixer-me. Són els primers dies de curs, he fet un sociograma, hi ha un bon grup de “futboleros”, amb un líder destacat. També n’hi ha un que han triat com a millor company per treballar i per estudiar. Sembla que no hi ha massa rebutjats, veurem, caldrà fer el de sempre, cercar un equilibri i baixar o pujar fums segons com ho vagi veient sobre la marxa. Aquests seran els nens de la meva classe, seran meus durant un curs, procuraré ajudar-los amb dedicació…

La veu de la nostàlgia

La suau veu de la nostàlgia aterra pausadament,

s’atura, em somriu i em fa somriure. 

Contemplo en pau allò que fou real, veritat, immens, sublim,

allò que vaig imaginar mentre ho vivia, 

allò que va acabar, potser sense haver començat. 

Allà a la roca de pensar, mirant al mar, 

quan l’hivern l’ha netejat de tota presència intrusa, 

la suau veu de la nostàlgia em fa una tendra i profunda abraçada…

 

S'apropa la tardor

Aquests dies he vist volar algun llampec, d’aquests que em fan por, diferent de quan vola un estel que em transmet pau i il·lusió. També és una altra història el vol de les fulles seques de la morera o del plataner, que em relaxen perquè sempre m'apropen a la tardor i a mi les estacions intermèdies, com la primavera o la tardor, sempre m’han agradat molt. S’apropa la tardor, és normalitza la vida de tothom, un gran plaer…

M'agrades sempre

M’agrada, m’agrades, quan parles perquè el món s’atura a escoltar-te, fins i tot els ocells deixen la seva rutina de festeig i s’apropen a les branques més baixes de l’arbreda de l’entorn, el vent és una brisa suau sortida expressament del mes de maig, ella no deixa gairebé ni moure les fulles… M’agrada, m’agrades, també quan calles, com diria el gran Neruda, perquè amb la teva àuria de llum, també s’atura el món i en té prou en contemplar-te…

Temps de col·legi

El meu col·legi de cada dia, La Salle de Reus, des del 3 de setembre de l’any 70 fins que em vaig jubilar als 65, tota una vida gaudint de la millor companyia que un pot tenir, com és la canalla, sobretot la que jo vaig tenir majoritàriament, els nens del Cicle Mitjà. Recordo el cafè i la cigarreta rossa abans d’entrar al col·legi, la fila, el timbre, la classe, els nens i nenes amb la seva vitalitat i alegria que em feien reviure cada dia en les meves millors versions. Temps de cole, desitjo molt bona feina als mestres…

L'aplaudiment de les fulles

És allò del trobar-te bé, tranquil, a gust, en pau. És aquell estat on sembla que tens totes les necessitats cobertes i no et fa falta més llum ni més ambient. Tu ets aquell gairebé tot, on l’entorn es millora en totes les dimensions. Anem de la mà per la vida i la vida és diferent, té més color, té més sentit, aquella gràcia del somriure que surt de l’interior i proclama felicitat, i fins i tot a les fulles en vol, que anuncien la tardor, fan un memorable aplaudiment…

Les flors del pati

Per aquí, a la Costa Daurada, solc quedar bocabadat contemplant aquelles solitàries flors que hi ha en alguns penya-segats propers, però el que realment m’agrada recordar són les torretes de les finestres de la mare i el jardinet del pati. M'encanta anomenar-les com ho feia ella: floreta del dia, boquetes de conillet, arracades de la reina, floretes de Sant Josep, lliris blancs, clavells vermells, que feien una olor que ara sembla que ha desaparegut, i em deixo per al final la seva filera de rosers de colors, on destacava un impressionant roser de roses blanques…

Festes del barri

Som al barri Residencial Palau de Tarragona, és el cap de setmana de festes. Avui han fet la missa comunitària i també el dinar on la gent es va muntant les taules al carrer i fan una fideuada popular que sempre resulta molt atractiva i agradable. És bonic i familiar, casi que diria que entranyable, veure amics i famílies gaudint de les festes, mentre la canalla s’ho passa pipa per les atraccions en forma d’inflables que hi ha per la plaça. Nosaltres solem ser al poble durant aquests dies, però és admirable veure la pau i bona camaraderia, una convivència que fa goig de veure…

Un silenci ple de tu

És un silenci amb música, un silenci perfumat, genial, sublim, un silenci de somnis i presències, un silenci on fins i tot volen ser-hi, aquelles paraules que mai es van dir, però que es feien sentir en forma de batecs harmònics d’uns cors totalment enamorats. És un silenci que no calla, un silenci de veus interiors, un silenci en forma de vent ple de respostes. És un silenci ple de vida, però sobretot un silenci ple de tu…

Deltebre en groc

El Delta comença a estar groc, algun pagès ja ha començat a segar i l’espectacle de la màquina tallant i engolint les espigues és molt edificant. S’està recollint la feina de tot el procés i la emoció està garantida. M’encanta observar amb uns prismàtics els ocells que van darrere de les màquines recol·lectores, allí ets pots trobar de tot, martinets blancs, ibis, bernats, gavines, esplugabous, camallargs, etc. Deltebre en groc, preciós!!

Som a Tarragona

És diumenge, la Teresa descansa, jo agafo el bus i me’n vaig a esmorzar al “Hola, ola”, bondat… un entrepanet minúscul, un aigua i un cafè. En tres dies a Deltebre he pujat un quilo, però això inclou el suc d’anguila, les torrades de la cunyada, els gelats de xocolata i el dinar de celebració de l'aniversari de la Tessa. Bé, la Teresa i jo hem decidit que tornarem a fer la bondat habitual de cada dia que ens ha portat a perdre molt de pes, la qual cosa fa que ens trobéssim molt millor. Però ho hem gaudit com cal…