Tot i que era ple i cru hivern, semblava un amor de primavera, pel brot verd i tendre del sentiment, era com un despertar a allò més preuat d’allò desconegut. Sempre recordo que donava pressa a la matinada i, en el primer somriure, començava la vida, una vida amb la versió que mai podia imaginar. Anar amb tu de la mà m’omplia, m’omple el cor, sovint no importa on anem, el més important és que hi ets, hi som, som feliços de ser-hi i estar junts. Una mirada pot esdevenir un món…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada