S'acaba l'agost

Avui he passat prop de l’escola del Serrallo, el pati és ple de coloms i de gavines de la mar propera, les moreres sembla que ja fan la darrera demostració de generositat… i jo recordo que a les meves classes criàvem cucs de seda fins que cada nen pugues tenir el seu capoll. S’acaben les vacances dels mestres, aviat hauran d’anar a preparar el curs, fer programacions i deixar-ho tot a punt per rebre com cal a la canalla. Recordo cada moment de la meva vida professional i aquest era un dels més emotius, companys, nens, llibres nous, tot comença amb bona esperança i bona fe, un camí on em sentia plenament realitzat… 

El pare i la Tessa

Avui fa 18 anys que va traspassar el meu pare i el mateix dia, avui fa deu anys, naixia la Tessa. Així que un dia com avui el cel s’enriquia amb una estrella més, la del pare, que m’acompanya i em guia per les meves foscors ocasionals i és feliç amb mi en els meus moments millors. El mon també està d’enhorabona perquè, també des d’un dia com avui, acull plena d'estima per part de tothom, una preciosa i sana criatura com la Tessa. Felicitats bonica, passa un gran dia, i per al meu pare un petó al cel… 

Bon final d'estiu!!

La barca al riu, calor d’agost, de nit amb llum de lluna, de dia cercant l’ombra i la cervesa, un gelat amb copa, un cafè amb gel, una amanida de colors, poc menjar, bon repòs per l'aire condicionat. Vacances, recordo quan tenien sentit i eren una necessitat, ara, diria que sempre ho estic, de vacances, i ja no puc dir allò que deia sempre al tornar: “necessito un mes de vacances per a recuperar-me de les vacances”. Molt bé, bon estiu a tothom, que ja s’està acabant… 

Ara plou

Contemplo com plou des del darrera de la finestra, ho fa amb una certa gràcia i les gotes, molt eixerides elles, teclegen damunt dels vidres de les finestres de la casa. Tarragona és molt irregular i imprevisible amb les pluges, igual et bé una trompa d'aigua que fa que fins i tot el riu Francolí sembli un riu cabalós capaç de sortir de llera i omplir d’aigua tot el barri, com que sofrim una sequera llarga on es nota fins i tot la desagradable olor de les clavegueres. Però bé, ara plou i ho fa, com he dit abans, amb una certa gràcia… 

Aquell amor...

Aquell amor de festa major, aquella nena que semblava sueca, que estaven tan de moda, i que després va resultar que era de Girona… Potser va ser un somni, una estrella d’aquelles que sembla que baixa a la terra i que després dona la volta, sense saber com ni perquè, però en aquest cas va arribar i va tenir temps de deixar la seva aura lluminosa al meu cor. De vegades hi penso i ho faig amb respecte, sempre en tinc amb la gent que m’ha tractat bé i m’ha fet sentir estimat i valorat com cal… 

Sempre com ara...

Recordo aquella cara encesa, 

o potser no era ben bé així,

però jo la veia amb la llum de tots els colors. 

Recordo aquella expressivitat, 

aquella mirada profundament dolça

que et convida a engolir plàcidament tanta sublimitat.

Recordo, com no, tu sembles ser la creadora, 

l'origen de tot allò que comporta la contemplació 

del més espectacular somriure fi.

Sempre recordo el principi del present, 

sempre com ara, com sempre…

 

Dinar de sant

Va ser el sant de la nostra amiga i aquest any ho hem celebrat aquí al Serrallo, al restaurant L’Àncora, que tot i que tenen molt bon producte, aquesta vegada no hem quedat gens contents. Bé, valgui dir que al mes d'agost no és bon moment per anar a un restaurant que té molta gent i és a primera línia de mar però tot i això que hauria d'estar previst, no hem estat ben atesos i fins i tot la nostra comanda ha estat mal interpretada. Bé, això a part, que suposo no deu ser habitual, l'estada amb la nostra amiga sempre és edificant, ella és un encant de criatura, amb la que ens trobem sempre com en família sana i feliç. Gran sant, gran dia amb tu… Moltes felicitats, t'ho mereixes tot i més!! 

Grans plaers

Sovint em complau pensar en coses com la xocolata negra, també desfeta, amb el cafè curt, carregat, amb la cervesa fresca o amb el vi negre català. Són petites o grans temptacions que, si et deixes anar, pots acabar pagant un preu molt clar. Però si som capaços de complir amb allò que diu que hem de tenir una mida per a totes les coses, totes aquestes que he anomenat valen molt la pena d’assolir. El cafè t'arregla o et destrossa l’àpat, el vi sembla beneir-ho tot, la cervesa a l’estiu és allò que s’havia d’inventar sí o sí, la xocolata és la veritable definició del plaer… 

El recuerdo del pasado

El vacío, el silencio, la tristeza, el consuelo en el recuerdo del pasado. Es como despertar en la noche y ver un principio de otra vida en cada estrella. Veo otra vez la mesa llena, el jardín vuelve a estar lleno de madre, mi prima en la escuela y la otra en la mercería, mi padre en el huerto, mi abuela en amigable charla con sus animales del patio. No quiero abrir los ojos, prefiero estar un poco más con los míos que se fueron sin irse. Pues eso, hallo consuelo en el recuerdo del pasado entrañable… 

Canyella

Sempre m’havia agradat l’olor de la canyella, la mare en solia posar al menjar blanc, una branqueta dins i, després, en pols quan ja el tenia al plateret. No fa gaire en vaig assabentar que la canyella actua de manera positiva quan tenim nivells alts de colesterol, així que, com que m’agrada també el bon gust que té, ara me’n poso una mica a la llet i, sobretot, al iogurt grec, que li escau molt bé i és molt agradable de menjar. Una amiga ens ha regalat un pot de canyella alemanya i cada nit li faig els honors com cal, la veritat és que la trobo boníssima. Bé, ho recomano… 

Amanecer contigo

Me gustan las lágrimas de alegría, 

las perlas de ilusión, 

los ojos que, chispeantes, 

manifiestan estados anímicos. 

Me encantan las voces del agua, 

los bailes del mar a la luz de la luna 

visto desde una terraza de agosto, 

amenizada por la gravedad de un saco 

y la sutileza aguda de un violín. 

Me fascina el bosque, 

el ruido juguetón de los pájaros, 

siempre en estado de perpetuo festejo. 

Me place la brisa natural del amanecer, 

me gusta amanecer contigo, 

por ti, sobretodo por ti…

 

Estem de dol

Ha traspassat la meva cosina Teresa Reverté Margalef, la mestra de Benjamín com la coneixien al poble. En aquests moments de dolor i d’esperança en la sublimat de l’esdevenir, tinc aquells moments de reflexió per pensar en tot allò de bo que va fer per mi. Jo era el petit de les meves cosines, Teresita i Conchita, i anava amb elles per tot arreu. Persona de gran caràcter i bona disposició per al treball, diuen que em va ensenyar a caminar tot i fent sonar un picarol, que es veu que vaig seguir amb una certa traça. També em va ajudar molt en els estudis, sobretot a l'estiu, i amb el francès o les mates, on em va facilitar que una especialista que coneixia en dones un cop de mà. Va ser mestra de La Cava i de la Illa de Buda, a més de diferents llocs més, per acabar a Sant Pere i Sant Pau, a Tarragona, on es va jubilar. Que tinguis un bon repòs cosina, deixes bona petjada i dues filles entranyables que han tingut molt bona cura de tu… 

Dinar d'aniversari

Aquest any hem anat a l’Ametlla de Mar, al restaurant L’Escata, a tocar de mar, i tot i que és petitó, hem estat bé i hem dinat millor: uns entrants a base de musclos del Delta, amb una bona salseta, unes navalles també de la terra, petites i molt saboroses, i uns escamarlans que eren una autèntica delícia. Després hem fet un arròs de llamàntol, que era prou digne i amb trossos que es podien menjar sense gaires problemes, Un vinet blanc de la Terra Alta i, de postres, mel i mató, crema catalana i tiramisú. El cafè prou bo. La companyia i el record immillorable... 

17 d'agost del 83

És l’aniversari del nostre casament, és aquell dia en què vam tenir a bé dir que sí, perquè tot semblava clar i net, tot era correcte i a gust nostre i de tothom. A la vida, a vegades hi ha fets màgics on, quan et penses que allò que somiaves ja no era possible, de sobte un dia, un tren, una nena, un llibre, un somriure… i l'afinitat es posa en marxa i, sense adonar-te’n massa, acabes dient que mai és tard si la mirada que reps parteix d’uns ulls que són la viva estampa de l’amor. Bé, d’això ja fa 42 anys, i la Teresa i jo hem passat de tot, però sempre amb el suport total d’una estima progressiva sens fi. Conviure amb la Teresa és tot un plaer i un regal diví… 

15 d'agost

És la Mare de Déu d’agost, el sant de la meva mare. La mare, aquella persona que sempre tens al cor i que mai oblides i, tot i que jo no crec en les celebracions ocasionals, quan arriba el sant o l’aniversari, o qualsevol data significativa en què la recordem especialment, fa que jo m'aturi, tanqui els ulls, que és quan hi veig millor, i contemplo, relaxat i ple d’amor i agraïment, la figura incomparable d’una persona íntegra, que ho va fer tot per mi i per la família, la mare, la meva mare, i en molts moments la mare de tots, tots aquells que van tenir la sort de tenir-la, viure-la de prop… 

Que llueva bonito

Y entre calores que llueva bonito,

que beban las flores y los campos,

que se llenen los ríos, 

incluso aquellos que parecen secos siempre. 

Que las palomas tengan sus charcas para beber,

y las moreras nos sigan maravillando con sus hojas 

que producen sombras prodigiosas.

Que llueva con prudencia, 

que refresque un poco el tiempo, que brote la fuente 

y que el río de montaña baje con su nervio habitual, 

cuando viene bien nutrido de buenas lluvias…

 

Coses meves...

Suau és la brisa i dolça la mirada, fi és el somriure, tendra l’abraçada, plàcida i ferma l’esperança. Descansa la nit, tot donant pas a l'esperada matinada, la matinada és una cançó, tu ets la música i el color de l'escenari de la vida. La vida té colors de llum amb sol, també té ombres de pau i bé, la vida és un mar, un bosc, és una immensa immensitat sens fi. Hi ha pluja d'estels, diuen que són llàgrimes de Sant Llorenç, deu plorar per tot allò que no fem gaire bé, o potser són de felicitat en veure que ens seguim estimant. Bé, són coses meves, coses de la vida, coses de tots… 

Repara, reconforta...

La lluna va de plena, sembla que ella no fa dieta, cofoia i rodona, que es banya a la mar sense problemes i davant de la més bona admiració de tothom. Tindrem una mida per a totes les coses, deia el poeta, però també afegia, tot sabent que ens seguim estimant… Bé, tot aquest repàs del poeta és per expressar la satisfacció que suposa a vegades sortir de les normes estrictes, que ens són tan necessàries, però alguna vegada, sense passar-se molt, reconforta una mica i repara alguna cosa, crec… 

Xerrades sense malícia

Hi havia un programa de ràdio que s’anomenava així, i això em fa pensar en què la mare parlava amb les flors dels seu petit jardí del pati, sobretot amb les roses blanques, per les que tenia una especial consideració. L’àvia ho feia amb les gallines per agrair-los la posta d’ous i, sobretot, quan li sortia alguna llocada, que es posava molt contesta. El meu padrí també xerrava molt amb un matxo guit, que sempre tenia les potes del darrere damunt del carriot, però era molt simpàtic i se l’estimava molt. Per acabar recordo que jo també jo també parlava amb el Rex, el meu gos, i ell em responia amb els seus ulls plens de comprensió. Sí, sí, són xerrades sense cap malícia i molt complaents i relaxants… 

Estiu

El sol d’agost s’ha deixat anar, brilla i té tots els colors del verd, com diria en Raimon, la gespa que voreja el riu Francolí. Cal cercar les ombres, apropar-se als arbres del bosc proper i amic. Passo pel davant de l’aqüeducte romà de Tarragona, encara fa goig, m'endinso entre la pineda, on gairebé em fan una salutació una família d'esquirols, prop és la font on hi ha els nenúfars amb les seves precioses flors blanques i les granotes raucant en ple festeig per damunt de les fulles… 

Festes majors

Pel mes d’agost se celebren les festes majors de molts pobles de les terres de l’Ebre. Jo recordo especialment les que feien a La Cava, que eren reconegudes com unes de les millors de la comarca. Recordo les tendes que es muntaven on es feien uns berenars espectaculars i, sobretot, les nits de ball, on venien els millors cantants del moment. Les festes de Sant Roc eren esperades amb totes les ganes del món, ja que per a moltes persones eren les úniques festes que podien fer, això si no s’avançava la sega de l’arròs i tot se n'anava en orris. Bones festes!! 

Gran dia

El nostre fill fa uns dies de vacances i ha vingut un dia per a estar amb nosaltres. Per celebrar-ho hem anat a dinar al restaurant Les Tines de Renau, que ja s’està convertint en un dels nostres preferits. Hem menjat molt bé, molt sa, molt natural, tenen sobretot una brasa molt bona i la brasa a vistes, vull dir que es veu des del menjador, i fa molta patxoca. Passar una estona amb el nostre fill és per a nosaltres una plenitud d’emocions que sempre vivim amb gran intensitat, tot i que ens veiem sovint per videotrucada, però contactar personalment sempre ens reconforta… 

Moments de relax

En els moments de més relax, sempre penso amb la barca al riu, al riu Ebre evidentment, allà prop de la desembocadura. També penso en aquel mas, prop d’una bassa, plena de llisses i fotges i ànecs de coll verd. També, com no, en aquell cavall negre, de preciosa crinera i elegant cua, amb el que sempre he somiat per passejar per la platja de la Marquesa, tot i que ara gairebé no en queda. En els moments de relax sempre soc al Delta, a Deltebre… 

Ara és el temps...

És temps de viure la nit, cercar un camí prop del mar,

deixar que la brisa t'acaroni, parlar amb la lluna, 

trobar en cada estel un aura de llum de la gent que hem estimat. 

És temps de viure en bones companyies, 

temps de l’amistat, temps de l’amor, del bon amor, 

tot i que això hauria de ser sempre com el dia del pare o de la mare.

Temps de dir-li a l'estimada que l’estimes, 

i demostrar-ho proper i amic, amable, entregat, 

deixant anar el teu cor…

 

Com a llenguatge habitual

Avui m’ha caigut l’ànima al terra tot i escoltant el llenguatge utilitzat per uns grups de primera adolescència, entre rialles i bromes constants: ets una pura guarra, i tu la tens com un fideus, ets un cabró de merda, i tu una puta borda… Bé, amb coses així i pitjors, a les quals els regalo el meu silenci, anaven les converses davant les orelles sordes dels monitors i amb una normalitat total. No hi havia cap malícia, això es veu que és la seva forma de relacionar-se més normal i es queden tan amples. Bé, jo no entenc res, potser després, així els llueix el pèl. Una pena escoltar-los, molt penós… 

Somiar

Somiar, sempre ha estat interessant somiar, sobretot quan estàs despert. Somiar amb la dona que voldries portar al costat, per poder parlar de tot, per poder gaudir de tot, que fos una mica mare i novia, companya eterna i convençuda, per caminar plegats per la vida. Penso, ara que no em sent ningú, que mai vaig pensar que la meva parella fos allò que en diuen un monument de dona, tampoc jo soc un Adonis precisament, però sí que vaig demanar que em fos lliurada des de la bona gent i així ha estat. Somiar, a cops els somnis es fan realitat… 

Aquellos tiempos...

Aquellos tiempos en los que se escribían cartas, se hacían reverencias, se trataban de usted… pronombre personal de cortesía. Aquellos tiempos en que se quitaban el sombrero en señal de saludo respetuoso y se cedía el asiento a las personas mayores. Aquellos tiempos del espectacular lenguaje de los abanicos, las caídas de los ojos y de los pañuelos, como motivo para empezar una interesante conversación. Aquellos tiempos en los que el teléfono servía para hablar con la familia, los amigos y las amigas especiales. Aquellos tiempos lejanos que parece que difícilmente volverán. Bien, alguna cosa quizás sí, ojalá… 

Recordant Deltebre

Anar a Deltebre ara, en aquest temps, podria treure de mi la millor versió poètica, tot contemplant la panoràmica immensitat verda dels arrossars. De totes maneres, no puc deixar de pensar en la condició, gairebé infrahumana, en què es feia aquest conreu antigament. Tot es feia a mà i dins l'aigua, des de sembrar, arrencar el planter, plantar, birbar, adobar, segar, fer les garberes i esperar que vingués la trilladora, tot i tenint cura de que no s'escalfessin massa les garberes. Bé, tot el meu respecte i admiració per a aquests pagesos irrepetibles, molt valents, molt… 

Ermita del Remei d'Alcover

De profe hi portava els meus alumnes de La Salle de Reus… agafàvem el tren fins Alcover i des de l'estació anàvem caminant fins a l’Ermita del Remei i, fins i tot, algun cop ens havíem arribat fins al niu de l’àliga. Avui, juntament amb uns bons amics, hem reviscut l’experiència i ha estat tot un plaer i una emoció molt sentida recordar aquest fet. Una vegada vam representar uns quadres de pastorets que ens van quedar molt bé i, a petició de les famílies, ens els van fer representar al teatre del col·legi. Hem dinat al restaurant de l’Ermita i hem passat un gran dia entre bons amics i millor persones. Grans records que vaig viure intensament… 

Tot és amor

Solem arribar a l’hora, mai fem tard, sempre fem jove la nit o llarga la tarda. Arribem, ens veiem, fem com agradable la sorpresa de la trobada, però no, no és ni sorpresa ni ocasional, tot ha estat programat, mesurat, fins i tot el moment en què ens n’anem estava previst. Ara comença tot, si és la tarda mai s’acaba, si és la nit és un principi sense final i només ens acompanya la lluna com a testimoni de la nostra harmonia. Anem al nostre banc entre pins, prop de la font, es proclama la millor pau, tot és amor…