El món és un mural

Un cel ple de blaus, a la nit llums de colors i munió de punts brillants, als que anomenem estrelles, i a la tarda cel rogenc, amb núvols del color del foc, pluja o vent, diuen els entesos. La brisa suau d’un maig florit, com diria el poeta, ja és a punt i l’aroma de les flors viatja còmodament sabent on va, sense cap pressa, fins arribar als cors amb avidesa d’amor. Bé, el món és un mural per contemplar i extasiar-se feliç…

Com més sucre més dolç

Una altra frase que circulava pel meu poble era aquella del “Com més sucre, més dolç”, suposo que fent referència a tot allò que per molt ben fet que estigui, sempre és pot millorar. Bé, no sempre, perquè ara recordo allò del llindar de la sensació: tu vas posant sucre a la llet, fins que arriba un punt en què, per més sucre que posis, la llet no serà més dolça. També allò de les bombetes, arribarà un moment que per més bombetes que encenguis, no hi haurà més llum, vol dir que hem arribat al llindar de la sensació. De totes maneres, qualsevol cosa amb una mica més d’amor sempre és millor i, si s'arriba al màxim d’amor, bon llindar!!

Barça, campió de Copa

Trist, miserable, impresentable, patètic, com per recordar allò de “que us bombin” del senyor Trias. Final de la Copa del Rei de futbol i aquí no es parla de futbol, ni de mèrits, ni de possibilitats, ni d'esportivitat, aquí l’equip que es creu el més senyor del món, parla de l’àrbitre, traient tots els possibles drapets al sol per veure si pot aconseguir algun benefici, ja que ser derrotat amb tanta contundència per tercera vegada en un any fora massa per a tots aquells que estan acostumats a guanyar de qualsevol manera. Bé, ha guanyat el Barça, tot i que l'àrbitre i el VAR ens ha privat d’un parell de penes màximes a Cubarsí i a Ferran. Però ja està, ja tinc l’estelada i la bandera del Barça al balcó i sóc esportivament molt feliç, tot i que, com dic sempre, això va com va, avui ens toca riure a nosaltres…

Nens feliços

Passo prop de l’escola del Serrallo, la cridòria dels nens al pati em clama i em reclama, m’apropo, sempre m’apropo, i em treu un somriure de complaença i de satisfacció. Veig els nens feliços, corrent amunt i avall, sembla que sense anar enlloc, van feliços, cercant aquella felicitat que potser ni ells saben que ja tenen. Un sempre recorda aquesta mena de felicitat de la infantesa i, per molt bé que li hagi anat a la vida, res supera aquesta santa i tendra innocència amb què la canalla viu la seva vida en general i els seus jocs en particular que, a vegades, es confonen de forma màgica i meravellosa. Nens feliços, són l’oxigen sa de la vida…

Saber posar i llevar

En el seu llenguatge tan original com musical i popular, la meva àvia tenia expressions tan maques com ”Saber posar i llevar” quan es referia a una persona assenyada i amb un bon equilibri i mesura per a totes les coses. A mi em fa pensar en tot aquell que és capaç de posar-se al lloc de l’altre com a primer pas per arribar a una bona entesa. També em fa pensar en la ja més actual figura del mediador, com a cercador de punts en comú. “Saber posar i llevar”, m’encanta la frase i el seu significat…

Vida i natura

Un cel de blaus, que pinta el mar… de blaus. Una primavera, que ja comença a fer estiu, pinta el bosc de verds i, quan parlem de verds, penso en el País Basc, però sobretot amb el Delta de l’Ebre, Baix Ebre, Deltebre… Allò de tots els colors del verd els veig als arrossars, és com un mar de verds que el sol sembla fer-los lluir amb tota intensitat. Vida i natura de verds i blaus…

Sant Jordi 2025

Sant Jordi és una de les festes més maques i agradables del nostre calendari. Avui ens hem llevat d’hora, hem anat a esmorzar i, després, cap a la Rambla a comprar la rosa i els llibres, com està manat. Aquest any hem comprat: “Aquest tros de vida” de l’Estel Solé, premi Ramon Llull, “Somiaven una illa” de Roc Casagran, premi Sant Jordi, i “Les calces al sol” de Regina Rodríguez Sirvent que, segons diu tothom, és una novel·la alegre i divertida que parla sobre els canvis vitals que ens fan créixer. Evidentment, he comprat la rosa vermella i li he donat a la Teresa, tot i fent cara de nuvi i posant el genoll a terra, ple d’amor sa…

Encara és més bonic

Tot ja era bonic, fins i tot aquella pedra del camí, o aquella jardinera que, tot i està trencada, encara guarneix el jardí. Tot ja era bonic, les canyes del riu per on juguen els ànecs de coll verd, els arrossars plens d'aigua i amb l’arròs ja verdejant, fent que el Delta canviï de color i recuperi tota l’esperança en una bona collita.Tot era bonic, però ara, amb tu, és com si estigués pintat de nou, ara tot és molt més bonic…

El meu mar

Aquell mar immens ple de blaus de cel, aquell que ha esdevingut una passió i una admiració plena però que, en un principi, em va semblar un poder imponent, una amenaça contra la que mai podríem oferir oposició. Bé, el mar, la mar, com vulgueu, el meu amic, amiga de l’ànima i que, tot just ara, comença la seva abraçada al públic en general. A l’hivern és meu, o així m’ho sembla…

Bons records

El meu amic Josep i jo, de joves, solíem passar els darrers dies de Setmana Santa a Barcelona. Recordo que observàvem l’operació sortida i nosaltres entràvem a la ciutat sense cap problema. A la tornada passava el mateix, la gent tornava a Barcelona i nosaltres cap a Deltebre, també sense cap embús. Durant aquests dies que la ciutat comtal estava prou tranquil·la, nosaltres ens movíem perfectament, aparcant fins i tot a la mateixa Rambla de les Flors. Solíem veure alguna pel·lícula d'estrena, anàvem a veure al Barça, visitàvem algun restaurant típic català i ens ho passàvem molt bé. Això va durar uns anys, fins que ja vam tenir parella…