Visca el Barça!!

M’encanta el Barça, en general, i els equips de futbol masculí i femení, en particular. Aquesta setmana ha estat molt espectacular, el Barça ha jugat amb un jugador més contra la Real Sociedad i amb un jugador menys contra el Benfica, i en tots dos casos ha estat a nivell, de tal manera que ja tornem a tenir a tots els culers molt il·lusionats. Aquests nens, més algun de no tan nen, són realment bons i ens fan gaudir de bon futbol. Del femení ja no puc estar més orgullós, n’ha tornat a fer cinc al Real Madrid, és a dir, el clàssic s'ha resolt amb la clàssica pallissa i sense problemes de cap mena, tot i que el seu entrenador sembla que ha vist un altre partit…

Calçotada

Mengem calçots dos o tres vegades a l'any, tot i que darrerament fem allò que en diuen una mini calçotada, perquè nosaltres amb una teula de calçots en tenim prou i, en lloc de la graellada de carn, que sol ser molt greixosa i amb embotits, nosaltres aprofitem per fer una rostida de xai a la brasa i carxofes també a la brasa, encara que en general no les saben fer bé. És també el dia de beure un porro de vi negre i, en aquest cas, de proximitat, com per exemple de Bràfim, que entra molt bé. Avui ha estat el dia, espectacular, al restaurant Les Tines de Renau, ens ha acompanyat la nostra bona i entranyable amiga de sempre i per sempre. Recomano aquest lloc, bons calçots i bona carn, ambient molt agradable…

De què ha mort?

Es pot viure sense alcohol, sense cervesa, sense vi negre, sense la copa de conyac… Es pot viure sense la cigarreta rossa o negra, o un puro d’aquells verds que tant m’agradaven. Es pot viure menjant sense greixos, sense sucre, sense hidrats de carboni, vull dir reduït a les mínimes expressions bàsiques. Es pot viure sense sexe, dic sexe, no amor. Diria que sí a tot, sobretot a certa edat, i ara em ve a la memòria un acudit que diu així: Ha mort en Joan! Però si no fumava, ni bevia, i menjava sa, i feia una vida gairebé monàstica… i de què ha mort? Doncs ha mort molt trist i desvalgut, ha mort d’un molt greu avorriment…

A gust de tots dos

Aquest sembla un somni d’aquells antics amb tu, però en despertar veig que no és un somni. La realitat d’una vida amb tu se certifica en cada bri de cosa. La meva vida amb tu ha estat com aquell nen, bon minyó, que no reclama, que no es fa notar, que no molesta i passa cofoi i feliç perquè té totes les necessitats cobertes i amb escreix. Sovint penso que nosaltres sempre hem fet allò que ens ha donat la gana, una gana digna i honrada, evidentment, però és que, aquesta manera de fer allò que ens dona la gana, l'hem fet junts i molt a gust de tots dos, des de sempre…

Bona llum

Llum, més llum, llum de cor, llum de ser màgia de l’ésser viu net i sa. Realment, aquesta llum és més llum, molta més llum que cap llum del sol. Aquesta llum de què parlo t’obre la ment i t'activa totes les possibilitats que té el cor per estimar. I estimar i ser estimat és també un esclat de llum, bona llum, immillorable llum, la que emana de tot aquell cor que estima, llum interior, llum de pau i bé, llum de veritat. Estima, que això mai no fa mal i també és una preciosa, meravellosa llum…

Allò que en diuen felicitat

M’agrada la pluja perquè donarà vida a la vegetació i sortiran flors, i jo recordaré allò de què cal que neixin flors a cada instant. Aquesta és una expressió que a mi em sona com que cal més sovint una pluja de bondad, de bons propòsits, una pluja d’honestedat, de decència, d’aquella capacitat per a fer el bé sense mirar ni aquí el fas. Totes aquestes accions formen part d’allò que en diuen felicitat i, com les flors, té la bellesa i l’aroma ferma i neta de l’amor en bona pau. M’agrada la pluja, és vida…

Pluja fina

Plou, bé, una mica de pluja fina, però que t’obliga a treure el paraigües per poder fer el meu passeig habitual. Quan arribi al meu barri, faré un bon tomb per sota els balcons que, com ja vaig explicar una vegada, tinc l’itinerari fet i el puc fer sense paraigües. Veig el pati de l’escola buit, m’imagino a tots els futbolers empipats, per no poder fer el seu partit de futbol. Recordo aquests dies en què no podíem sortir al pati i m’havia d’inventar algun entreteniment adequat per fer a classe. Ara plou bé i això sempre fa goig...

Dijous gras

Dijous llarder, jarder o dijous gras, dia de la truita, de la coca de llardons i, sobretot, de la botifarra d’ou. Recordo de manera entranyable la celebració d’aquesta festa, al meu poble de La Cava, ara la part baixa de Deltebre, perquè anàvem al Maset, al mas de les palmeres, com dèiem nosaltres, on fèiem cap amb les mares i les truites de tota mena a punt, la gran majoria dels nens del poble. Després, de més grans, alguns ja agafàvem el carrilet i ens n'anàvem a Tortosa, a l’ermita de Mig Camí, que també era molt popular. Allí vaig fer la meva primera cigarreta rossa, fatal, ho vaig trobar molt desagradable…