La vida es programa sola

Bon dia preciós, bon cop de sol que acarona com cal, sense fer mal. Has obert els ulls, comença el millor dia, un petó, un somriure i un cafè, i una mà estesa per compartir tot, anar plegats per la vida, per la nostra vida, que procurem viure plenament, tot i somiant agraïts les nostres realitats de cada dia. No cal planificar gaire, sembla aquelles programacions que per la nostra feina de mestres havíem de fer, ara ja no cal, ara la vida es programa sola i nosaltres ens deixem anar feliços. A gaudir de la vida!! 

Afinitat

Voldria regar l’amor, adobar-lo, posar el test sempre prop del meu cor. Són coses que puc fer sense cap esforç perquè em surten així, en una clara i neta manifestació d’allò que en diuen estimar. Però és que jo sempre voldria millorar, estar a l’alçada de la nostra molt aconseguida realitat. M’agrada la paraula afinitat, és aquell tot que encaixa, que sempre té l’oli just perquè no grinyoli. Sí, sí, afinitat, màgica paraula en la que ens identifiquem plenament. Voldria ser digne de tot això que estem edificant des de fa tant temps…

És diumenge

És diumenge, camino pel port del Serrallo, soc a Tarragona, evidentment. Els pescadors no pesquen, no cobren, hi ha mala maror i molta necessitat, perilla la pesca a la ciutat imperial. Cada cop hi ha menys barques i tot és molt diferent de quan jo vaig arribar, on hi havia un moviment força interessant que donava vida a molta gent. Tampoc hi ha gaires iots d’aquells que es fan mirar, ara és estiu i van navegant de port en port… 

La teva llum

L’amor m'atreu fins a la teva llum, 

és una llum de pau, de plenitud, 

és com si la matinada s’accelerés molt emocionada 

i trobés el millor dia, el millor sol, 

en la teva aura de serenor i sublimat. 

El bon dia amb tu no és una salutació més, 

és allò d’haver arribat a l'afinitat total del sentiment. 

La teva llum porta somriure, et fa participar 

de l’abraçada de la felicitat més real, més autèntica. 

La teva llum em mostra el camí on arribar al meu cim, 

on arribar a tu…

 

Veiem passar la vida

Caminem de la mà pel camí que fa baixada, poc a poc, sense pressa, ens aturem per seure en un banc, comentem, observem, fins i tot fem algun somriure tot i activant el nostre criteri, prou crític, però sempre molt respectuós, constructiu i generós. Seguim el camí, ara seiem a la terrassa d’un bar, farem un aigua i un cafè, el cafè potser no cal, fora ja el tercer d’avui, potser sí, el farem descafeïnat. Bé, seguim veient passar la vida, sense perdre detall de tot aquest regal… 

Konjac

Com ja he comentat alguna vegada, procurem no menjar gaires hidrats de carboni, sobretot per allò que diuen que es transformen en sucres i un ja és prou dolcet com per a anar embolicant la troca. De totes maneres, trobo a faltar una bona fideuada i evidentment un bon arròs d’aquests de la Teresa. Bé, sembla que ho hem solucionat una mica amb un producte que es diu Konjac, és un tubercle que és mol, es fa farina i poden fer una mena de fideus i arròs, que agafen perfectament els sabors i que resulta prou digne. Hem provat els fideus, diumenge paella d’arròs… 

Aquells senyors

Aquells senyors grans que donen menjar als coloms i a les llisses del port de Serrallo, aquells senyors que sempre em pensava que eren més grans que jo ja no els veig tan grans, deu ser perquè cada cop són més a prop meu. M’assec a un banc de la Rambla i, en un no res, se m’apropen els coloms, i fins i tot a les tórtores els resulto familiar, i les llisses del port, quan m’apropo a la barana de ferro, sembla que també es deixen veure per si de cas porto una mica de pa per esmicolar i elles puguin menjar. Els jubilats som una espècie com a simpática… 

El poeta

El poeta acarona el cor de l’estimada, la mira amb ulls d’amor i li adreça paraules mesurades des del sentiment. Pel poeta la vida és com un bosc, un bosc d'eterna primavera avançada i florida, amb música d’ocells i amb vida que és vida, tant en quan la natura és mare de pau i bé de tota manifestació amorosa de l’existència. Del poeta neix el riu d’on es canalitza el sentiment, que és format per llàgrimes de felicitat i d’altres llàgrimes que també formen part de la vida i sense les quals no donaríem importància a res. El poeta colecciona misteris, és amic de la lluna, dels ocells, de la mar i del riu, té una sensibilitat molt especial, té ànima de poeta, evidentment… 

Ens veiem

Ens veiem i el somriure ens arriba fins als ulls, voldria abraçar-te, crear un espai on poguessis exercir la teva llibertat i que la màxima expressió de la mateixa fora ser prop meu. Passegem de la mà pel Delta, la desembocadura de l’Ebre és prop, a l’esquerra els arrossars meravellosament verds, a la dreta el riu, o “lo” riu com diem nosaltres, aquí és ample i l’aigua gairebé salada, l’entrada a mar és tot un espectacle digne de veure, veure’l amb tu és un cant a la sublimat… 

Música

M’agrada el silenci després de la música, és un espai per al plaer de reviure-la, tornar-la a escoltar mentalment, i després explotar en aplaudiments d’admiració. És un plaer escoltar música, a l'escola, i ja de professor, em vaig acostumar a la clàssica i, realment, és com un aliment extremadament sa que et transporta per tota aquella realitat somiada que sempre havies imaginat. M’encanten els musicals, el teatre cantat, com diem aquells que no en sabem gaire però que ens agrada apreciar cada veu en boca de grans actors. Un gran respecte a la música, és tot un plaer poder-la gaudir com cal… 

Ens n'anem a Tarragona

Bé, hem fet un altre glopet de Delta, hem respirar l’aire menys contaminant de la nostra terra i ens n'anem a Tarragona plens de l’energia sana i natural que agafem sempre que venim. Deltebre està preciós, ara llueixen de manera estelar tots els colors del verd, com diu la cançó dels verds del País Basc, però aquest són meravellosament horitzontals i potser encara amb més tonalitats. Hem menjat com una llima nova, com diem aquí baix. Ara toca fer bondat total, de la bona… 

La casa del poble

En arribar al poble, en arribar a casa, un va recordant coses amb un gran plaer… la figuera que ja no hi és, amb la gronxadora que em va fer el meu pare i amb unes figues boníssimes, el meu cirerer que quan floria semblava estava tot nevat i que, malauradament, me’l va arrencar una ventada criminal. Recordo un fornet on l’àvia feia pa, i la cisterna d’aigua potable que, fins i tot, havia baixat alguna vegada a netejar-la. Recordo el galliner amb unes gàbies de conills i un corral per al porc que criàvem cada any. Records, tots bonics, tots sans i edificants com cal… 

Banyar-se al canal

Soc un nen del meu poble, Deltebre, és el mes de juliol i, com tots els nens, vaig a banyar-me al Tubet del Cartero, encara no és temps de fer-ho al canal gran, això ho vaig fer una vegada amb el meu padrí. Un cop ja saps nedar, passes al canal gran i això ja és molt i molt divertit, el pots travessar anar i tornar, deixar-te anar d’esquena al favor de la corrent, fer molts bons capbussons, fins i tot des de la barana de ferro del pont de l’estació del carrilet. Soc un nen petit de La Cava, un orgull, ara Deltebre, amb el mateix orgull. Temps inesborrables per sempre més… 

Seguim a Deltebre

Espectacular com sempre el nostre Delta… Hem anat a fer un tomb amb el cotxe fins al final, allà al pas de Buda, i després ens hem arribat fins a bar Lo Mirador, on hi ha una vista panoràmica de l’Ebre, que és com per a fer moltes fotos i totes per emmarcar. No cal cal dir que hem menjat tots els àpats que, com diria en Pere, són els “menjars de mama”: calamars amb ceba, sípia amb patates, anguila en suc i xapadillo i, sobretot, tot i la calor humida que tenim, hem menjat “calent”, col, arròs i fesols, i ens han caigut les llàgrimes de plaer i de felicitat. Ara, en arribar a Tarragona, bondat total… 

Gràcies a a vida

Veig una pau progressiva, un marge per somiar, una realitat a la que atendre, una vida de la que tenir cura. Contemplo, amb una certa felicitat, que la prórroga s’està allargant generosament. Soc conscient de la meva realitat regalada, potser merescuda, potser no tant, però aquí hi és i, a cops, sembla que ha vingut per a quedar-se. Com diu la cançó, gràcies a la vida que m’ho ha donat tot… 

Ens n'anem a Deltebre

Sempre sento aquell aire sensible, aquella emoció especial i profundament sentida, cada cop que tenim a bé anar a passar uns dies al Delta de l’Ebre (Deltebre). La família, algun amic que encara aguanta com jo i el poble en si és tot plegat un centre d’atracció que em fa sentir d’allò més bé. Aquest mateix sentiment el comparteix la Teresa que, com jo, som fills d’aquesta terra tan única, tan diferent i que mai deixarem d’estimar. Bé, ja us aniré explicant alguna cosa d’aquesta nova estada, el lloc on varem néixer feliçment. Ara el Delta és meravellosament verd… 

La mare i la Teresa

Sovint penso amb les atencions que la mare tenia amb mi, allò del menjar adient i a punt, segons les seves possibilitats, la roba que majoritàriament em feia ella, sempre preparada, neta i planxada, apart de l’exemple i els consells adequats. Ara, amb la Teresa, molts cops sento el mateix. Amb el menjar sap perfectament allò que m’agrada, però encara sap millor allò que em convé i obra en conseqüència, fent que cada àpat sigui una autèntica delícia per al paladar. Al sortir de la dutxa, tinc la roba preparada i a punt, tot correcte en una convivència genial, sublim… 

Aquell amor...

Aquell amor de primavera que va explotar a l’estiu

i que es fa consolidar a l’hivern. 

Aquell amor de sempre que sembla que ja estava dat i beneït 

i que només ha calgut anar regant amb les llàgrimes de la felicitat.

Aquell amor nostre de cada dia, amb gestos que semblen automàtics, 

que no ens costen gens ni mica 

i els fem sense pensar, només els vivim en pau, intensament…

 

La miro de prop

La miro quan no em mira, m’agrada contemplar-la de prop, la seva naturalitat, les seves maneres, la seva dolcesa. És un plaer veure la seva pulcritud, la seva mirada penetrant que, quan t’arriba al cor, no ha foradat res, només ha anat acaronant tota la teva existència. La miro i aprenc a ser, a veure la vida com una joia a descobrir. La miro i és com aquell que s’extasia contemplant la bellesa natural de la veritat… 

Plou

Sembla que tenim uns dies de pluja, sempre va bé l’aigua, sobretot si cau amb moderació i sense provocar les tan esfereïdores sortides dels rius. Alguna vegada plou fins i tot damunt d’un incendi i és com una benedicció del cel, d'altres ens quedem amb les ganes i contemplem impotents com es cremen hectàrees i hectàrees de bosc i terres conreades a punt de segar. He llegit que fins i tot se’ns apropa una DANA, i que ens passarà per damunt, aquí a Catalunya, esperem que si és així, haguem après bé la lliçó de tot allò que va passar al País Valencià… 

De l'amor i l'amistat

L’amor circula pels camins de l’afinitat, gairebé no necessita ni d’un bon vi, ni d’un cafè. Hi ha amistats que es fan més grans amb un Priorat-Montsant negre i d’altres que no les millora ni un cafè de Colòmbia. La vida en sí, i a pesar de tot i de tots, no és tan complicada si mirem la convivència com si fóssim habitants d’un bosc màgic, basat en el respecte entre tots els éssers vius. L’amor circula pels camins de l’afinitat… i no necessita gaire més. 

Cadascú té la seva nit

En tancar els ulls veig la meva nit, si els obro i obro la finestra veig la nit de tots, les estrelles de tots, aquelles que semblen cuques de llum esvalotades, sense nord ni sentit. La lluna és amiga meva, tan en la meva nit com en la nit de tots. Parlem de tu a tu, com els bons amics, i ho fem de tot allò que és propi de l’estiu, l'amor d’estiu i la cervesa, la platja i els aires condicionats, la síndria i els gelats… Però, en tancar els ulls, veig la meva nit, és, evidentment, molt diferent a la nit de tots, cadascú té la seva nit… 

Avui, Serrallo!

Avui he passejat pel Serrallo amb la petita, preciosa, coquetona i entranyable església, el port dels pescadors, cada cop amb menys barques, el port dels iots dels xeics i els rics. M’he assegut una estona sota un pi que hi ha en un parc infantil i he vist les gavines fent moviments, com a senyalant canvi de temps. Mentre les mirava, de dins del pi, he sentit el cant preciós d’un ocell, semblant a un canari, potser no tan nítid, ni refilat, però d’una musicalitat impressionant. M’he estat una bona estona, a més no feia massa calor, corria un bon airet i s’estava molt i molt bé… 

Pura vida sana

Un camí de verds i llum,

un camí de bosc i cants d’ocells

un espai idíl·lic per somiar despert,

un espai del cel cercant la terra.

El vol d’un esquirol de pi a pi

i el meu somriure fi en veure'l tan feliç. 

El rastre d’un porc senglar 

en rascar-se a la base d’un pi 

que és ple de pel, fa olor de porc. 

Per compensar una mica, 

hi ha unes mates precioses de romer florit 

i, gairebé a tocar, unes de farigola.

Pura natura, pura vida sana, pura vida…

 

Ella és única

Ella és diferent, especial, coherent, discreta, única, sembla instal·lada en una aura brillant, que dona i ha donat bona llum a tots els entorns que li ha tocat viure. Ella sempre ha estat referència i consulta, i ha respost amb humilitat i sabiduría a qualsevol qüestió plantejada de forma sana. Evidentment havia de ser mestra perquè els alumnes i els companys tinguessin prop aquella lucidesa especial que tan bon profit fa en aquesta feina. En fi, que dir-vos jo que ho visc de prop i cada dia, tots els dies… 

Nico Williams

Confeso que m’agrada el futbol, sobretot el futbol espectacle, de toc, ben jugat i amb aquella predisposició per a l’atac. Soc del Barça i aquest any ha estat una passada i he gaudit del futbol com mai, sobretot amb els partits contra el Madrid, que han estat tot victòries. M’havia il·lusionat el fitxatge de Nico Williams perquè hauria augmentat el bon joc de l’equip però, al final, sembla que tot ha estat una presa de pèl, amb aixecada de camisa impròpia per a un club com el Barça. Un recorda aquells temps en què quan es començava a parlar d’un fitxatge ja estava tot lligat i ben lligat. Molt penós tot plegat, no n’hi ha un pam de net… 

Un somriure als ulls

Aquells ulls que miren fi, que miren dolç, que miren benevolents i protectors, amb amor, sí, amb ulls d’amor. Aquell somriure instal·lat des de sempre, en aquells llavis del color de les cireres, aquell somriure, que és també fi, també dolç, és el mateix que sembla haver-se perpetuat als ulls. La teva cara de bondat i entranyable companyia té un preciós somriure als ulls… 

Una mica nostàlgic

Avui he parlat amb les orquídies, tal com ho feia la mare amb les roses, també he recitat, com feia el pare amb tota solemnitat, aquell poema en castellà que anomenava “La murmuración”. Avui he recordat la meva escola unitària i al meu mestre Don Santiago Candela, un admirable ésser humà de cap a peus i un gran professional que m’ha servit molt d’exemple en la feina i en la vida. Recordo la seva organització, mentre explicava a un grup, els altres feien exercicis o llegien i ell passava, de grup en grup, fent sempre una feina brillant, coherent i molt efectiva. Gran mestre… 

El silenci que no calla

Del silenci s’escolta una música suau, 

la muntanya és seca i sense brisa, 

i jo voldria un moviment de fulles, 

el cant d’uns ocells sense eufòries de festeig. 

Potser una pluja fina, 

un llampec oportú sense tro adicional, 

fora la màgia de la pau desitjada. 

M’agrada la música del silenci, 

m’agraden les veus del silenci, 

m’agraden els silencis acompanyats 

…de les nostàlgies més preuades. 

M’emociona, em fascina el silenci que no calla. 

Em plau reviure sempre els meus silencis 

extraordinàriament ben acompanyats…

Dia de cotxe

Continua l’onada de calor, tot i que diuen que a partir de demà amainarà una mica. Avui hem omplert el cotxe de garrafes de plàstic plenes de taps i hem anat a esmorzar, després els hem anat a deixar a SEUR, on s’encarreguen de fer-los arribar al lloc adient on en treuen un benefici social. A més, avui, dia de cotxe total, tenia també visita al meu podòleg, un senyor que té molt bones mans i em té cura de les ungles i, fins i tot, d’un ull de poll que fa una mica el ruc, i ja aprofitant el dia hem passat per un supermercat a comprar una mica de verdura fresca i sana… 

Ull amb la calor!!

Sol, sol i calor, cops de calor, quaranta graus o més en alguns indrets, i la gent gran estem una mica preocupats, sembla que recomanen no sortir a caminar, sobretot pel sol i a hores punta, cal matinar o potser aprofitar les darreres hores de la tarda, però a mi no m’agrada, ni una cosa ni l’altra. Bé, avui és dilluns i encara estem en el pic de la calor, potser agafarem el bus i, segons com veiem que pinta el dia, tornarem a baixar en bus…