Caminar pel poble

Camino pel meu poble, que ja gairebé no té res a veure amb els meus records de la infantesa, però a mi m’agrada anar a veure on eren els llocs que més freqüentava, les escoles del Centre, on mai oblidaré el meu mestre Don Santiago Candela, el camp de futbol de La Mingola on La Cava a tercera divisió tenia un equip molt competitiu, l’estació del tren de via estreta que ens duia fins a Tortosa, el Salat on anàvem a jugar a futbol, el canal de terra on ens banyàvem i ens ho passàvem pipa, i també el cinema Rialto i el d'Arturet, el de dalt i el de baix, com dèiem tots…

Aquell home

Aquell home que dorm als bancs de fusta de cara al sol i es neteja a la font pública, aquell home amb la barba de sempre i amb la roba estripada, aquell home que menja de la fruita que no es a la venda, aquell home que fa cara d’haver patit tot allò que la vida et pot negar, ara, en aquests dies que fa fred de debò, fred d’hivern de desembre cru, sembla que ha desaparegut, no es veu pels seus llocs habituals i jo vull pensar que aquest any l’han convençut per anar a algun lloc, si més no amb sostre i fora del perill de les temperatures extremes. Bon any nou a tots amics!!

Demà, "calent"...

Aleshores, quelcom, llurs, tot pot ser, tanmateix… així que demà és el dia, aquell dia que sempre arriba i la Teresa solemnitza les nostres inquietuds i fa calent (col, arròs i fesols) i ho fa amb cua de porc, que és el que trobem més bo, carregat de col, amb fesols de l'hort i arròs del Molí de Rafelet, que és el millor. Bé, com podeu veure és un dia memorable, només cal que acompanyi el temps i faci fred de desembre, fred de bon hivern, on el nostre plat de capçalera més significatiu és magnifica total…

Grans records

Aquests temps sempre em porten a la infantesa on érem tots, pares, avís, amics, veïns i, en tancar els ulls, veig els regals de Reis, la meva pilota, com a reina d’una il·lusió, que persisteix fins avui. L’àvia a la botiga, l’avi a l'hort, la mare a la cuina o cosint amb el seu gran grup d’aprenents. El pare a Buda treballant a la pesquera. Veig als nens del meu temps, jugant a futbol amb la meva pilota nova. L’àvia feia un coc ràpid i un d'escaldat, la mare un braç de gitano de crema o un braç de Fabiola rebò…

Un riu en pau

He anat a veure el riu, abans l’emoció de la terra, els horts, faves, carxofes, taronges, etc. El riu, lo riu Ebre, al seu pas per Deltebre, és un espectacle, avui fins i tot m'ha semblat que anava en direcció a mar. No he vist saltar cap llissa, no he vist creuar els flamencs, ni tampoc cap ànec amb la seva parella, o fins i tot amb aneguets com he vist altres vegades. Tampoc hi ha motos aquàtiques, bé un riu amb molta pau…

Un món que no va enlloc

Palplantat com un arbre, davant de la incoherència d’un món certament incomprensible, caldria remoure’l, fer caure peces, les que dominen patèticament aquest món que no va enlloc. Com és possible que manin aquesta mena de personatges, com és possible que els hagin triat, com és possible que no s’aturin les guerres i cada dia morin nens i persones que no tenen res a veure? Un món que no va enlloc, on fa molta por de viure…

Sóc a casa

Després del pont de l’Ampolla, l’esplanada del Delta, un tancat amb aigua és ple d'ibis… és força interessant perquè quan jo era petit no n’hi havia cap. Arribem a casa, em ve la imatge del pare esperant a la porta, la mare a la cuina fent algun plat de cullera a gust del nen. La casa fa olor de mare, fa olor de tendresa, naturalitat, amor total. Sóc a casa, sóc a Deltebre, sóc als orígens de tot, aquí vaig començar i aquí faré el darrer viatge final…

Som a Deltebre

Tothom que no hi és quan sóc a Deltebre en són més prop. En Pere li dirà a la Teresa que faci menjar de mama i la mama ja té el programa una mica fet. És allò dels galets i l'espatlla de xai, els canelons de rostit a la cassola, calent (arròs, col i fesols), un suc d’anguila grossa, sípia amb patates, etc, més els entremesos espectaculars que sol fer la cunyada. Bé, ja se sap, cal respectar les tradicions, fins i tot intentaré que facin paracotes, ja que no sóc massa dels dolços i dels torrons habituals…

Avui és festa

És festa, l’escola del Serrallo és buida, és l’hora dels coloms i les gavines que a la nit donaran pas als estornells. Quan l’escola tanca s’omplen les places i els parcs infantils de canalla, el barri pren una altra vitalitat. A mi m'agrada, fins i tot surto i m’apropo i gaudeixo dels partits de futbol improvisats, o de veure als nens als gronxadors on s'ho passen pipa. Per a mi la cridòria eufòrica de la canalla és molt reconfortant, els nens han estat la meva vida i un aprenentatge constant. Molta salut i amor amics!!

Aquell amor

Aquell amor de tothora, gairebé inconscient, fresc, natural, que surt del cor però sembla beneït per una ànima superior que fa habituals i meravelloses totes les sublimitats de l’estimar... Ara, en aquests dies, on sembla que tothom ja és oficialment bo i encara fa un esforç en ser millor, convido a la reflexió i a gaudir de la felicitat de veure com fem més feliç el nostre benvolgut entorn…