Sovint dormo i somio com un nen, cerco el teu esperit en la foscor i aquest es manifesta en forma d’estels que em van mostrant la bondat de tot allò que rebo de tu, que és un tot deliciós, sublim… Com no recordar aquella lucidesa en la manera d’obrar, la paraula justa que desperta, o controla, o, aclara, o proclama, o acarona… per la seva fermesa i veritat. I què dir del silenci, que regala prudència i respecte i que és també íntim amic dels somriures de complicitat més adients i meravellosament sans. Dormo i somio, i ho vaig sovint, i descanso feliç com un nen…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada