De Tarragona a Castelló

Hem sortit diumenge després de dinar i hem anat a sopar i dormir a Deltebre per veure al fill i a la família, i dilluns hem enfilat cap a Castelló, on hem arribat als voltants de la una. Som a l’hotel Silene, que ja havíem estat i és una passada, tenim pagat esmorzar i sopar, i per dinar anirem al restaurant la Birreria al camp de golf Costa de Azahar, que és davant de l’hotel mateix. Bé, ja som a Castelló, hem fet una bona migdiada i ara planificarem aquests dies fins dijous, on visitarem la ciutat i els seus voltants que ja coneixem una mica de quan hi vam ser l’altra vegada.

El poeta enamorat

Voldria ser aquell poeta natural que veu les coses tal com són, però que també és capaç, molt capaç, d'enamorar-se de l’amor, l’amor per tu, per la vida i la natura i per totes aquelles coses senzilles i sanes que li són fidels. El poeta enamorat potser ja no és tan natural, ho veu tot més bonic, amb més llum, amb més color i, aleshores, és capaç de plasmar- ho en els seus poemes en prosa, on la la poesia és sempre molt present…

Vent

Volen les fulles, fa vent, xiula amb una mena d'udol planyívol que sembla anunciar que pot fer mal. Penso amb el meu Delta de l’Ebre, que sembla ser el menjar preferit del mar en temporal, també amb la barra del trabucador a la Ràpita, on es trenca fàcilment amb les ventades. Volen les fulles, acabaran de caure i els arbres es desfullaran per rebre l’hivern…

La meva vida

Encara no són les set de la tarda i ja és de nit, la plaça és buida, un gosset petit, d’aquells que tenen mala llei, burda sense parar, se sent el pas d’un tren que no para a Tarragona. Avui he caminat molt, he fet més de 6 km i també he fet una hora de bici estàtica, la qual cosa vol dir que vaig ben servit d’exercici, tot per compensar una mica el que he menjat de més i no massa coherent d'aquests darrers dies. Bé, tornem a l’amanida i la planxa, tot i que dilluns marxem uns dies a Castelló…

La meva sort

He vist que arriba el dia, surt el sol, 

i tu, en obrir els ulls, el fas més ric. 

El somriure més fi i més net, el petó més dolç, 

el cafè que compartim, curt i carregat, 

que ens fa seure cara a cara tot sabent que hi som, 

que ens sabem i que ens sentim, 

com sempre o potser com mai, 

perquè com més passa el temps 

més me n’adono de la sort de la teva proximitat, 

de la teva companyia, del teu amor, 

que gairebé s’apropa al meu, 

i ho fa a bon pas, sublim, genial, diví…

 

Lloança a l'ou ferrat

Els més clàssics són amb patates fregides, però també són bons amb l’arròs a la cubana,  amb bacó o amb arengada fregida, també lliguen molt bé amb les baldanes (botifarres d’arròs) o amb llonganissa. Tenen la seva gràcia en les diferents modalitats dels ous estrellats, coronant unes atractives muntanyes de patates fregides i pernil. Avui fins i tot en aquells entrepans on hi ha de tot pots trobar-te algun ou ferrat. Bé, confesso que no en solem menjar sovint, però sí que alguna vegada ens fem un homenatge i ens fem un parell d’ous amb patates fregides…

Aquella veu

Aquella veu de la consciència… La veu de la mare, la mirada còmplice del pare que pren la paraula per reforçar el que ha dit la seva dona i donar encara més fermesa a aquella convicció  que han tingut a bé anomenar la veu de la consciència. La veu del bon amic, aquell que sempre hi és i et diu tot allò que a cops no vols escoltar, però que saps que és la més pura realitat, tot allò que ja era al teu interior…

L'amor escalfa els cors

És bonica la llum de la nit, sobretot quan la presencia una imaginació sana i racional, producte d’una afinitat total. És ferm i molt enriquidor el pensament, els ulls tancats, la ment desperta, per fer palesa aquella evidència que diu que és de nit quan hi veig més clar. Avui veig que la lluna brilla especialment, ja és hora de parlar de l’hivern, l'amor escalfa els cors, no els hi cal el sol fogós de l’estiu finit…

Vaja setmana de bon menjar!!

Tot va començar dijous amb l’esmorzar d’amics que, tot i que és mensual, ens solem passar una mica. Després hem anat a La Montoliva per inaugurar la temporada dels calçots, amb xai, evidentment, i aquelles meravelloses postres de codonyat amb mató. Dissabte hem celebrat l’aniversari del nostre fill i ho hem fet al restaurant Les Veles, amb un extraordinari arròs de llamàntol que l’hem trobat espectacular i el seu pastís de xocolata és tot un plaer pel paladar. I per acabar-ho d'adobar tot, avui la Teresa ha comprat musclos de Deltebre i un rèmol i ha fet un suquet immillorable. Bé, ha estat una setmana molt saborosa, ara bondat…

Que vagi de gust

Hi ha menjars que, al provar-los, t’impacten de tal manera que després et ve de gust recordar amb gran plaer. El pernil a Sevilla, maduixes amb nata a Salou, llagostins de la Ràpita, suc d’anguila només amb alls tendres i Julivert a Deltebre, un rèmol que ens vam cruspir a Cudilleros, un besuc a Santurce, una teula negra de costelletes de xai a Jaca, un suc d’angules també a Deltebre, unes postres de codonyat i mató, pastissets fets a casa de la sogra i, com no, el Magnum de xocolata,amb tres textures diferents que és espectacular de bo. Bé, podria seguir però com a mostra ja serveix…