I la nit esdevenia matinada i el somni es complia, tu venies amb la teva motxilla de penjar al coll i jo t'esperava amb la bici, i aleshores les penjaven totes dues al manillar, i jo baixava de la bici i tots dos caminàvem cap a classe i, per mi, semblava que no hi havia res millor al món que aquell moment amb tu. Eren aquells temps de la primera primavera adolescent on totes les coses es mesuraven en termes del mes absolut dels absolutismes. O tu o res, després, sovint tot queda en un bon record. A mi m’encanta recordar, ho gaudeixo molt…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada