Fanfarró

La dificultat de l'empresa era enorme, però m'hi vaig llançar de cap... fins que em van ferir del cor. Primer que res, jo era molt jove i anava de simpàtic i positiu, amb un optimisme sumatiu que m'ha caracteritzat sempre, potser perquè no era alt, ni ros, tampoc la meva mirada bruna castigava, però era de verb fàcil i, segons com, quan i aquí, transmetia bones sensacions de sana joia.

Ella no era tan jove com semblava, si més no per les seves actituds de discreció, tot i la immensitat dels seus ulls i la vigorositat de les seves realitats. Ella, discreta, era de gallet fàcil. Jo, poc sensible i atrevit, vaig rebre el tret precís al bell mig del lateral esquerre del cos. Em va interpretar cregut, fantasiós, irreal, com aquell que es glorieja de somriures eterns i infundats. Va pronunciar la paraula "fanfarró" i jo vaig aprendre de la seva discreció... Des d'aleshores, ja no va tenir cap possibilitat, tot i que ho va intentar desesperadament...