Veig la matinada en cada teulada on la meva vista encara arriba, abans potser esperava allò de què qualsevol nit pot sortir el sol. Bé, de moment contemplar la rosada damunt la gespa que acarona la desembocadura del riu Francolí tampoc està gens malament. També, de bon matí, he estat observant com les orenetes fan viatges, sense aturar-se gens, cap al niu que tenen a la finestra que dona a la plaça on els petits amb la boca oberta esperen la seva ració de mosquits. Bé, la vida és poesia, a vegades no tant… o si.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada