Estimo...

Estimo la lluna, bona campanya de viatges per la nit.

Estimo la pau fresca de la matinada. 

Estimo el somiar, fins i tot, en què el riu va de pujada, 

o en què els estels tornen a estar de festa major 

i, en els seus esclats de llums de colors, 

baixen a fer visites a la terra. 

Estimo l’abraçada complaent de la tórtora, 

que em visita a la recerca d’alguna vianda 

i que marxa tranquil·lament quan no li dono res, 

però faig el propòsit de compensar-la…

 

Dia de la dona

El meu cor té la frescura freqüent de la rosada, és la nostàlgia entranyable del record, de les dones de la meva vida, les àvies molt especials i plenes d’històries positives i sempre molt edificants. La mare, única com ho són totes les mares de bé. La Teresa, subjecte amb tots els complements per fer feliç a la mateixa felicitat. Dia de la dona, tot i que jo penso que sempre és el seu dia, són vida, les dones són la vida, ens la donen i ens la fan viure com a part d’un binomi que pot resultar meravellós…

La gata havia gatinat

De petit m’agradava molt veure els animalons que l’àvia tenía en llibertat al seu pati. Les oques, alguna llocada d’aneguets, algun mut negre preciós i, fins i tot, una vegada vaig veure que a un racó, entre un arbre i un paller, una gata havia gatinat, com diria Salvador Espriu, i ho vaig poder veure de prop.Una tarda que plovia una mica vaig veure com la mare anava traslladant, un a un, als gatets a un lloc cobert, l’espectacle era edificant i molt entranyable, els feia un petit mos al coll i els anava posant un al costat de l’altre fins que els va poder salvar a tots, genial…

Mirant el mar

Avui m’he assegut mirant el mar, he gaudit de la monotonia del soroll de les ones, de l’olor natural, tan original, tan indefinit, tan pur o menys, però sempre molt agradable per a mi. He observat la gent amunt i avall, alguns jubilats a bon ritme, d’altres, com ara jo, ja anem a poc i cercant el banc de fusta per a seure alguna estona. M’he aturat al parc infantil, un nen s’enfila per l’arbre de cordes, és àgil i ràpid, la mare té por…

Sentir-se estimat

Sento l’abraçada de reconeixement del núvol, em sento estimat per la proclamació habitual dels sentiments que en el meu entorn prenen vida cada dia. Diria que hi ha un seguit de gestos automàtics que no cal reclamar perquè en el cor de cadascú ja venen així de programats. És com si tothom sabés de memòria allò que complau amb escreix al seu entorn més proper i això fa sentir aquella sensació de sentir-se molt estimat…

Sóc a casa

Sembla que he recuperat la terrassa, la finestra, la butaca reclinable, el meu llit, les orquídies, el comandament de l’aire condicionat i el de la tele, a més de la taula i els meus espais habituals, llibres, música, cafetera, frigorífic, etc, etc. He recuperat el Serrallo, que sempre té aquell sabor tan autèntic de llar de pescadors, que per a mi és molt entranyable, i on es passeja molt plàcidament a tocar del mar…

Orades al forn

La meva cuinera de capçalera ha fet dinar de diumenge, fent una delícia d’un producte local excel·lent. Orades al forn, de ració, potser una mica més grosses. Sobre una base de patata i ceba, que acompanyen molt bé, ha fet un plat únic, que l’he trobat boníssim, ja que a més de ser un gran plat, feia temps que no en menjàvem. Ho hem acompanyat amb un vi blanc, que sempre fa bon joc amb el peix, tot i que jo sóc més de vi negre…

Aquella mirada

Aquella mirada té una música, un paisatge indefinit, meravellós.

És l’expressió d’un sentiment i, tot i que no mira en lloc, 

hi ha plenitud de complaença en pau i bé. 

Aquella mirada que sembla no mirar, però que és al lloc precís, 

on és en la foscor on ho veu tot més clar. 

Paraula i pensament absent de l’entorn proper, 

però aquella mirada mira amb els ulls del cor, són ulls de l’amor total…

 

Un luxe

He tornat a caminar per la vora del mar del port del Serrallo, he fet les parades habituals… davant de les barques dels pescadors, davant de la cantonada on les llisses, les gavines i els cormorans es deixen veure gairebé a tocar. Seguint caminant ja venen els iots que sempre impressionen una mica, són d’un luxe que no és al meu abast. Però el passeig vora mar pels ports del Serrallo també és, realment, un luxe…

La sublimitat

A l’abraçada li posaria una cloenda de petó que mai s’acaba.

Faria del jo un altre jo que fos millor per tu i per a tu.

A la matinada, al cafè i al petó de bon dia els hi posaria un deu, sense fer exàmens. 

A la rosa blanca la miraria amb respecte, sembla que és l’única rosa 

que ha aconseguit tots els seus objectius vitals.

La sensació que vaig sentir quan et vaig veure per primer cop 

va ser com una veu que proclamava la sublimitat.