Esmorzar d'amics

Hem tornat a anar al bar ”Los Maños” i, aquest cop, hem menjat “callos” de vedella, que n'hem triat tres, i galta un que sempre sol agafar coses diferents. Sembla que el vi ha millorat una mica i sobretot el músic, que l'altra vegada hi havia alguna cosa una mica rància, ara estava espectacular de bo, el moscatell sempre ve de gust i el cigaló, evidentment, com a la majoria de bars, no el saben fer bé, si més no al meu gust. Bé, com sempre, bona companyia que, tot i que ens anem fent grans, encara gaudim de la nostra bona amistat i d’un esmorzar de forquilla com cal, encara que avui no hem fet xarrupet d’herbes… 

Encara soc d'aquells...

A vegades la gent canvia els seus hàbits, canvia de poble, d’amics, de menjar, de vestir, en una paraula, pot canviar fins i tot de manera de ser. A mi em costa d’entendre perquè soc d’aquells a qui agrada veure les roses al seu jardí i així poder gaudir-les des d’aquella finestra que és beneïda pel sol de la matinada. Jo encara soc d’aquells que m’agrada pensar que el cafè no fora res sense el petó de bona dia, amb el teu somriure que em regala el principi del dia somiat. Sí, encara soc d’aquells que… 

Cap a Nadal

Ens anem apropant a Nadal, és allò de la pell i la samarra, el cant de les “ovades”, com diem al meu poble, les paracotes de l’àvia, que és menjaven entre “cota i cota”, entre jota i jota, d’aquí el seu nom. És el temps de la trobada familiar, del menjar de la mama, de les abraçades i les llàgrimes més sentides, dels petons fets amb el cor. És el temps per tornar a descobrir el camí, el temps on tothom és oficialment molt millor, si més no, té propòsit de continuar sent millor persona. Bé, és el temps de moltes coses, però jo em quedo amb aquella taula plena on hi són fins i tot els que no hi són… 

Darrer full

Darrer full del quadern 153 des què em vaig jubilar, han passat moltes coses però encara soc aquí, ja sense avis ni pares, però amb la Teresa i amb el nostre fill Pere, que són el complement ideal de la meva vida. Tinc 79 anys, però encara gaudeixo d’allò que jo diria una vida digna, on puc passejar, fer algun viatget atractiu, alguna menjada com Déu mana, algun vi de la terra i, sobretot, encara tinc la capacitat per distreure’m de les maneres més adients. Gaudeixo també de l’entorn més proper al meu cor… 

Coses de la vida

La papallona gaudeix del seu país de flors, la nena maca viu acaronada per l’amor de l’entorn, al galliner hi ha pollada nova i sembla que hi ha curiositat i respecte perquè la canalla sempre és entranyable i estimada. Els jubilats hem cobrat la pensió, aquest mes és doble, està prou bé, potser algun fill i algun net gaudirà de la generositat de l’avi, que igualment serà molt feliç de poder-ho fer. Bé, és dimarts, sembla que tornarà a fer fred, però sobretot vent, a mi és el que menys m’agrada, el vent, però és temps de varietats. Farem calent (col, arròs i fesols) que és el millor per al fred… 

"Estar de Rodríguez"

Avui m’he quedat sol a casa, és allò que els castellans diuen “Estar de Rodríguez”. La Teresa ha anat a Barcelona i l'ha acompanyat una bona amiga, i jo he hagut d’anar a esmorzar sol, i també a dinar. La veritat és que no he tingut massa problemes. He esmorzat al bar Francolí, un cafè amb llet i un croissant, i per dinar he anat a la pizzeria Pulcinella, on he menjat força bé, com sempre que hi anem. Avui he menjat llenties amb unes mandonguilles petites, que han resultat boníssimes, i de segon garró de porc, també molt ben fet i molt saborós, de postres unes natilles de vainilla i després un cafè, que aquí el fan com a mi m’agrada, curt i bo… 

Una esperança amiga

Sento el silenci com una remor de pau, la nit té un màxim de foscor, tot calla, les fulles dormen, no hi ha lluna, els estels amb prou feines llueixen decrèpits, em sento un tot en el no res… No pretenc proclamar cap suposada màgia, el somni comença en el moment en què, del buit més extremat, arriben les meves llums estimades, les meves estrelles de l'ànima, aquelles que sempre acompanyen i acaronem, aquelles que vetllen per mi i em canten amb sons, a cau d’orella, que no estàs sol, que si mires en la foscor sempre acudirà una llum que et farà fluir una esperança amiga, sana, positiva, edificant, complaent… 

Santa Cecília

Festa grossa, emotiva i molt celebrada al nostre col·legi de La Salle de Reus. Cada classe preparàvem la nostra cançó, els tutors la triàvem i fèiem aprendre la lletra, fins i tot la cantàvem amb la música original, però el toc final el feien els especialistes, professors de música, que en un parell o tres d’assajos la deixaven llesta per a ser escoltada al teatre. Recordar, com no, a l’Andreu Ferré i a la seva germana Teresa, que en tenien la mà trencada, ells ho arrodonien tot i jo els admirava molt per la seva qualitat pedagògica i musical. Grans records, inesborrables… 

Tot sigui a fi de bé

“Dicen que soy friolero, que soy un Cierzo, un enero”, deia un poeta, no recordo ben bé qui era, però el cert és que avui he anat a esmorzar amb el gorro d’orelles i amb el jac gruixut. Sort que després el sol ha anat agafant protagonisme i he pogut caminar pel Serrallo fins al final, i tornar pel carrer del Mar, la mar de bé i tranquil. Són els primers freds de finals de tardor i ens ensenyen una mica com pot ser l’hivern. Alguna estació d’esquí, que ja és sota zero, aprofita per fer neu artificial, diuen que aquest any en tindrem prou de natural, que tot sigui a fi de bé. Bona nit!! 

Les sis del matí

Feia molt temps que no em llevava a les sis del matí, encara més temps fa que no vaig a dormir a aquesta hora. Bé, el motiu és que m’estic bevent un sobre molt desagradable, que sembla que em deixarà el cos absolutament net perquè em puguin fer la colonoscòpia sense massa problemes de visió. He de prendre un got cada quart d’hora, durant una hora, i després, de 7 a 8, he de continuar bevent algun suc light o aigua, després ja no puc beure res més fins després de les proves. Passo el temps escrivint, fent solitaris i fins i tot ara acabo de fer un sudoku dificultat 6, m’ha sortit a la primera, semblo prou despert… 

Revisions

Com més gran es fa un, les revisions que jo tinc a bé anomenar de xapa i pintura, i també de motor, són cada cop més freqüents. Ara toca una endoscòpia i una colonoscòpia, que sembla m’ho faran amb la mateixa sedació, i el doctor em va tranquil·litzar dient-me que no m'adonaria de res. Bé, el més fotut de tot això és la preparació, que no és gens agradable, amb una dieta de tres dies per acabar el dia abans on només es poden prendre líquids. Bé, tot sigui per acabar amb una certa dignitat els dies que puguin quedar, esperem que tingui una bona pròrroga… 

Arriva el fred

Diuen que a partir del dijous i tot el cap de setmana ja tindrem temps d’hivern. Confesso que em va molta il·lusió i ja he fet un cop d’ull a la meva gorra amb orelles, els meus guants de pell, la samarreta tèrmica, que va super bé, uns jerseis que van una mica folrats per la part interior, pantalons també especials, un bon jac o un abric que només em poso quan el fred és molt exagerat, cosa que a Tarragona no passa sovint. Així que preparats per al que vingui, també el frigorífic amb les viandes a punt, per fer una bona sopa i carn d’olla, o un bon plat d’arròs, col i fesols, amb cua de porc, allò que a Deltebre en diem “calent”... 

Sípia amb patates

Un altre clàssic de la nostra cuina, vull dir de la cuina de casa nostra, entra de ple en allò que el nostre fill diria que és “menjar de mama”. A més, la Teresa ho fa bastant light, només una picada d’all i julivert i patates a trossos petits a l'olla ràpida i en un no res ja tens el dinar fet. Cal dir que a nosaltres ens encanta la sípia, tant si és feta d’aquesta manera, com quan són sípies més petites que les fem a la planxa amb un bon raig d’oli d’oliva, all i julivert. Bé, un altre molt bon dinar, on la Teresa demostra que és molta Teresa i a la cuina, evidentment, també… 

Orades al forn

Ara feia temps que no en fèiem i ho hem gaudit com cal. Eren una mica més grosses que de ració, aquella mica que una per als dos és poc, però una per cadascú és potser una mica massa generós. Si el producte és bo i fresc, com ho era aquest, la Teresa ho broda, ha fet una base de patates, que no en solen menjar sovint, i ha resultat un plat absolutament deliciós. Penso que al meu poble en diem moixarra, tot i que no sé si és ben bé el mateix, però crec que sí. Bé, només li cal un bon vi blanc, si es de la Terra Alta millor, o un cava, si és del Penedès és una garantia… 

Llegint a Estel Solé

Estic llegint un llibre de l’Estel Solé que es diu “Aquest tros de vida” i és premi Ramón Llull 2025. Bé, us explico això perquè avui m’he aturat per apreciar i valorar una frase que per a mi té un gran interès: “Em sento forastera en la meva llibertat; és difícil adaptar-se a allò que creus que no et pertany”. Penso que a tots ens agrada gaudir de la nostra llibertat, fins i tot diria que en tenim dret, però sense perdre mai el respecte i la consideració, a allò que a mi m’agrada anomenar la llibertat acompanyada, tot i recordant allò de la soledat acompanyada… 

Rentem els nòrdics

El matí és fosc, com a trist, apagat, són quarts de deu, els nens ja són a l’escola, la gent al seu treball, els jubilats comencem a moure. Avui la Teresa m’ha convidat  a acompanyar-la a rentar els nòrdics d’hivern, ho fem sempre a una bugaderia que hi ha al carrer Ramon i Cajal, sempre ens queden molt bé i a un bon preu. Bé, primer els col·locarem al cotxe que, tot i que no pesen gaire, abulten molt i aleshores és millor que anéssim tots dos. No fa fred, però el dia és espès, dubtant entre la pluja i els vent, tot sota l’amenaça de pols sahariana… 

Caminar sol

Volia un carrer de nit, en pau, amb llum de lluna, amb el silenci que provoca el descans de l’entorn. Volia caminar sol, lliure, gaudint de la pau del moment, els elements jugaven a favor meu, la brisa era tèbia i suau, els carrers semblaven estar d’acord amb mi, la circulació no circulava, algun núvol vermell sembla que s’ha impressionat una mica en veure la meva felicitat. Sol, lliure, sense pressa, sense lloar ni contradir ningú, al meu aire de la nit jove, en aquell temps la nit sempre era jove, potser massa jove, massa nit… 

Esmorzar de festa

Un cafè amb llet i un croissant, de mantega o de xocolata, farcit o arrebossat, el cafè amb llet, curt de cafè, llet semi i sucre morè… A vegades tinc desig de xocolata, allò del pa amb xocolata que a vegades em feia l’àvia per berenar, aquella unza de xocolata ensucrada que era deliciosa. Quan el desig és molt impertinent penso i vaig a la recerca d’una bona tassa de xocolata desfeta i si, a més, va acompanyada d’una bona paperina de xurros, la cosa ja és massa. Parlant de xurros, n’hi ha arrebossats de xocolata, que també són espectaculars de bons. Bé, de vegades faig pecats, però no massa sovint, cal fer salut i no abusar… 

Entranyable Messi

Ja sabeu tots que la Teresa i jo som molt del Barça, molt culers, i aleshores hem seguit el camí d’en Leo Messi des de que va venir a can Barça, quan encara era un nen, fins ara que per les Amèriques sembla no poder oblidar el seu equip, el que segons diu porta al cor. De fet les mostres de sentiment mostrades darrerament són molt significatives, molt entranyables, com ara la celebració de l’aniversari d’un dels seus fills, on el Barça va tenir un gran protagonisme, o ara amb aquest viatge llampec a Barcelona per visitar el camp de futbol on tan feliç i estimat es va sentir sempre i on ell ens va fer gaudir com mai del seu futbol únic… 

No seria vida

Alguna vegada vaig intentar acelerar la matinada, alguna nit en blanc, més aviat en negre, algun cop em vaig prendre la nit pel dia i res era suficient per a omplir el buit que en el meu cor representava la teva absència. Era una soledat no acompanyada, fins i tot mal acompanyada, on la tristesa no trobava consol i, a més, semblava esplaiar-se en la profunditat del sentiment. Bé, potser no tant bé, algun cop em ve al pensament com seria una vida sense tu, crec que no seria vida, no valdria la pena… 

Estimar-se sota una alzina

Ens veiem amb els ulls grossos, ulls com a taronges, 

després marxem en silenci, els ulls també callen, 

tenen aquella mirada convincent, de complicitat, 

que ens complau a plena satisfacció 

com una fita que ens porta a caminar de la mà 

per un bosc de pins a tocar del mar, 

pins amb esquirols evidentment, amb romers i farigoles, 

i amb una font que alimenta una bassa amb nenúfars, 

nenúfars de fulla ampla, amb granotes prenent el sol, 

i amb un banc de pedra, sota una alzina, que ens acull amable, 

i nosaltres ens estimem com mai, com sempre…

 

A cau d'orella

T’ho diré a cau d’orella, aquesta és la intenció,

la veu trencada del sentiment que surt del cor,

un fil de veu, un petit raig de veritat inesgotable,

una fermesa tèbia, suau, que pretén arribar… 

com una brisa que t'acarona l’ànima, 

després de fer-te bategar el cor 

amb un compàs semblant al meu.

T'ho diré a cau d’orella, per a que t’arribi 

com una música fina i afinada 

al nivell del teu noble sentiment…

 

L'amor és aquí

Et regalo una rosa, potser un roser, 

o millor pensant-ho bé, un jardí de flors variades, 

on evidentment regnen les roses blanques 

com a cloenda i conquesta de tots els millors colors. 

Et regalo una paraula, potser una expressió, 

en vers o no, un poema en prosa, 

que és on realment es mostra la millor poesia, 

la més plena, la poesia dels sentits, 

la dels sentiments més reals i profunds.  

Et regalo un jo més semblant al tu, 

l’amor ho pot fer tot, tot i més, és així, genial, sublim…

 

De la tardor cap a l'hivern

La tardor té un bon mostrari de situacions meteorològiques, ara toca pluja i baixada de temperatura, i amb això ens anirem apropant cap a finals de novembre on els jubilats cobrem doble, la qual cosa està força bé, i en un no res ens presentem a Nadal. Nadal és una festa que no agrada a tothom, a molta gent els súpera l’absència dels éssers estimats i, sobretot per aquestes dades, s'ho passen molt malament. Per a mi aquest és un temps entranyable, de records emotius, on d’alguna manera sempre tinc sentiments d’esperança en un món millor, més just, més sa, més honest… 

L'àvia materna

La meva àvia materna era Conxó de Raneta, tot i que a ella no li agradava gens ni mica que l'anomenessin Conxó. L’àvia, la de les tenquetes fregides amb tomàquets de l’hort, on hi posava un all, per millorar el sabor; la de la mussola en suc, l'escrita, o les anguiles… L'àvia, la dels trencats amb col, les farinetes de panís i de llegums, la de les paracotes i el coc escaldat… L'àvia, la del pa amb vi i sucre i la xocolata desfeta amb pa torrat… L’àvia, la que es llevava d’hora i es passava una bona estona donant gràcies al Déu: “Nostre Senyoret, moltes gràcies, moltes gràcies a nostre Senyor i al sol ditxós”. A mi em feia gràcia aquesta referència al sol i em feia pensar en què volia dir, després ja ho vaig entendre millor… 

Somiar a la carta

He somiat que volia somiar i somiava, i ho feia a la carta, com diu la cançó, amb un somni que no havia somiat mai. He somiat que la veritat no era muda, que a la impotència li havien tret la “im” i que la fermesa honrada en la recerca de la raó no té límits. He seguit somiant que es recuperava la joventut que, decebuda davant de l’espectacle actual, nefast i incomprensible dels partits majoritaris, han fet un gir cap a l’extrem encara més incomprensible de la política. Bé, he somiat a gust meu, a la carta, i he despertat amb un somriure prou reparador… 

Una festa màgica

Un cel molt blau que l'allarga a la nit, una lluna propera. La foscor és resisteix, és la llum del cor encès qui neteja l’ambient i l’omple de color. L’amor regala el plaer de l’existència, és aquella festa de tots els pobles del món, amb fanalets encesos, papers de colors i músiques de bosc i de muntanya, i de mar i de riu, tant si és nerviós de roques altes, com si baixa pacífic cap a l’abraçada amb el mar. L’amor és, sobretot, aquella festa màgica on la magnitud d’uns ulls que et somriuen fa que la teva existència tingui tota la sublimat de la plenitud i siguis feliç… 

Un exemple de vida

Sovint penso amb la mare, amb aquell alè temperat que sempre esdevenia en un ànim que es basava en l’esforç i el treball, i així em donava una confiança en mi mateix que m’ajudava molt per vèncer aquella timidesa crònica que mai m’ha abandonat del tot. La mare era, és, un exemple de vida, amb la bondat com a base de qualsevol actuació, però amb el caràcter i la fermesa necessària per aconseguir, sempre amb esforç i honradesa, els seus propòsits. Sovint penso amb la mare, l’amor més natural, el millor llibre de vida que podia llegir… 

Castanyada

Record emotiu de gran estima per a tots aquells que, tot i que ja no hi són, mai arribaran a marxar del nostre cor. Record també força agradable de la celebració que fèiem a la nostra escola, on la canalla i els mestres ens ho passàvem d’allò més bé. Aquest any la Teresa ha fet panellets de dieta, però que han resultat molt bons, amb pinyons, ametlles, coco i tot allò més bo per a ver diferents sabors, també ha comprat castanyes, que a mi m’agraden molt, i uns quants moniatos per a poder fer el tast, ho hem acompanyat amb una mica de Moscatell, així que hem fet una bona castanyada. Desitjo que ho hagueu passat molt bé, amb salut i pau… 

Els silencis que mai callen

Temps de pau i reflexió, ha començat a nevar, gaudeixo del silenci de la muntanya nevada, és un silenci que pots omplir de records, que els pots musicar amb les veus de la consciència emocionada. També em passa quelcom semblant en les meves estades a la platja a l’hivern, hi ha un silenci de monotonia, un silenci d’onades fredes, d’escuma blanca, i aquí la música torna a ser interior, més emocions d’aquell amor tan tendre, tan jove, tan pur. Ja ho sabeu, els meus silencis sempre parlen de nosaltres… i mai callen.