Còrdova

En sortir de Mengíbar, passem per Bailén, Andújar i Montoro, com a pobles més importants abans d'arribar a Còrdova. El paisatge continua arrodonit, però les oliveres van compartint espai amb grans plantacions de gira-sols, alguna de blat de moro i algun hort, juntament amb alguna extensa zona amb plaques solars. Sorprenen de forma positiva els grans polígons industrials que hi ha al començament de cada poble gran o ciutat.

Còrdova és catedral, antiga mesquita, artística, de precioses arcades, parets i columnes, enriquida també per la fe cristiana. Sempre penso que darrere dels credos hi ha la bondat del cor que mou la voluntat noble per fer el bé sense interessos... aleshores, la convivència és possible, el respecte imprescindible i l'amor bàsic. Hem fet totes les fotos del món, des del Pont de Pedra del Guadalquivir que dóna a la Mesquita fins tot allò que ens cridava l'atenció, com un Sant Antonio, per recordar a un dels meus companys.

Hem dinat al Restaurante Los Patios, és a dir, a un pati andalús i, com no podia ser menys, un menú íntegrament cordovès: salmorejo, albergínies fregides amb mel, cua de toro i pastís cordovès (pasta fullada amb cabell d'àngel). Bé, saben el que es fan, aquesta gent. Hem fet un tomb pels voltants i hem comprat algun record per la família i els amics. Després, una ampolla d'aigua gran i cap a l'hotel. Ahir a Úbeda estàvem a 40º-41º, avui a Còrdova a 38º, però ens n'anem sortint prou bé. Són les sis de la tarda. Descansem a l'hotel fresquets...

Sant Fermín, Jaén, Baeza, Úbeda, Mengíbar

Un record per al meu company Fermín Miguélez que, des del cel, deu contemplar amb plaer el nostre viatge pel sud... En sortir de Granada posava a 95 km Jaén, i nosaltres cap allà, on aviat hem començat a veure totes les oliveres del món, arrenglerades i fent mars d'aigua marina platejada de fulletes al sol. Bonic, són muntanyetes arrodonides on la vista es passeja amb còmoda suavitat... Hem entrat a Pelagajar des d'on es veia una panoràmica espectacular i on també hi ha una espècie d'apartaments incrustats a la roca. Després, cap a Jaén: Obispado, Catedral (molt maca i on hem fet moltes fotos), banys àrabs... Hem fet una canyeta a un bar on la mestressa tenia tota la família del seu pare a Vila-seca i era cosina d'un noi que va morir en un incendi al Polígon Francolí.

Hem dinat al Restaurante Castillo Torres (Puente del Obispo, Jaén) prou bé, però no van més enllà del Ribera o el Rioja... ningú és perfecte! Ens hem arribat a Baeza, Patrimoni de la Humanitat, i realment és una excel•lent concentració artística, millor que Úbeda on també hem estat i és preciós, però més disseminat. Finalment, hem passat per Linares i Bailén, però sense entrar, i hem arribat a Mengíbar, que és on tenim l'hotel (Hotel Santa Beatriz de Silva). Són dos quarts de vuit i ens acabem d'instal•lar. Ara anirem a fer un tomb pel poble. De moment, tot molt maco, diferent. La gent té el somriure fàcil i les tapes són abundoses i la cervesa molt fresca... també misèria pel carrer i opulència manifesta. Baeza, amb tocs de Machado, i Granada, on algú demanava almoina per un cec perquè no hi ha res més penós que ser cec a Granada, serien les mostres més evidents de la bellesa vista fins ara. Demà toca Còrdova i pobles dels voltants, que també em fa il•lusió allò de la Mezquita. Tornarem a dormir a Mengíbar i després ja començarem a pujar de mica en mica...

Segon dia a Granada

El minibús 30 ens ha portat fins l'entrada de l'Alhambra. Hem agafat un plànol, per si de cas, i seguint les indicacions ens hem passejat tot el recinte contemplant embadalits tanta meravella: magraners en flor, roses que fan olor de rosa, preciosos racons i raconets amb aigua i verds de tota mena, artístics laberints, llocs privilegiats per veure Granada per diferents vessants... Destacar el Palau del Gerenalife, Torre del Agua, Puerta del Vino, Alcazaba, Palacio Nazaríes, Baños de la Mezquita, Santa Maria de l'Alhambra, Palacio de Carlos V, Museo de Bellas Artes...

Bé, de tot, bo i bonic amb ganes. Després de tres hores "peripateando", hem dinat al Bar Tapas Tradicionales, i ho hem fet acompanyats pel so de músics de carrer que m'han semblat... originals. Les tapes prou bé, el tracte exquisit, la zona fresca, etc. Són les tres... descans a l'habitació. Demà, cap a Jaén...

Cap a Granada...

Ferran el Catòlic va dir: "Arrancaré uno a uno los granos de esa Granada"... nosaltres ens limitarem a gaudir-los en la seva dolçor i bellesa. Hem anat de Cartagena a Lorca, on hem estirat les cames i hem fet un cafè amb gel. Poc després, hem entrat a la província d'Almerias i hem passat a tovar de Vélez Rubio. Ja en terres de Granada, hem passat per Baza i hem parat a Guadix, on hem dinat al restaurant Boabdil... llàstima del cafè, la resta gairebé perfecte. A quarts de sis ja érem a Granada, a l'Hotel Universal. Ens hem instal•lat i... a voltar-la!

Ja tenim les entrades per demà poder visitar l'Alhambra... mentre, hem anat a veure la Catedral, l'Església de Santo Domingo, amb uns retaules molt macos, i diferents recordatoris dels Reis Catòlics en forma d'estàtues en diferents places. Hem visitat, també, l'Alcaiceria, un lloc amb encant que et feia sentir con si estiguessis al bell mig de Marraqueix i on ens hem comprat un barret de palla amb una cinta amb el nom de Granada.

Cap a Cartagena falta gent!

Hem deixat València. Som a Xàtiva, poble d'en Raimon... mirarem de trobar el carrer de l'om. Farem alguna foto per deixar-hi constància i marxarem cap a Alacant. Fem un cafè a un bar que es diu Pebrenegre. Tothom parla en valencià. Hem "eixit" de Xàtiva cap a Alcoi, passant pel túnel de les Olleries, Gandia a mà dreta, Ontinyent i ara ja som a Alcoi fent una canyeta. Hem fet fotos del Monasterio del Santo Sepulcro, l'església de Santa Maria i alguna cosa més. Ja som a Alacant. Són les tres i estem dinant al restaurant Savoy un menú de costa amb un Ribera del Duero, veient el mar i els iotets. Continua la placidesa i el bon estar. Després farem un cop d'ull i alguna foto para la posteritat. De moment, és com una mena de Salou però molt més gran, immens, lloc de vacances per a tota mena de guerrers y també algun lloc de pau del ric.

Aquesta tarda Elx i a dormir a Cartagena. Fins ara, em sorprenen les bones carreteres sense peatge. Sembla que només paguem a Catalunya... aquí som l'ànima de l'oblit, només pensen amb nosaltres per xuclar-nos. Ara som a Elx, ves per on, a un Lizarrán. És la ciutat de les palmeres i és ben cert, n'està farcit per tot arreu, pàtria de la famosa "Dama d'Elx", també del castell i del Museu. Ens queda la darrera etapa d'avui. Si tot va normal, cap a les set de la tarda podem estar ja a Cartagena, fer una ullada i descansar. Demà la fita és Granada, poca broma! Són quarts de vuit i ja som a l'hotel NH Campo Cartagena. Anem a fer alguna foto i a posar benzina, així demà ja estarem a punt. De moment, tolt perfecte!!

Segon dia a València

Hem dormit i esmorzat molt bé. Després, el bus 95 ens ha apropat a la Ciutat de les Arts i les Ciències, que ens hem passejat a consciència: el Palau de la Música, El Pont de les Flors, el Parc Gulliver, el Palau de les Arts Reina Sofia, el Museu de les Ciències Príncepe Felipe, l'Hemisfèric, l'Umbracle, l'Àgora, l'Oceonogràfic... Bé, és una abocada de cèntims amb més o menys resultats artístics o científics però que fa que la gent d'arreu del món, nosaltres inclosos, ens apropéssim per veure-ho, encara que només sigui un cop a la vida.

Hem dinat a l'hotel i, després, hem fet una mica de migdiada a la fresqueta de l'habitació. Aquesta tarda toca alguna coseta que ahir ens vam deixar de la part vella: Ajuntament, Mercat Central, la Llotja... De València em quedo amb els carrers amples i el verd dels parcs i jardins, l'orxata de xufla i el xarrupet de mandarina. La paella... la fa millor la Teresa. També m'ha sorprès, en contra del que m'havien dit, que molta gent parla català, d'aquell de la erra final i molta ix, però s'escolta bé, sobretot pels pobles. Tanques els ulls i et podries fer a la idea que ets a qualsevol ciutat important del món. Demà seguim camí: Alacant, Elx, Cartagena... Ho aniré contant, no sigui que ens haguéssiu de venir a buscar!

Un tomb pel sud

Després d'un viatge plàcid, sense embussos i amb l'aire condicionat del Kuga a ple rendiment, ja som a València, a l'Expo Hotel. Habitació ampla i bonica i encarada al sol, però fresqueta, amb nevera i altament acollidora. Hem dinat a Faura, prop de Sagunt, al restaurant "El gat negre", on hem fet un menú de degustació per recordar, que la cuina també té els seus esglaons per arribar al cel i el vi, Priorat a part, també té originals llos de pastura a reconèixer. Respirem pau i felicitat. Ara, quan el sol descansi una mica, anirem a fer un cop d'ull per la part vells, el barri del Carme. Demà serà el torn de la part nova dels vidres i les arts.

Són quarts d'onze de la nit. Ens hem passejat les fites més interessants, les arrels, allò que cal veure de cada ciutat: les Torres de Quart, les Torres de Serranos, el Palau de la Generalitat, el Palau Episcopal, la Basílica de la Mare de Déu dels Desamparats (preciosa, digna de veure), els Jardins del Túria, la Catedral (molt maca també, tot el conjunt), l'Església de Sant Pere Màrtir... Hem sopat, a una tasca, unes tapetes prou bé. Demà tenim previst de veure la València més nova... Hem fet fotos, demà més. Bona nit a tothom. Sigueu feliços!!

Qui no ha somiat...

Qui no ha somiat en heretar d'un oncle ric

i pujar amb un iot banc, immens, com el Katara del xeic i el Topaz...

Qui no ha somiat algun cop, mostrant el somriure complaent

d'un vell rialler, en pujar a un helicòpter, tot traient el cotxe de la fila.

Qui no ha pensat en tenir-ho tot a l'abast, a disposar,

a consumir...del caviar, l'iranià, de l'olor, la rosa,del somni el Delta de l'Ebre 

...i els racons de cada poble, de muntanya, la catalana.

Qui no ha somiat en aquell sí dels divuit anys, quan s'acabava el món,

i la penombra del dubte i negació era l'enfonsament definitiu.

Qui no ha esperat amb deler el proper dia i matinar...

molt d'hora per veure-la aviat després del sí.

Qui no ha aprovat un examen oral.

Qui no ha anat a pescar i ha pescat.

Qui no ha cantat un bingo o les quaranta.

Qui no ha marcat un gol, encara que no sigui en un partit de futbol.

Qui no ha somiat, feliç del tot, una vida amb la seva Teresa estimada.

Somiem amb els somnis... n'hi ha a la carta. Un bon despertar!!

Feliç

Diuen d'aquell que no circula i s'aparta del soroll del món

i viu la vida bucòlica i desada entre el trinar dels ocells a l'estiu,

el raucar de les granotes del riu, un fregadís de fulles,

un aroma de pi, de mar, de romaní, lavanda o frígola en flor.

Diuen que no té camisa ni res que no sigui el tot que dóna.

Diuen, n'hi ha que parlen molt, que el més feliç dels mortals

és aquell que menys coses necessita, no aquell que en té més, i massa.

Feliç de generar felicitats a mars, èxtasi en contemplar el somriure...

que has arrencat a l'avi o al nen, glòria cada cop d'ajuda al company.

Un clam a la generositat de donar-se de forma gairebé egoista...

ets així, i això et fa feliç i dorms millor.

Bon dia etern de pau i bé i bo total, cada cop que compartim vivències,

eufòries i penúries... que n'és la vida plena.

Felicitats a tot aquell que fa el regal, aquell de cor, sincer, net,

perquè rebrà la recompensa de l'agraïment reconfortant de l'estima,

i això... mai no fa mal.

Cuina de pensaments

No ve de terres llunyanes de molt defora, d'allà on cada terra fa sa guerra...

No s'enlaira com les àligues, més aviat terreja com les perdius.

És aquí, viu aquí, somia aquí, i té sa casa i la dona i els fills i amics afins

als pensaments, comuns a cops, no tant uns altres...

A còpia d'anys d'estimar tot, el verd del camp, del bosc i l'esperança,

en poder seguir veient el blau de cel del mar amic d'estiu.

Passa de tot allò que no ve de res i, per tant, és inútil, inoportú,

i s'aferra a la gleva o a l'estri que conrea la matèria i la transforma.

Dolça suor del treball feliç, quan n'hi havia, de tasca justa

i vida, en conseqüència, activa i sana.

A cops, se'l veu al bar, al banc, a la plaça, sempre capcot,

amb la pipa apagada com la seva mirada.

Només amaga somriures, és una ombra, col•lecciona les abraçades que no fa,

i en fa un pou de la tristesa acumulada.

És un aturat, ha perdut la feina i l'oremus i l'esment d'allò que cal fer o dir.

No, ja no s'enlaira ni s'aferra ni proclama...

És un aturat que cuina pensaments... sense oli.