Tarragona

Tarragona m'acull com mare bona, és un quart de deu, hora d’alçar-se, rentar-se i anar a esmorzar al nostre bar de sempre, el Hola, ola, que també han estat uns dies de vacances a Alemanya i ens retrobarem amb la mateixa simpatia de sempre. Fa fred, potser no tant com a Terol, però Déu ni do, toca seguir amb bon abric i amb l’aire condicionat ben a punt. Bé, després hem de fer alguna gestió a la ciutat i,  sobretot, caminar una mica que, tot i el fred, si estic ben abrigat, amb gorro i guants, és un plaer…

De Teruel a Tarragona

Abans de les deu havíem de sortir de l’hotel, ens hem acomiadat dels companys de taula, i a les deu i poc ja érem de camí cap a Tarragona. Hem fet tot el viatge plovisquejant i en alguns llocs amb una boira espessa que gairebé no ens deixava veure res. Hem dinat al Restaurant La Parrilla, a Alcanyís, una braseria molt recomanable, on hem dinat molt bé, sobretot unes costelles de xai que estaven boníssimes. Bé, als voltants de les cinc hem arribat a casa sans i estalvis. Ho hem gaudit tot molt. Teruel existe...

Paciència

Avui li feia broma a la Teresa i li deia “Quanta paciència he de tenir amb tu”, bé, res seriós, una mica d’humor i prou, però jo després m’he quedat rumiant amb la paraula paciència, en allò que em diu que podria estar composta de pau i ciència, que no està gens malament per a una fita on el silenci resignat, és ben regat de pau i ciència. L’antònim de paciència és la impaciència, que no és res més que aquell desig adolescent de voler-ho tot i amb tota la rapidesa possible. La paciència és santa, diuen…

Segon dia a Teruel

Seguim a Teruel… Hem esmorzat unes torrades amb mantequilla i melmelada i un cafè amb llet, després hem anat decidits a veure el Conjunto de Arte Mudéjar de San Pedro. L'església de Sant Pere és una autèntica meravella a l’alçada o més de la Catedral, a no ser pel sostre d’aquesta que és irrepetible, també el claustre ha estat preciós i el Mausoleo de los Amantes de Teruel i les explicacions de la guia que han estat molt edificants. En acabar d’aquest conjunt que ens ha agradat molt, hem anat a veure el Monumento a la Vaquilla o al Ángel de la Vaquilla. Bé, era l’hora de dinar i hem anat a un restaurant que es diu Tapas y Copas, on hem gaudit de las Delicias de Teruel, que no és res més, ni menys, que el seu pernil boníssim, ens hem fet canviar el vi del menú per un Somontano i aleshores tot ha anat genial, fins i tot el cafè ha estat a l’alçada de tan bon àpat. Demà cap a Tarragona, ha estat prou bé, una estada de tres nits, només per veure Teruel, força interessant, sí senyor!

Delicias de Teruel

Té fama, és bo, ben curat, saborós, tendre, al punt de sal… i tots els elogis que vulgueu per fer justícia a quelcom ben fet. Ho solen servir amb pa i tomàquet ratllat, que està força bé, però al meu gust dista molt del pa de vidre, o el pa de pagès, amb el tomàquet fregat per sobre i una mica de sal i oli d'oliva. Bé, ser a Terol i no menjar-se una bona caldereta de xai o un bon plat de delícies de Terol, seria una falta de respecte imperdonable. I no ho dubteu mai, Terol existeix i val molt la pena de conèixer-lo bé…

Som a Teruel

Doncs sí, Teruel existeix, amb el seu toc Mudéjar i també algun caire Modernista, però sobretot amb una gent que té un accent graciós i acollidor que els fa molt agradables. Hem sortit de l’hotel i hem baixat amb un ascensor, per poder fotografiar una famosa Escalinata del Óvalo que és aquí prop. Després hem vist la torre del Salvador i l’església del mateix nom, hem seguit amunt per la Calle Nueva fins a la plaça del Torico, hem entrat a una botiga i hem comprat un parell de jerséis per al Pere, aprofitant les rebaixes. Després hem visitat la Catedral de Santa Maria, una visita guiada que ha estat força interessant, d’aquí hem anat al Museo de Arte Sacro de Teruel, on m’he fet una foto amb una imatge de Sant Pere. Hem dinat en un restaurant dels voltants i hem provat el corder, que realment el fan molt bo, demà serà el torn del pernil. Bé, hotel, migdiada, passar els petits escrits de cada dia, sopar, planificar el demà sense cotxe i... descansar ja.

Hem tocat la neu

Sí, ha estat la primera de l’any, l’espectacle blanc de les muntanyes properes, fins i tot les voreres de la carretera, on s’amuntegava ja glaçada per les baixes temperatures. M’ha fet gràcia veure alguna pineda jove, verdejant i lluint algun floc de neu aïllat, mentre que el terra es veia completament blanc. Un és nascut a Deltebre i ha viscut i viu per la Costa Daurada, així que de neu poca, molt poca, i a mi em té el cor guanyat...

De Tarragona a Teruel

Reus, Falset (capital del Priorat), Mora d’Ebre, Corbera d’Ebre, Gandesa (capital de la Terra Alta), Calaceite, Alcañiz, Calanda, on hem dinat i hem fet el primer pecat… fesols amb perdiu i cua de bou, després Villaconejos, Escucha, Perales i diferents poblets més que no recordo, fins que a quarts de cinc ja érem a Teruel. Hotel Reina Cristina, de quatre estrelles, prou cèntric, crec que estarem bé, veurem. Per allà a una alçada de més de mil metres hem vist neu, hem aturat el cotxe i hem fet alguna foto divertida, també de l’extraordinari paisatge, que no solem veure mai…

Ela regals i els nens

Tot això ha canviat molt de quan jo era petit… Ara un nen pot rebre una munió de regals que els va obrint amb una certa eufòria, cercant no sé què, potser no ho sap ni ell tampoc, i quan ja ha obert tots els regals sembla com a decepcionat de què ja hagi acabat aquell procés que gairebé s’havia convertit en una rutina. Això passa a casa dels pares, dels avis, dels padrins… i es va repetint el dia dels seu sant o de l’aniversari.  També encara hi ha nens que no tenen ni menjar, ni cap joguina, ni res de res de bo. Els regals haurien d’educar i moltes vegades produeixen l’efecte contrari. Aquesta és la meva opinió, és clar, amb tot el meu respecte per tothom…

De la mà, com sempre...

A l’Any Nou cercaré un cel amb sol,

i faré treure el nas a la primavera,

i anirem de la mà com ho feien abans,

i ens aproparem a l’alzina, ja ho sabeu,

aquella prop de la font, 

on ens espera el nostre banc de pedra, 

on vam fer de la proximitat i de l’amor 

una delícia constant… 

Doncs sí, a l’Any Nou, no li demano res més, 

ni menys, que el camí continuï, 

tots dos, de la mà, com sempre…