Cada persona és un món

La meva àvia solia dir sovint allò de què “Cada persona és un món”. Avui a la una mirava els nens de l’escola del Serrallo que es queden a dinar, esperaven el toc de música per entrar al menjador. En observar-los m’ha cridat l’atenció la diversitat d’actuacions i comportaments de la canalla: un nen dibuixava damunt d’una taula de ping-pong, un grup de handbol, un altre de futbol, un grupet de nenes xerrant prop de la porta de sortida, els més petits no paren de córrer tot i que hi ha un grup que està jugant amb la terra. Bé, cada persona és un món i, en aquestes edats, prou divertit… 

El meu temps de mar

Ja no hi ha roses al jardí i les meves orquídies semblen un grapat d’arrels gairebé seques, així fan més espectacular el miracle de la seva resurrecció. Evidentment no és primavera, és el meu temps de mar, mar brava, moguda, plena de roses blanques d’una escuma brillant. El mar ara fa molt bona olor, és aquella olor de sal i algues, aquella olor especial que tant m’agrada i em convida a apropar-me sovint. A vegades veig la lluna grossa que va a fer-se un bany de puresa i a mí només en manca una música de saxo i violí i una bona copa de cava català… amb tu. 

Sensesostre

Aquest matí he caminat pels tinglados del Serrallo i per la part de l’ombra hi ha fins i tot un banc de fusta per descansar una mica els meus bessons. Avui en una cantonada hi havia un sensesostre, amb barba de temps, embolicat amb una manta foradada i amb un cartró de vi a la mà. Tenia uns ulls desperts, però que transmetien una certa tristesa. Penso que aquesta persona ha passat la nit al ras, una nit on hem arribat als zero graus, i a mi se m’ha encongit el cor, és el mateix de cada any i no sembla que hi hagi massa millora, és una situació dramàtica i trista…