Cada persona és un món

La meva àvia solia dir sovint allò de què “Cada persona és un món”. Avui a la una mirava els nens de l’escola del Serrallo que es queden a dinar, esperaven el toc de música per entrar al menjador. En observar-los m’ha cridat l’atenció la diversitat d’actuacions i comportaments de la canalla: un nen dibuixava damunt d’una taula de ping-pong, un grup de handbol, un altre de futbol, un grupet de nenes xerrant prop de la porta de sortida, els més petits no paren de córrer tot i que hi ha un grup que està jugant amb la terra. Bé, cada persona és un món i, en aquestes edats, prou divertit… 

El meu temps de mar

Ja no hi ha roses al jardí i les meves orquídies semblen un grapat d’arrels gairebé seques, així fan més espectacular el miracle de la seva resurrecció. Evidentment no és primavera, és el meu temps de mar, mar brava, moguda, plena de roses blanques d’una escuma brillant. El mar ara fa molt bona olor, és aquella olor de sal i algues, aquella olor especial que tant m’agrada i em convida a apropar-me sovint. A vegades veig la lluna grossa que va a fer-se un bany de puresa i a mí només en manca una música de saxo i violí i una bona copa de cava català… amb tu. 

Sensesostre

Aquest matí he caminat pels tinglados del Serrallo i per la part de l’ombra hi ha fins i tot un banc de fusta per descansar una mica els meus bessons. Avui en una cantonada hi havia un sensesostre, amb barba de temps, embolicat amb una manta foradada i amb un cartró de vi a la mà. Tenia uns ulls desperts, però que transmetien una certa tristesa. Penso que aquesta persona ha passat la nit al ras, una nit on hem arribat als zero graus, i a mi se m’ha encongit el cor, és el mateix de cada any i no sembla que hi hagi massa millora, és una situació dramàtica i trista… 

Esmorzar d'amics

Hem tornat a anar al bar ”Los Maños” i, aquest cop, hem menjat “callos” de vedella, que n'hem triat tres, i galta un que sempre sol agafar coses diferents. Sembla que el vi ha millorat una mica i sobretot el músic, que l'altra vegada hi havia alguna cosa una mica rància, ara estava espectacular de bo, el moscatell sempre ve de gust i el cigaló, evidentment, com a la majoria de bars, no el saben fer bé, si més no al meu gust. Bé, com sempre, bona companyia que, tot i que ens anem fent grans, encara gaudim de la nostra bona amistat i d’un esmorzar de forquilla com cal, encara que avui no hem fet xarrupet d’herbes… 

Encara soc d'aquells...

A vegades la gent canvia els seus hàbits, canvia de poble, d’amics, de menjar, de vestir, en una paraula, pot canviar fins i tot de manera de ser. A mi em costa d’entendre perquè soc d’aquells a qui agrada veure les roses al seu jardí i així poder gaudir-les des d’aquella finestra que és beneïda pel sol de la matinada. Jo encara soc d’aquells que m’agrada pensar que el cafè no fora res sense el petó de bona dia, amb el teu somriure que em regala el principi del dia somiat. Sí, encara soc d’aquells que… 

Cap a Nadal

Ens anem apropant a Nadal, és allò de la pell i la samarra, el cant de les “ovades”, com diem al meu poble, les paracotes de l’àvia, que és menjaven entre “cota i cota”, entre jota i jota, d’aquí el seu nom. És el temps de la trobada familiar, del menjar de la mama, de les abraçades i les llàgrimes més sentides, dels petons fets amb el cor. És el temps per tornar a descobrir el camí, el temps on tothom és oficialment molt millor, si més no, té propòsit de continuar sent millor persona. Bé, és el temps de moltes coses, però jo em quedo amb aquella taula plena on hi són fins i tot els que no hi són… 

Darrer full

Darrer full del quadern 153 des què em vaig jubilar, han passat moltes coses però encara soc aquí, ja sense avis ni pares, però amb la Teresa i amb el nostre fill Pere, que són el complement ideal de la meva vida. Tinc 79 anys, però encara gaudeixo d’allò que jo diria una vida digna, on puc passejar, fer algun viatget atractiu, alguna menjada com Déu mana, algun vi de la terra i, sobretot, encara tinc la capacitat per distreure’m de les maneres més adients. Gaudeixo també de l’entorn més proper al meu cor… 

Coses de la vida

La papallona gaudeix del seu país de flors, la nena maca viu acaronada per l’amor de l’entorn, al galliner hi ha pollada nova i sembla que hi ha curiositat i respecte perquè la canalla sempre és entranyable i estimada. Els jubilats hem cobrat la pensió, aquest mes és doble, està prou bé, potser algun fill i algun net gaudirà de la generositat de l’avi, que igualment serà molt feliç de poder-ho fer. Bé, és dimarts, sembla que tornarà a fer fred, però sobretot vent, a mi és el que menys m’agrada, el vent, però és temps de varietats. Farem calent (col, arròs i fesols) que és el millor per al fred… 

"Estar de Rodríguez"

Avui m’he quedat sol a casa, és allò que els castellans diuen “Estar de Rodríguez”. La Teresa ha anat a Barcelona i l'ha acompanyat una bona amiga, i jo he hagut d’anar a esmorzar sol, i també a dinar. La veritat és que no he tingut massa problemes. He esmorzat al bar Francolí, un cafè amb llet i un croissant, i per dinar he anat a la pizzeria Pulcinella, on he menjat força bé, com sempre que hi anem. Avui he menjat llenties amb unes mandonguilles petites, que han resultat boníssimes, i de segon garró de porc, també molt ben fet i molt saborós, de postres unes natilles de vainilla i després un cafè, que aquí el fan com a mi m’agrada, curt i bo… 

Una esperança amiga

Sento el silenci com una remor de pau, la nit té un màxim de foscor, tot calla, les fulles dormen, no hi ha lluna, els estels amb prou feines llueixen decrèpits, em sento un tot en el no res… No pretenc proclamar cap suposada màgia, el somni comença en el moment en què, del buit més extremat, arriben les meves llums estimades, les meves estrelles de l'ànima, aquelles que sempre acompanyen i acaronem, aquelles que vetllen per mi i em canten amb sons, a cau d’orella, que no estàs sol, que si mires en la foscor sempre acudirà una llum que et farà fluir una esperança amiga, sana, positiva, edificant, complaent…