Ja som a Soriguerola

Hem fet un viatge plàcid i bo, dinaret a Bagà (escudella), després hem passat el túnel del Cadí (gairebé sols) i als voltants de de les tres, ja érem a Soriguerola. Hem descansat una estona i hem baixat a fer un talladet i hem fet un tomb per les casetes tan maques que hi ha per aquí. Ens hem apropat fins a l’església romànica de Sant Miquel i d’allí hem anat a veure el riu d’Alp. Bé, una mena de regadora amb molt poqueta aigua. Els voltants de l’Hotel Fontanals Golf són preciosos i des de la nostra habitació les vistes són espectaculars, és realment impressionant, com un altiplà amb les muntanyes al fons. Molt, molt bonic…

Uns dies de muntanya

Ens n’anem uns dies a Soriguerola, que pertany al municipi de Fontanals de la  Cerdanya, prop de Puigcerdà. Sortirem el dilluns després d'esmorzar i anirem a dinar a un restaurant de Bagà, que està a uns vint minuts de Soriguerola. Estarem a l’hotel Fontanals Golf, de quatre estrelles i de molt bona referència. Bé, ens fa il·lusió aquesta sortida, entre d’altres coses per l'alçada, la temperatura, el paisatge, els bolets i el menjar en general. Per si de cas, portarem roba d’abric i, com sempre, farem fotos que anirem posant cada dia de l’estada. Fins aviat amics!!

La llum somiada

Darrerament em ve de gust parlar dels ulls, si més no d’aquells que parlen amb silencis musicals tot recordant al madrigal de Cetina que, en el seu entusiasme total, reclama que el miren aquells ulls, tot i que no ho facin amb l’afinitat que ell voldria. Sempre recordo els ulls de la Teresa quan els vaig veure per primera cop, eren, són, la llum somiada, màgica incandescència…

Deixem que parli el cor

No, no cal utilitzar una dicció molt rebuscada, no cal recórrer a aquelles paraules que semblen fetes per, fins i tot, embolcallar les realitats no tan evidents. No, no cal acudir a les exclamacions estridents, perquè no té raó aquell que més crida, sinó aquell que sempre proclama les seves veritats, ajustant-se a la més estricta realitat. Deixem que parli el cor, ell sap fer-ho de manera molt correcta, molt directa i molt senzilla…

La resposta

Diuen que la resposta és dins del vent,

o potser estigui en la remor de les paraules silenciades, 

o potser en la veu monòtona de les onades de la mar. 

La resposta potser estigui en aquella matinada 

que has accelerat per veure sortir el sol… 

i t’has trobat un núvol tot ple de misteris i possibilitats de resposta.

La resposta, aquella que diuen que tan sol la sap el vent, 

potser estigui en aquell cor net que et somriu de prop 

i tu sembles no adonar-te’n…

 

Una abraçada al cel

Veig que m'acarona el sol de les nostàlgies… sóc aquell noi de família humil que estudiava fora i que, quan venia al poble, el miraven amb una certa curiositat. Els meus pares no es podien queixar, de fet mai ho van fer, tenien un fill que ja podria treballar i ajudar a casa. Bé, són els meus pensaments a l’aire lliure de la llibertat per fer-ho. Ara ho recordo amb un agraïment profund i una forta abraçada al cel…

Primer pati...

He observat, per primer cop aquest curs, el pati de l’escola del Serrallo, vull dir l’esbarjo dels nens, després del musical senyal de sortida. He observat als mestres aguditzant les seves simpaties professionals i als nens fent de nens, amb actuacions de tots els colors. Bona cridòria, bons pulmons, els primers gols és celebren com cal. Bons entrepans de bones mares, algun nen porta fins i tot fruita tallada en una carmanyola de plàstic transparent. Es veu algun despistat que va per lliure, dues nenes xerren i passegen, un grupet de quart intenta encistellar sense massa èxit…

Bella Tarragona

Sóc aquella veu que proclama la bellesa de l’entorn… mira que n’és de bonica Tarragona! Avui he anat a tocar ferro, he vist la mar amb amb una dotzena de vaixells esperant l’ordre per poder entrar al port a descarregar. A l’esquerra del Balcó del Mediterrani, l’Amfiteatre Romà, on pots fer-te idea de la història. Tarragona acull genial i té indrets d’una bellesa espectacular. I jo sóc aquella veu que proclama als quatre vents la seva sublim plasticitat…

Aquells ulls

Aquells ulls de mar tirant a verd,

aquella immensitat on sempre voldries explorar 

per saber una mica el perquè de tot plegat.

Aquells ulls, on a vegades no sabia que fer-los, 

on dirigir-los, on enfocar-los,

on instal·lar-los per provocar aquella llum més llum 

que demanava Goethe amb insistència. 

Aquells ulls que parlen fi,

meravellosa expressió del silenci més explícit. 

Ulls de mar de cel i verd…

 

Diada Nacional de Catalunya

Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, festa grossa plena de manifestacions i banderes de tota mena que volen reivindicar la seva identitat. Aquest any es fa a les quatre províncies de Catalunya, així que cap allà a les quatre de la tarda anirem cap a la Rambla i farem una estona de passeig fins arribar al Monument als Herois de 1811, zona on es faran tots els parlaments. Veurem com va tot, nosaltres ja tenim la camiseta, és de color verd…

Quadern 149

M’ho passo bé, utilitzo un temps, escriure em relaxa, em fa viatjar al passat, observar el present i veure el futur com una conseqüència de tot plegat. Ara tinc molt temps, no per perdre’l sinó per guanyar-lo en cada mirada tranquil·la a l’entorn, on allò que teòricament és més  insignificant m’acapara l’atenció i, a més, ho explico, o m’ho explico, amb un plaer que és gairebé infantil.  Bé, voldria que algun cop pogués escriure alguna cosa que tingui algun interès per a vosaltres, em faria feliç…

La fosca remor

“El ruido con el que rueda la ronca tempestad”, deia el poeta… Jo observo la fosca remor des de la finestra, sembla que algú per allà dalt està emprenyat, plou, de moment ho fa amb una certa prudència, però la dita és que pot fer-ho amb intensitat. És aquell temps que et convida a llegir, a escriure tot pensant amb l'àvia que era la més perfecta lloca de la família, o amb els pares, amb qualsevol de les seves demostracions d’amor total. També és un dia ideal per fer el nostre plat típic, col, arròs i fesols, amb morro, cua, o peu de porc. Bona diada en família i ben recollits a casa…

La capacitat d'estimar

Aquell amor d’ahir que semblava no arribar, aquest amor d’avui que sembla de sempre, fins i tot de quan no existia, aquell amor, aquest amor, l’amor, el de sempre, el mateix que et tria i et transporta a l’estat sublim de l'existència. Si amics, penso, sempre he pensat que, de totes les capacitats de l’ésser humà, la més preuada és possible que sigui la capacitat per estimar de cor…

Torna a ser diumenge

La dita és que torni a ploure, però de moment no ho fa. Vaig a agafar el bus, és un quart de déu, aniré a esmorzar al “Hola, hola”, i després si no plou, faré la meva habitual volta pel port i els tinglados del Serrallo, arribaré fins al final, després passaré per sota del pont de la via del tren i arribaré a la Plaça dels Carros, d’allí aniré baixant tranquil·lament pel carrer Reial fins a casa. Feliç diumenge a tothom amics!!

Bici estàtica

Aquesta tarda no plou i, tot i que encara no ha fet net, he pogut baixar la brossa i apropar-me fins la plaça per fer uns tres quarts d’hora de bicicleta estàtica, el que m’ha portat a fer 44 "cardios" que units als que ja portava, doncs ja en tinc 148, la qual cosa vol dir que només estic a 2 dels 150 recomanats setmanalment. Bé, ho puc fer i no em canso gaire i, si no fos pel mal al cul, per la resta en podria fer molts més i seguits. M'encanta la bici…

I plovia, plovia...

Plou suau i bé, d’aquella pluja que diuen que rega bé sense fer mal. Tot i això, aquest matí hem pogut anar a esmorzar amb tranquil·litat però al tornar a casa ja plovia amb una certa gràcia. De totes maneres he tornat a baixar i he fet “balconi”, allò de passejar per sota dels balcons del barri on gairebé puc donar una volta completa sense mullar-me. Bé, he fet uns quants tombs i he tornat, he fet una hora i un parell de quilòmetres que per al dia que fa està prou bé. Molt bona pluja aquesta de Tarragona…

Recordant un bon amic

Anàvem a pescar amb el volantí al port de pescadors del Serrallo, ens posàvem entre les barques i per esquer fèiem anar la sardina fresca. El meu amic que era un expert, l’enganxava a l’ham i feia com una mena de llacet amb el fil de cuc, total que ho deixava tan bé que algun llobarro s’ho va menjar de gust. Pescar un llobarro d’un parell de quilos o més era la il·lusió, o una de les il·lusions de la seva vida. Sempre recordo que em solien picar a mi, tot i que l’expert era ell, així que al final qui els havia de treure amb el salabre era ell. Bonic record d’un gran amic ja traspassat…

Abeuradors

Escoltava per la tele que en alguns llocs estratègics havien posat uns abeuradors perquè puguin beure la fauna salvatge, em sembla perfecte i em fa sentir molt bé. Em passa el mateix quan, en els meus passejos al llarg i ample de la ciutat de Tarragona, veig que hi ha algun lloc on alguna ànima bona i generosa posa aigua i menjar pels gats del carrer. També hi ha alguna font de la ciutat que té algun bon abeurador perquè puguin beure els gossos i, fins i tot com he vist avui, uns ocells que es feien un autèntic bany. És edificant veure les actuacions de la bona gent…

Quan era més jove

De tant en tant recordo que quan era jove, si més no quan era més jove, caminava pel bosc fins allà on es perden els camins i s’intensifica la humitat del bosc. Abans havia passat per la font i la bassa, on les granotes festejaven damunt dels nenúfars i les seves flors blanques. També havia passat per l’alzina centenària i m’havia assegut per recuperar forces, sota la seva abraçada protectora. Tot això passava quan era més jove, ara ho recordo amb tot un plaer de felicitat…

Els nens de la meva classe

Són de quart de Primària, em coneixen d’haver-me vist, fent alguna vigilància al pati, algun em té por sense conèixer-me. Són els primers dies de curs, he fet un sociograma, hi ha un bon grup de “futboleros”, amb un líder destacat. També n’hi ha un que han triat com a millor company per treballar i per estudiar. Sembla que no hi ha massa rebutjats, veurem, caldrà fer el de sempre, cercar un equilibri i baixar o pujar fums segons com ho vagi veient sobre la marxa. Aquests seran els nens de la meva classe, seran meus durant un curs, procuraré ajudar-los amb dedicació…

La veu de la nostàlgia

La suau veu de la nostàlgia aterra pausadament,

s’atura, em somriu i em fa somriure. 

Contemplo en pau allò que fou real, veritat, immens, sublim,

allò que vaig imaginar mentre ho vivia, 

allò que va acabar, potser sense haver començat. 

Allà a la roca de pensar, mirant al mar, 

quan l’hivern l’ha netejat de tota presència intrusa, 

la suau veu de la nostàlgia em fa una tendra i profunda abraçada…

 

S'apropa la tardor

Aquests dies he vist volar algun llampec, d’aquests que em fan por, diferent de quan vola un estel que em transmet pau i il·lusió. També és una altra història el vol de les fulles seques de la morera o del plataner, que em relaxen perquè sempre m'apropen a la tardor i a mi les estacions intermèdies, com la primavera o la tardor, sempre m’han agradat molt. S’apropa la tardor, és normalitza la vida de tothom, un gran plaer…

M'agrades sempre

M’agrada, m’agrades, quan parles perquè el món s’atura a escoltar-te, fins i tot els ocells deixen la seva rutina de festeig i s’apropen a les branques més baixes de l’arbreda de l’entorn, el vent és una brisa suau sortida expressament del mes de maig, ella no deixa gairebé ni moure les fulles… M’agrada, m’agrades, també quan calles, com diria el gran Neruda, perquè amb la teva àuria de llum, també s’atura el món i en té prou en contemplar-te…

Temps de col·legi

El meu col·legi de cada dia, La Salle de Reus, des del 3 de setembre de l’any 70 fins que em vaig jubilar als 65, tota una vida gaudint de la millor companyia que un pot tenir, com és la canalla, sobretot la que jo vaig tenir majoritàriament, els nens del Cicle Mitjà. Recordo el cafè i la cigarreta rossa abans d’entrar al col·legi, la fila, el timbre, la classe, els nens i nenes amb la seva vitalitat i alegria que em feien reviure cada dia en les meves millors versions. Temps de cole, desitjo molt bona feina als mestres…

L'aplaudiment de les fulles

És allò del trobar-te bé, tranquil, a gust, en pau. És aquell estat on sembla que tens totes les necessitats cobertes i no et fa falta més llum ni més ambient. Tu ets aquell gairebé tot, on l’entorn es millora en totes les dimensions. Anem de la mà per la vida i la vida és diferent, té més color, té més sentit, aquella gràcia del somriure que surt de l’interior i proclama felicitat, i fins i tot a les fulles en vol, que anuncien la tardor, fan un memorable aplaudiment…

Les flors del pati

Per aquí, a la Costa Daurada, solc quedar bocabadat contemplant aquelles solitàries flors que hi ha en alguns penya-segats propers, però el que realment m’agrada recordar són les torretes de les finestres de la mare i el jardinet del pati. M'encanta anomenar-les com ho feia ella: floreta del dia, boquetes de conillet, arracades de la reina, floretes de Sant Josep, lliris blancs, clavells vermells, que feien una olor que ara sembla que ha desaparegut, i em deixo per al final la seva filera de rosers de colors, on destacava un impressionant roser de roses blanques…

Festes del barri

Som al barri Residencial Palau de Tarragona, és el cap de setmana de festes. Avui han fet la missa comunitària i també el dinar on la gent es va muntant les taules al carrer i fan una fideuada popular que sempre resulta molt atractiva i agradable. És bonic i familiar, casi que diria que entranyable, veure amics i famílies gaudint de les festes, mentre la canalla s’ho passa pipa per les atraccions en forma d’inflables que hi ha per la plaça. Nosaltres solem ser al poble durant aquests dies, però és admirable veure la pau i bona camaraderia, una convivència que fa goig de veure…

Un silenci ple de tu

És un silenci amb música, un silenci perfumat, genial, sublim, un silenci de somnis i presències, un silenci on fins i tot volen ser-hi, aquelles paraules que mai es van dir, però que es feien sentir en forma de batecs harmònics d’uns cors totalment enamorats. És un silenci que no calla, un silenci de veus interiors, un silenci en forma de vent ple de respostes. És un silenci ple de vida, però sobretot un silenci ple de tu…

Deltebre en groc

El Delta comença a estar groc, algun pagès ja ha començat a segar i l’espectacle de la màquina tallant i engolint les espigues és molt edificant. S’està recollint la feina de tot el procés i la emoció està garantida. M’encanta observar amb uns prismàtics els ocells que van darrere de les màquines recol·lectores, allí ets pots trobar de tot, martinets blancs, ibis, bernats, gavines, esplugabous, camallargs, etc. Deltebre en groc, preciós!!

Som a Tarragona

És diumenge, la Teresa descansa, jo agafo el bus i me’n vaig a esmorzar al “Hola, ola”, bondat… un entrepanet minúscul, un aigua i un cafè. En tres dies a Deltebre he pujat un quilo, però això inclou el suc d’anguila, les torrades de la cunyada, els gelats de xocolata i el dinar de celebració de l'aniversari de la Tessa. Bé, la Teresa i jo hem decidit que tornarem a fer la bondat habitual de cada dia que ens ha portat a perdre molt de pes, la qual cosa fa que ens trobéssim molt millor. Però ho hem gaudit com cal…