Aquell mar immens ple de blaus de cel, aquell que ha esdevingut una passió i una admiració plena però que, en un principi, em va semblar un poder imponent, una amenaça contra la que mai podríem oferir oposició. Bé, el mar, la mar, com vulgueu, el meu amic, amiga de l’ànima i que, tot just ara, comença la seva abraçada al públic en general. A l’hivern és meu, o així m’ho sembla…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada