Tarde parda

Una tarde parda y fría de invierno, decía el poeta, y el mundo y el campo esperando, casi soñando, la lluvia. Es sábado, recién salido de una buena siesta, la tele sin voz, juega el Madrid, equipo al que no suelo seguir, la pongo en Odisea, que puedo seguir sin voz, voy escribiendo… Teresa ya da señales de vida, hará un cortado y luego jugaremos nuestra partida de… hoy toca Scrabble, jugamos hasta quedarnos sin letras y lo pasamos muy bien. Capto, bebo, un tiempo de silencio, escribo y me recreo, es tarde parda y fría de invierno, pero yo ya no estudio filosofía…

Avui, sípia!

La Teresa cavalca de nou per la cuina, sembla que ha llegit una recepta interessant i l'està posant en pràctica. Ha comprat unes sípies, ha fet un sofregit amb all, ceba i julivert, ha posat la sípia a trossets i sembla que posarà una patata i un grapat de cigrons, no sé si la recepta inclou alguna cosa més, però segur que la Teresa ho sap i farà una meravella com sempre fa les coses ella… potser fins i tot m'apropo a la meva reserva i agafo un vinet adient per a fer els honors a l'esdeveniment tan creatiu.

L'estació del tren

Passava prop de l'estació del tren, m'he apropat, sempre té un gran atractiu per a mi, m'assec una bona estona, veig arribar i marxar algun tren i sempre observo la dinàmica mecànica d'alguns usuaris, però sobretot les arribades amb els braços oberts, o els acomiadaments amb alguna llàgrima mal dissimulada, aquell que es posa nerviós perquè el tren ve amb retard, o aquell que l'ha perdut per cinc minuts. L'estació… ara feia temps que no hi passava, potser hi ha menys gent que abans...

El llorar de los niños

Nunca entendí que se deje llorar a un niño pequeño, dicen que se hace fuerte, aprende a resistir y se le ensanchan los pulmones… a mí no me entra, yo prefiero que ría con estrépito y que sus pulmones se emocionen al compás de las dulzuras. Por supuesto, no me gustan los niños que consiguen sus propósitos a base de llorar y menos el entorno que lo consiente. Recuerdo algunas lágrimas de algún alumno que las utilizó como mecanismo de defensa, o de convicción, y yo los pasaba rápidamente por la criba de la verdad y dejaban rápido su famoso llorar, veían que era un proceder inútil. Recursos de mi ayer, no tan lejano...

Pinzellades

Roma em va semblar una ciutat museu, amb moltes obres d'art úniques. Londres una ciutat com si l'haguessin preparat per rodar una pel·lícula, tant per la seva varietat ètnica, com pels protocols i carruatges que vaig veure a la porta del palau de Buckingham. Tenerife una preciosa diversitat de paisatges que, juntament amb el clima i la bona acollida de la gent, el fan un lloc summament atractiu. La Gomera, Menorca i Mallorca, illes amb racons on el poeta us podria parlar de la llum, aquella claror verge de la natura i dels miracles de la vida més bonica i natural que hi ha…

Sense mascareta

No hi ha res més bonic que el somriure d'un nen… Avui m'he apropat a l’escola del Serrallo a l'hora del pati i he vist aquelles cares amb ulls vius i actituds entremaliades que fan il·lusió de veure. El pati, tota l'escola en si, sembla que s'ha pintat d’unes noves alegries en forma de somriures infantils, la qual cosa és meravellosa. Les manifestacions i les cridòries de l'hora de l'esbarjo… ara més naturals.

Una faldilla de quadres

La faldilla de quadres tenia tres botons i, a vegades, un sortia del trau. La cua de cavall, sempre alta i molt ben pentinada, li donava un aspecte net, de mirada felina, penetrant, el seu posat seriós la feia sempre força interessant. A cops, però, se li dibuixava un somriure fi que li donava aquella mena de naturalitat que apropa, potser no era un mirall de simpaties però jo li veia totes les gràcies. La faldilla de quadres, a cops amb una sivella central, em portava de cap perdut...

Un quintet amb els companys

Els jubilats sortim a la sortida del primer sol, avui hem anat a fer un quintet, la majoria sense alcohol, però fa de bon prendre, i hem xerrat de les obres i hem coincidit en criticar la poca destresa del que ha dissenyat l'entrada al nostre pàrquing i, evidentment, hem fet d'enginyers de carreteres i, fins i tot, hem dissenyat una nova distribució de llums perquè una de les que han col·locat no deixa dormir a un dels companys. Bé, com sempre un plaer la nostra trobada, també hem acordat anar a esmorzar el divendres de la setmana entrant… si no hi ha força major.

M'he cobert de glòria

Evidentment tinc pinta de jubilat, passo moltes estones mirant les obres, m'assec sovint de cara al sol, com els llangardaixos, i a més ja tinc algun colom amic que, quan em veu, aterra prop a la recerca d'algun gra d'arròs o alguna molla de pa per omplir el pap. Avui, com els havia promès, els he portat menjar i l'espectacle ha estat colpidor, uns han anat cridant als altres i en un no res m'he cobert de glòria, més aviat de coloms…

Acertamos

Me casé con una vecina… y eso no suele ser corriente. Los vecinos nos conocemos mucho, a veces demasiado, y parece que uno haya de buscar en otro polo más opuesto para que se confirme una atracción más positiva. Pero lo nuestro parecía un designio del destino, tal para cual, nos decían los amigos y familia y, como ya ven ustedes, hemos acertado mostrando una buena afinidad en nuestra forma de complementarnos, al mismo tiempo damos la razón a todo el mundo que bendijo nuestra unión como muy buena y bien lograda. Pues eso, me casé con una vecina… y acerté plenamente, acertamos, los dos, aunque yo más, diría…