Amanides

Fa bon temps, és temps d’amanides que, amb totes les seves varietats, sempre són d’un atractiu i benefici manifest. Avui recordo l’amanida de “tomata crua”, com deia la mare, amb tomàquets i cebes de l’hort i una mica de tonyina o bacallà, oli d’oliva i un pa que anomenàvem partit, així com aplanat i que era ideal per poder sucar com cal. I com no recordar les olives de l’àvia, les trencades on ella mateixa s'ho manegava tot i li sortien boníssimes, o les que posava en una guerra amb herbes, o aquelles que anomenava mortes i que també eren molt bones. Bé, la Teresa broda les amanides, tan en presentació com en qualitat, en parlarem…