Un somriure als ulls

Aquells ulls que miren fi, que miren dolç, que miren benevolents i protectors, amb amor, sí, amb ulls d’amor. Aquell somriure instal·lat des de sempre, en aquells llavis del color de les cireres, aquell somriure, que és també fi, també dolç, és el mateix que sembla haver-se perpetuat als ulls. La teva cara de bondat i entranyable companyia té un preciós somriure als ulls… 

Una mica nostàlgic

Avui he parlat amb les orquídies, tal com ho feia la mare amb les roses, també he recitat, com feia el pare amb tota solemnitat, aquell poema en castellà que anomenava “La murmuración”. Avui he recordat la meva escola unitària i al meu mestre Don Santiago Candela, un admirable ésser humà de cap a peus i un gran professional que m’ha servit molt d’exemple en la feina i en la vida. Recordo la seva organització, mentre explicava a un grup, els altres feien exercicis o llegien i ell passava, de grup en grup, fent sempre una feina brillant, coherent i molt efectiva. Gran mestre… 

El silenci que no calla

Del silenci s’escolta una música suau, 

la muntanya és seca i sense brisa, 

i jo voldria un moviment de fulles, 

el cant d’uns ocells sense eufòries de festeig. 

Potser una pluja fina, 

un llampec oportú sense tro adicional, 

fora la màgia de la pau desitjada. 

M’agrada la música del silenci, 

m’agraden les veus del silenci, 

m’agraden els silencis acompanyats 

…de les nostàlgies més preuades. 

M’emociona, em fascina el silenci que no calla. 

Em plau reviure sempre els meus silencis 

extraordinàriament ben acompanyats…

Dia de cotxe

Continua l’onada de calor, tot i que diuen que a partir de demà amainarà una mica. Avui hem omplert el cotxe de garrafes de plàstic plenes de taps i hem anat a esmorzar, després els hem anat a deixar a SEUR, on s’encarreguen de fer-los arribar al lloc adient on en treuen un benefici social. A més, avui, dia de cotxe total, tenia també visita al meu podòleg, un senyor que té molt bones mans i em té cura de les ungles i, fins i tot, d’un ull de poll que fa una mica el ruc, i ja aprofitant el dia hem passat per un supermercat a comprar una mica de verdura fresca i sana… 

Ull amb la calor!!

Sol, sol i calor, cops de calor, quaranta graus o més en alguns indrets, i la gent gran estem una mica preocupats, sembla que recomanen no sortir a caminar, sobretot pel sol i a hores punta, cal matinar o potser aprofitar les darreres hores de la tarda, però a mi no m’agrada, ni una cosa ni l’altra. Bé, avui és dilluns i encara estem en el pic de la calor, potser agafarem el bus i, segons com veiem que pinta el dia, tornarem a baixar en bus… 

Dinar de Sant Pere

Restaurant Les Veles, a Calafat, bon tracte i un menjar espectacular. Érem quatre i hem fet unes “picadetes” de calamarcets, croquetes i anguila fumada, i després un plat principal per a cadascun: el pare ha menjat costelletes de xai a la brasa, la mare un llenguado, el fill un tataki de tonyina i la cunyada un melós al foie i, segons hem dit tots, tot estava al punt i era boníssim. De postres, dos ha fet pastís de xocolata, un un flam casolà i una síndria, tot de primer nivell, bé, tot no, com passa tantes vegades el cafè no estava a l’alçada del bon dinar… 

Sant Pere

Festa grossa a casa nostra, és el sant del meu pare, el meu i el del nostre fill. Amb el pare al cor, farem un bon dinar al restaurant Les Veles de Calafat i jo, com sempre, recordaré el meu sant des de petit, quan la mare em feia totes les viandes que més m’agradaven i procuraven regalar-me sempre coses de profit relacionades amb l’escola i roba que solia fer-me ella mateixa. Continuo sense sentir el soroll de coets dels altres anys, la qual cosa em fa pensar que, en aquest sentit, progressem adequadament. Moltes felicitats a tots el Pere, que estem orgullosos de dir-nos-ho. Sembla que aquest era un sant molt visceral, prou primari, tot cor, gran sant… 

Anar a veure el riu

M’agrada anar a veure el riu Ebre al seu pas per Deltebre, sempre l’observo amb una certa curiositat i admiració. Però ara ja no hi vaig a llençar pedres, com quan era petit per veure si volaven com si fossin llisses, ara me’l miro entre les canyes, prop d’un pas on hi ha un bussó per pescar angules. És molt edificant la pau natural que es respira, tot i que ara me la desfà una moto aquàtica que passa a tota velocitat i una barca amb turistes que ve des d’Amposta. Bé, entenc la fal·lera de la joventut i els viatges culturals, però un sempre recorda el seu riu més natural i entranyable, i aquest no és altre que el magnífic riu Ebre sol… 

El teu esperit

Sovint dormo i somio com un nen, cerco el teu esperit en la foscor i aquest es manifesta en forma d’estels que em van mostrant la bondat de tot allò que rebo de tu, que és un tot deliciós, sublim… Com no recordar aquella lucidesa en la manera d’obrar, la paraula justa que desperta, o controla, o, aclara, o proclama, o acarona… per la seva fermesa i veritat. I què dir del silenci, que regala prudència i respecte i que és també íntim amic dels somriures de complicitat més adients i meravellosament sans. Dormo i somio, i ho vaig sovint, i descanso feliç com un nen… 

Coca de Sant Joan

Potser aquest és l’any que menys soroll de coets he sentit, la qual cosa m’ha fet pensar en els gossos que estaran una mica més tranquils i la gent en general també. La Teresa ha fet una coca sense coca, vull dir sense farina, sense sucre, sense fruits confitats, sense llardons, ni pinyons, ni xocolata, ni… Però estava bona, tot i que ha resultat ser quelcom diferent a una coca, tal com l’entenem per les nostres terres. Bé, darrerament intentem menjar els menys hidrats de carboni possibles, de la mateixa manera que no abusem dels greixos ni dels sucres. Ho fem bé… 

Sant Joan

El meu avi es deia Joan Bonet Serrat, era de Berga i era metge, però segons diu tothom era sobretot una gran persona, un ésser humà excepcional, capaç de posar-se a disposició dels seus pacients de manera incondicional, amb atenció encara més acurada per als més necessitats. El poble li ha dedicat un carrer, tot i recordant les seves bones obres, per les que no tenia horari i sempre estava a disposició de tothom. Va conèixer a la seva dona, Josefina Bo Benito, mentre pescava l’emborinada i ell feia una excursió de final de carrera, va prometre que tornaria i així va ser, va presentar-se i al cap d’un temps es van casar. Van tenir onze fills, entre ells el meu pare, que curiosament es deia Pere Bonet Bo i, el que és la vida, el meu pare no era bonet, ni tan sols bo, era una persona molt bona, entranyable, humana, espectacular, amb un cor que no li cabia al pit i amb una ànima que li facilitava els ànims per a actuar sempre amb el més fins dels somriures que mai més he tornat a veure. Aviat Sant Pere, el meu sant i el del nostre fill Pere, gran dia… 

Diumenge

Els diumenges la Teresa descansa i jo vaig a esmorzar sol, i avui l’amic del bar “Hola, ola” m’ha sorprès amb unes sardines a la planxa que estaven delicioses i jo, aprofitant l'avinentesa, he begut una mica de vi del Montsant i fins i tot he acabat fent un cigaló de conyac. Bé, ha estat un extra que no estava previst i, per fer-me perdonar, a dinar només he menjat una mica de fruita i un café.També he fet una hora de bicicleta estàtica pel matí i una altra hora per la tarda. M’encanta la sardina a la planxa i el seitó fregit amb farina de cigrons, molt bo tot, i ara és el seu temps ideal… 

La rutina

Abans d’anar-me’n a dormir, he fet un solitari i m’ha sortit a la primera, també he fet un sudoku nivell sis, que també he aconseguit resoldre sense massa dificultats, i abans, a la tarda, també hem fet amb la Teresa un parell de partides de Rummikub que aquest cop, no sol passar sovint, també he guanyat jo. Així que, després de complir la rutina diària, vaig a descansar amb una lleugera satisfacció infantil. Demà més i millor, ànim!! 

L'escola sense nens

Els nens ja no tenen “estudi”, com dèiem al meu poble, l’escola és buida, els patis sense nens semblen no tenir ànima i els parcs infantils és veuen més plens, alguns avis agafen especial protagonisme i avui n’he vist un esmorzant de forquilla amb el seu nét. Ja no hi ha música d’escola, tot i que els mestres encara deuen estar a la feina per tancar el curs com cal. Recordo aquestes dades i el que em passava cada any, després de l’última sessió em quedava sol i trist, com si algú m’hagués robat els meus nens que tant havia conreat al llarg de tot el curs… 

Gol de Messi!!

Sempre miro la TV per veure quin partit fan del mundial i avui feien el Porto-Inter Miami, de Messi, així que no m’he pogut resistir. Veure junts un altre cop al Leo Messi, Sergi Busquets, Jordi Alba i Lluís Suárez, entrenats pel “jefecito” Mascherano, ha estat un plaer, una gran satisfacció de veure que encara conserven aquella qualitat que els ha fet únics. Messi ha fet el gol de la victòria, un golàs de falta, marca de la casa que, juntament amb alguns detalls de gran qualitat, han fet que hagi estat nomenat el millor jugador del partit. Bé, ho he gaudit com cal, molt bon partit, grans records… 

Pura vida

Un camp de blat recent segat ple d’ocells amb la bogeria del festeig, la cridòria és fins i tot agradable. Un tancat amb cavalls solts, estan bonics i semblen ben alimentats, n’hi ha un de negre amb el que m’agradaria fer un passeig pel bosc. Uns cent metres més enllà, hi ha l’alzina centenària on sempre descanso a la seva ombra tan acollidora i generosa. Prop està la font amb una mica de bassa plena de nenúfars amb boniques fulles per on es passegen les granotes, tot i raucant també sons de festeig. Pura vida, pura natura, sublim, genial… 

El regal de viure

Passejo, vaig de baixada evidentment, a poc a poc, sense cap pressa i vaig seient de tant en tant, i aleshores veus passar la vida, gent de tota mena i condició, la bona gent, com a mi m’agrada veure i pensar. Pares grans amb els joves, pares joves amb nens petits, joves plens de tota mena d’esperances, joves nuvis que semblen emocionats i fins i tot atabalats per la intensa força del primer amor. Passejo lentament, veig també gent gran que, com jo, fan l’esforç de complir amb les 10.000 passes recomanades. Bé, sóc feliç de veure’m de nou al carrer, un dia més per agrair el regal de viure. Tot i la calor, vaig cercant les ombres, també alguna estoneta de bon sol… 

Música d'escola

En els meus 41 anys de la meva vida professional, com a professor de La Salle de Reus, sempre vam anar a tocs de campana o de timbre, i no va ser fins un any o dos després quan ja anava tot a toc de música. Des del meu pis escolto la música de l’escola del Serrallo i m’encanta, música en català, és l’adequada per a cada activitat que comença, passa de l’alegre complicitat d’acollida del matí, a l’eufòria de l’hora del pati, passant per la més suau i calmada de l’hora de dinar. Bé, ha de ser bonic anar al tocs de música. Sempre he cregut en els efectes terapèutics de la música… 

Sant volem

Si reservàvem avui pel Tenedor al restaurant Les Tines de Renau, guanyàvem més de 2000 yums, que tenen descompte per a un proper àpat. Bé, hem trucat a la nostra bona amiga i… cap a Renau. Dos hem menjat xató i una amanida de ventresca, de segon tots tres conill a la brasa que estava espectacular de bo. De postres dos taronja i un, que s'ha passat una mica, mel i mató. Hem begut aigua i cafè, que estava prou bé. Hem estat fresquets i bé i en immillorable companyia. Propera celebració, Sant Pere, que serà el sant del meu fill i el meu. Anirem al restaurant Les Veles, a Calafat, que ho fan molt bé… 

Lluna plena

Hi ha lluna plena, calma, pau i bé, hi ha silenci, silenci de veus harmonioses que només les pot escoltar l’ànima. S’està bé, a gust, convida a escriure tot i la calor. Demà a les platges l’espectacle està servit i jo no hi aniré, però em recrearé en recordar-ho des de la pau tranquil·la de l’aire condicionat, o fins i tot des de la bicicleta estàtica. Però ara, avui, hi ha lluna plena, maca, lluenta, plena de bon sol del dia… 

No ho he trobat bé

L’àvia o la besàvia, ves a saber, perquè la senyora, molt ben arreglada, sembla prou gran, porta una nena d’uns tres anys. La conversa que porten n’ha cridat l’atenció i, com sempre, m’ha marcat l’orella: “Si te vuelve a empujar, tu también le empujas”, li diu a la nena. Bé, és allò de la llei del Talió: ”Ojo por ojo, diente por diente”. Evidentment no ho he trobat encertat, la bona senyora tenia alguna explicació molt més edificant que no fomenti d’alguna manera la violència. No, no m’ha agradat gens ni mica i m'ha deixat un mal regust i les ganes de dir-li quatre coses… 

Esmorzar d'amics

Cada cop ens costa més trobar una data que ens vagi bé a tothom, ja que estem en aquell temps on les revisions de “xapa i pintura”, és a dir, visites, analítiques i controls generals, són freqüents. Però avui sí, tots quatre, puntuals, cap al restaurant Els Pescadors, on hem esmorzat calamars i sardines a la planxa, amb un vi negre del Montsant que hem trobat molt bo. Hem fet un músic amb moscatell i alguns fins i tot ens hem atrevit amb un cigaló de conyac. Bé, com sempre, trobar-te amb bona gent és molt edificant. Esperem que el proper sigui aviat i amb bona salut… 

Boig de mar

Mai he estat un boig de mar, vull dir com aquells que esperen les primeres calors per anar-se a remullar. Per a mi, i des de sempre, sol, sorra i aigua salada formen un combinat que, a la llarga, acaba per resultar-me desagradable, però això no vol dir que no entengui la falera de la gent pels banys de mar. Com ja he repetit tantes vegades, a mi el mar m’agrada a l’hivern, on també hi ha dies de tota mena de temps, i contemplar-lo des del penya-segat és un autèntic plaer per als sentits… 

Estic content

Avui he anat a la meva doctora, que em controla els nivells de sucre, colesterol, triglicèrids etc, i sembla que tot està correcte, així que la meva prudència en el menjar, l’exercici i el saber fer de la Teresa a la cuina estan donant molt bons resultats. Hem sortit de la consulta a les dues de la tarda, així que hem anat a dinar a un restaurant, però continuant amb la dinàmica positiva de no ingerir massa hidrats i fer anar com cal la planxa, la verdura i la fruita. Bé, pròxima analítica d’aquí a sus mesos i a seguir fent bondat. Repeteixo, estic molt satisfet d’aquests resultats, que durin… 

Gaspatxo blanc (ΤΖΑΤΖΙΚΙ)

La Teresa cavalca un altre cop, ara anem a eliminar els hidrats de carboni per mirar de reparar una mica algun excés dels viatges de l’IMSERSO. Aquests dies ha fet un gaspatxo de cogombre amb iogurt grec, una mica de pebre i alguna cosa més, que es podia beure molt bé i molt refrescant. Si, si, fa meravelles, fa pizzes sense pasta, pa sense farina i amb les verdures ha aconseguit que em vinguin de gust, fins i tot les mongetes tendres i el bròcoli, tot i fent anar els formatges desnatats de manera magistral. Bé, el cas és que ja hem perdut una mica de pes i sense deixar de gaudir del bon menjar… 

Gestos automàtics

Són actuacions pacífiques, regna el silenci, són gestos automàtics i jo sempre somiava que, al jubilar-me, deixaria d’estar programat, però sembla que és inevitable, sempre fem tot allò que volem, que és gairebé sempre el mateix, perquè ens va bé o ens és més còmode i fàcil. Anem al mateix bar, agafem el mateix bus, fem el mateix horari, caminem pels mateixos llocs, tots aquells que fan baixada. Bé, ara no ens mana ningú, però sembla com a que sí i nosaltres sembla que som bons creients… 

Esports

Divendres tarda de tennis, on Sinner i Alcaraz han demostrat el perquè són els dos millors del món i Alcaraz guanya Roland Garros en un partit memorable. Dissabte més tennis, Coco Gauff ha guanyat Roland Garros derrotant a Sabalenka, que no és gens fàcil. Després el Barça femení ha guanyat la Copa de la Reina al Atlético de Madrid, per 2-0, fent un bon partit i sent prou superiors i on Pina ha tornat a estar estel·lar. El Nàstic de Tarragona ha guanyat per 0-1 al camp del Murcia i jugarà la final per poder jugar a segona divisió. Márquez guanya el premi d’Aragó de moto GP, el seu germà queda segon. A la segona part Espanya guanya a Portugal 2-1, i ja som a la segona part, bé… esports!! 

El meu niu d'orenetes

Al niu de les orenetes hi ha petits, reclamen amb les boques molt obertes alguna cosa per omplir el pap, els pares fan viatges sovint i jo observo l’espectacle des de l’altre extrem de la finestra. A sota del niu hi ha un bon grapat d'excrements, que mai els trec abans no marxin fins l’any vinent. Sempre m’han agradat les orenetes, amb els seus vols gairebé a ras de terra i, cada cop que penso que la base de la seva alimentació són els mosquits, encara m’agraden més, del tot. M’encanta el meu niu… 

Un amor d'estiu

Un amor de juventud, un amor de febre, un amor d’estiu… i jo gairebé no sabia què m’estava passant, ho vivia intensament, si és que aquesta manera de sentir se li podria anomenar viure. Tot es reduïa a ella, o més aviat tot es magnificava amb ella, i el dia començava quan se m’apropava, quan em feia un somriure d’acollida, de bon dia, i el dia s’acabava quan els nostres camins no es trobaven, era un amor d'estiu, amb les bases de sempre i la febre com mai. És bonic de recordar… 

De baixada cap al cel

Ens n’anem pel camí que fa baixada, es va millor, és l’edat, la comoditat… És un camí de dos en un, anem de bracet, ens tenim, ni ens cal bastó, de moment, ens tenim per viure i conviure tot allò que comporta la vida i que nosaltres ja hem pogut ajustar a la nostra bona mida. Anem costa avall, amb el vent a favor i totes les lleis també al nostre servei. Som al temps de la contemplació pacífica i en pau de l’entorn i la natura en general. Anem de baixada cap al cel, junts, del bracet, de la mà, anem junts i de tot cor, de bona baixada… 

Primavera total i florida

Primavera total, temps de flors… les orquídies de la meva terrassa ja tenen la preciosa foto de cada any, les petites dunes de margarides blanques ja semblen petites serralades nevades i, en la zona ajardinada de la casa del mar, sobresurt la flor del paradís amb els seus colors taronja i lila fosc que semblen un ocell exòtic, però igual de bonic i original. Sempre penso en la bona olor que feien les roses i els clavells d’abans, sobretot aquells que conreava la meva mare, amb gran amor… 

El meu riu Ebre

La barca, al riu, va o no va, els rems no toquen aigua, faig una becaina d’ulls al cel… Hi ha cops que el meu riu Ebre sembla que puja en lloc d’anar cap a la mar, s’està bé, és una calma serena i plàcida on una deliciosa brisa t’acarona la cara i no hi ha més so que allò més natural dels ocells que festegen per les canyes, el pas en vol dels flamencs, o el salt artístic d’alguna llissa voladora…  

La veu de la consciència

Sento la veu del nen i la del gos, la mare porta el berenar, la mainada juga a la plaça amb la seva cridòria habitual. Sento la veu de la gent del bar, i mira que n’és de feliç la gent que ja ha fet els seus deures i ara gaudeix de la pau del descans amb la impagable companyia d’una bona cervesa fresca. Sento les orenetes del meu balcó, la pilota que van xutant contra una porta metàl·lica. Sento, sento la veu de la consciència que em comenta amb entusiasme lo meravellosa que es la vida… 

Sol d'estiu

Fa calor, ja fa sol d’estiu… M’he assegut en un banc davant d’un bloc de pisos, del primer pis destaca un balcó amb unes plantes molt maques, sobretot una que té una tija llarga i al final una flor que sembla un estel i ens mostra la seva meravellosa incandescència. Avui potser m’he passat una mica en la meva passejada de cada dia, he anat a tocar ferro, evidentment som a Tarragona, i he baixat caminant fins arribar al carrer Torres Jordi, prop del mar. He pres el primer bany de sol de la temporada…

Papa, caca i nona

Aquesta és una expressió que també havia sentit, sobretot a la meva mare, era semblant a una altra, que també deia molt, “Ofici del burgès, menjar, beure i no fer res”. Evidentment, feien referència a tot aquell que avui nomenaríem un paràsit social. La mare, que tenia amb mi com una obsessió en la meva educació, quan observava en mi alguna manera de deixadesa em llençava una d'aquestes frases, que a mi en fríen riure i que, després, quan ja vaig anar comprenent el significat, em van fer reflexionar i deixar la mandra i la deixadesa molt ben aparcades.

Sóc al Delta, penso en Delta

No ho dieu a ningú però avui he recordat quan l’àvia em donava una unça de pa amb xocolata i també el pa amb vi i sucre, que avui fora un delicte però que aleshores era la mar de sà i normal. Avui he recordat la llet de pot estès damunt del pa torrat, també les tenquetes fregides i el suquet de granotes, tot pensant que molts nens vam créixer amb aquests aliments. Avui, aquí al Delta de l’Ebre, a Deltebre, he pensat amb quan anàvem a la Punta i sortíem amb un bon grapat de marisc del nostre: ratllats, cloïsses, musclos, navalles, lluentes, cargols punxencs, etc, etc…

Aquell temps que volia

Estic gaudint d’aquell temps en què sempre havia somiat, temps per mirar una rosa blanca guarnida de rosada, temps per observar els núvols i descobrir les diferents cares que semblen somriure’m, temps per gaudir de la mar d’hivern i del riu tranquil que sembla descansar en el seu meandre generós, temps per contemplar les margarides de colors que són l’alegria de les cantonades del jardí, temps per assaborir les roselles que abans només vivien entre el blat i ara n’hi ha per tot arreu, temps per a gaudir de tot allò que abans no podia ni imaginar. Temps somiats, aquells temps que volia…

El valor del silenci

Es veu que algú va dir alguna cosa així com: ”Si no teniu alguna cosa per a dir, que millori el silenci, és millor que calleu”. El silenci pot tenir moltes interpretacions, pot ser de respecte, d’aprovació, de desafiament, o fins i tot pot estar considerat com un regal quan la ignorància és tan palesa que no val la pena reaccionar. Reconec que aquesta darrera interpretació l’he utilitzat més d'una vegada i la gent reacciona de maneres molt diferents, en general no s’ho prenen bé, potser es queden amb les ganes de saber la teva reacció que, en el fons, possiblement respecten. Bona nit!!

Complex de superioritat

He tingut algun amic que ha fet un mal ús de la seva suposada superioritat intelectual, suposo que és temptador i que no és fàcil posar el fre quan se senten els reis del mambo. Recordo que, de jove i amb els estudis recent acabats, anava al poble i podia xerrar amb la gent i m’esforçava en fer alguns aclariments a qui m’ho demanava. També hi havia aquella gent que sempre ho sap tot, i a aquests els regalava el meu silenci. Aprendre a callar i a parlar oportunament és una de les coses més preuades que es poden fer a la vida. No m’agraden els complexos de cap mena, ni de superioritat ni molt menys d’inferioritat. Salut amics!

La natura ens espera

Anem, anem de la mà, mai deixem d’anar de la mà, farem el camí del bosc, i jo et parlaré de la lluna com aquell ull groc que ens acompanya quan la tarda s’acomiada bonica i lenta, i veurem els pins de fulla d'agulla, i arribarem a l’alzina, aquell arbre amic que sempre acull amb la seva abraçada familiar. Vinga, anem, la natura ens espera impacient…

Vaig poc a poc

Ja no puc córrer, potser no em cal, vaig pas a pas, lent, i m’aturo fácil per contemplar la flor del camí que ha sortit espontània a un racó d’una paret romana, que tant admirem. Faig la parada obligatòria, per veure les moreres del pati de l’escola del Serrallo… i penso i recordo els cucs de seda que criàvem a la meva classe de quart de Primària fins que feien el capoll i quan en tenia un per cada un s’acabava tot el procés. Vaig, ara poc a poc, i em recreo amb el passat i el present, i tinc temps per fer-ho amb tranquil·litat…

Una gola de llop

La tarda és fosca com una gola de llop, no sembla de primavera. A més, aquesta paraula em recorda una frase de la mare quan m’explicava que una veïna, quan veia que algú gastava massa en menjar, deia “Escolta tu, que per la gola es perden los barcos”. No crec que aquest sigui el nostre cas, tot i que les verdures i les viandes en general han pujat molt de preu. Sempre és un plaer recordar les expressions de l'àvia i de la mare, plenes de sentit i molt boniques i originals. Per la gola es perden els barcos, ja ho sabeu…

Aquella veu

Aquella veu que em diu que et digui, aquella veu que clama i lloa, aquella veu sincera, que gairebé pontifica en veritat, tot el sentiment del meu cor enamorat. Aquella veu que no calla i proclama la felicitat que generen els teus comportaments. Aquella veu del cor que no amaga veritats sota cap joc de paraules. Avui sento bategar el meu cor de joia i d'agraïment total. Aquella veu, la meva veu, la teva veu sublim…

Obre la porta

Aquesta és una cançó que cantarem al col·legi La Salle de Reus quan portàvem els nens a la capella per fer alguna celebració: “Obre la porta, no ho sens? hi ha algú que està trucant. De qui deu ser el truc, oh respondre-li, obre la porta…” Després d’algunes repeticions, acabava dient: “No ho sents, Jesús està trucant”. Bé, ho he recordat i com m’agradava molt ho he escrit. Per als creients és una cançó molt maca i jo penso que, fins i tot, pot ser un bon missatge per al món en general, ja que cal obrir la porta a la llum que tots portem al cor i que cal deixar brillar. Obrim la porta, els braços, el cor de bat a bat…

Et veig...

Et veig com el riu que és vida, que baixa entre nerviós i eixerit, cofoi, mostrant generós perspectives de generositat. Et veig com aquell roser que ja ha omplert la seva brandada del vermell vellut meravellós de cada rosa. Et veig com si aquella alzina, que et trobes pel camí i t’obre els braços, s’hagués fet més jove, més tendra, més acollidora i primaveral. Et veig, sempre et veig amb ulls d’amor, millorant el bo i millor de tota tu. Et veig com sempre, et sento com mai, et miro amb amor…

Barça, gran campió

Campió de gairebé tot, perquè no jugarem la final de la Champions per una actuació arbitral indigna d’aquesta competició. Ahir i al camp de l‘Espanyol, que sempre ens tenen ganes, el Barça va donar per acabada una temporada que es pot considerar excel·lent. És digne de resaltar que aquest equip, per la seva edat, tot just comença un camí que pot ser espectacular durant uns quants anys. Aquest any ens han fet gaudir molt, sobretot en les quatre victòries sobre els merengues, alguna de les quals amb bany tàctic i de futbol. Visca el Barça masculí i femení, grans campions de lliga!!

Aquell amic

Voldria ser aquell amic que riu amb tu, que plora amb tu, aquell amic que sempre hi és, que mai et falla, que mai s’amaga i que segur sempre es pot comptar amb ell, fins i tot quan no hi és, perquè t’acompanya de cor i de pensament. Amic, aquell amic que no és familiar de sang, però que actua d’una manera tan sana i tan sincera que sembla el germà més benvolgut i estimat…

La llum que més brilla

Veig la llum que més brilla,

llum del cor que encén els ulls,

llum de bondat, llum d’amor…

Vaig al bosc amb tu, ara és l’hora, 

és ple de brots tendres, és ple de verds 

de la més preuada primera esperança. 

Al bosc, observo el somriure dels teus ulls,

que ha pujat dels llavis i s’ha quedat,

tot per recrear-se amb la llum que li arriba del cor. 

La teva llum, el teu somriure, 

el verd del bosc a punt,

gaudint del teu meravellós resplendor…

 

Tarragona

Es bonica, atractiva, acollidora, mare, romana i romàntica per naturalesa. Després d’una setmana llarga per La Ràpita, ja som a casa, ja hem fet el primer tomb pel Serrallo, pel barri, per la ciutat, que continua amable i tranquil·la, sana i generosa, per mostrar els seus punts d’interès, que són autèntiques delícies culturals, naturals, històriques… Som a casa, a Tarragona, gaudint de tot allò que comporta el ser-hi. He tret al balcó de la terrassa la bandera del Barça, ja sóc aquí, els meus amics culers faran un somriure, quan la vegin onejar de felicitat, tot i olorant la lliga…

L'amor no marxa

Alguns diuen que l’amor se'n va però ella es queda, també algunes diuen el mateix però és ell qui es queda. Jo que sóc una mica romàntic, crec que l’amor no marxa, són ells i elles que, com els nens, no se n’adonen de la felicitat de la que poden gaudir i que tenen al seu abast. L’amor, com diria el poeta, persisteix en cada bri de cosa… només cal reparar en aquella cantonada fosca on ens vam fer el primer petó, aquella música lenta amb què, per primera cop, semblava que et deixaves apropar una mica, aquella matinada que volies accelerar perquè es feia etern el moment de tornar-la a veure. L’amor és en aquell bon dia amb petó i cafè, en aquella mirada silenciosa, tendra i natural que et diu que és allí i que, com tu, és complau en complaure. L’amor és aquella flor groga de Sant Josep que s’apunta a la festa, aquell clavell que regues perquè saps que conserva l’aroma autèntic d’abans, aquella rosa blanca del roser de casa que és la imatge permanent de la teva pulcritud i bellesa natural. L’amor és en cada bri de cosa que hem estimat i compartit de sempre…