Sóc tan amant de la pau que adoro la bonança de la tardor, aquella poesia parsimoniosa, amb la que cauen les fulles, aquell primer fred, aquelles primeres humitats, però sense cap excés, és allò de la gràcia de les estacions intermèdies que semblen recrear-se en la bellesa dels seus millors moments. Alguna primera nevada suau, pinta de blanc el paisatge que s’observa des de la finestra. Tot aquest pensament natural i de tardor no té res a veure amb la maleïda DANA, que no hi té cabuda…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada