dimarts, 30 d’abril del 2013

He anat a La Xarxa

Després de la pluja ha sortit el sol, una enlluernada amb núvols residuals... ha sortit la vida per boscos i platges, per la immensitat tarragonina tothom cavalca i fa vida. Hem anat a la Xarxa, bar d'amics, pàtria i essència del Serrallo,on tot i ser peix i bé, reina el Priorat i el Ribera del Duero, fins i tot algun Rioja just... res a veure amb els vins d'aquí.

I el típic pescador que parla del dia a dia, de la sort i el carburant,i els personatges típics i entranyables... El "Palamós", de mil històries de pesques i famílies, sempre present, amb barba de mil dies i novia, de tapa i canya, de rialla i vida. El romanès, a qui es rifen per les seves habilitats,tot i les "turques" de plena simpatia i millor gràcia. I a dos quarts de set, poc més, després de la subhasta al pòsit, ells llops de mar en espectacle, de dites i parles i queixes i glòries... La Xarxa, he anat a la Xarxa, cor del Serrallo, història , vida i miracles.

I, en tornar a casa, ferm, després de caminada, tapa de vi negre i formatge curat, tot simpatia i seny, he fet el dinar... bajoques i ous durs, poca broma, gràcia i temple, tot al punt, i a l'hora i a la taula, parada per l'ocasió, amb les postres de làctics zero, com la Coca-Cola, i l'aigua de la Teresa, bona i natural. Després, migdiada, només jo, clar... la Teresa és encara petita, una petita criatura angelical, que treballa i ens dóna llum a l'entorn... Ja deia jo que hi veig tan clar!

dilluns, 29 d’abril del 2013

Uns i altres

Uns s'aferren a l'esperit d'en Joanet, a la por escènica del Bernabeu, a les ampolles o la resurrecció d'en Guruceta. Creuen en la remuntada, tenen fe, viuen immersos en l'esperança de la mà que sempre arribava quan tot era en blanc i negre. Tenen l'afalac del narcisista, com he llegit darrerament a l'Estimat Miquel, d'en Lluís Llach. Molt semblants als francesos en l'apreciació d'allò que és seu... si només guanyen la Copa del Rei, aquest serà el trofeu màgic, el més valuós, el del K.O. i tot això... i si guanyen "la décima" serà un piular etern. Feliç aquell, o no tant, que s'explica històries i se les empassa, encara que siguin rodes de molí.

D'altres, sempre temem el daltabaix que capgira tota esperança. No han servit de res tots els èxits d'aquests darrers cinc anys, sent exemple a Europa i al món d'una manera de fer i comportar-se que ha estat l'admiració de tots, vull dir... dels que tenen bon gust. A la primera desfeta es perd la confiança, s'entra en depressió, nihilisme total. De l'excel·lència a la vulgaritat. Dels millors del món a canviar-ne sis. Fi de segle, mort sobtada... Els culés som gent de poca fe però, a mi, m'ha fet tan feliç aquest gloriós equip de futbol que em resisteixo a pensar que tanta felicitat tingui un trist final. El gol de Messi a Bilbao, una obra d'art, i la recuperació física dels jugadors base m'animen a pensar en el retorn de la felicitat.

diumenge, 28 d’abril del 2013

Feliços somnis!

 

Res podem tenir al cap, a l'abast de les intel•ligències,
si abans no ha tingut un bon bany de sentits,
d'aquells dels sentiments que són la base elemental de qualsevol raonament.
Tot i que, a cops, somiem somnis,
sempre són conseqüència d'alguna vivència real i, en l'inconscient,
ens recreem en l'angoixa d'un despertar que no acaba mai i porta plor.
També, a cops, fem festa i voldríem no despertar,
que no acabés mai aquella, perfecta i a la mida, transformació de la realitat...
I és que sempre, cada dia, hem pensat en els nostres afers
i ens amaguen veritats o ens inventem il•lusions, insistim,
dramatitzem, perdem la fe i les ganes, o ens perdem
entre afalacs banals o en mars de crítiques ferotges...
I, a la nit, l'intel•lecte t'enfonsa fins l'infern o et glorifica fins a la felicitat.
Darrerament, sovint, tranquil, desperto amb un somriure,
un bon estat de pau, després d'haver dormit bé i prou.
Penses que tot és conseqüència de...
Voldria fer-ho per allò del comportament adient,
mai per una transformació de la realitat més esfereïdora.
Bon descans! Feliços somnis!!

dissabte, 27 d’abril del 2013

Potser la setmana entrant?

Avui no ha pogut ser dia de glòria... el Barça ha empatat a San Mamés (2-2) amb un gol antològic de Leo Messi i un altre d'Alexis Sánchez, el xilè lluitador. El Madrid ha guanyat, com sempre, al Calderón, on no guanyen des del segle passat, vull dir... els matalassers del Atlètic de Madrid. Així que caldrà esperar una mica més. En handbol, remuntada pròpia del Palau. Hem guanyat de vuit en Copa d'Europa i jugarem, un cop més, la Final Four per terres alemanyes, que aquest any sembla visita obligada, també en esports.

En tennis, un Nadal, immens de força i talent, i un Almagro, en espectacular progressió, jugaran la final del Godó a Barcelona. El Barça B, després d'uns partits punxant, ha guanyar (1-2) a Santander, un dels camps més emblemàtics de la lliga. M'agrada força veure'ls... tenen algun jove prou interessant i amb possibilitats. Bé, els esports en general, tots, i el Barça, en totes les seccions competitives i jugant net i bé, m'atrauen i em fan passar bones estones... també nervis, alguna decepció i un món d'èxits. Ser del Barça és, per a mi, un orgull i un plaer!

divendres, 26 d’abril del 2013

Vehicles

 

Anar-se'n de la circulació habitual per irrompre punyent,
colpidor, sorprenent, per les nítides escenes d'un altre espai.
Marxar capficat per les netes senderes d'altres boscos per calmar tot,
el pensament ominós i el seu estat esfereït.
Volar entre núvols i planetes nous i no aterrar on tot és brut i fals.
Pujar en aquell vaixell potent, valent, amb carta de navegació sense fi,
per tots els mars, i no atracar fins que no canviïn les costes,
barreres d'impotència per sobreviure.
Anar amb globus d'altes fums gaudint des de la pau del silenci,
mirant de no baixar pel dret fins que la foscor hagi clarejat.
Pujar a un tren de via ampla ràpid i sense fronteres, una moto, un Ferrari...
Obsés, tranquil, segur... per ficar-te en un vehicle en marxa
i no aturar-lo, ni aturar-te, fins que l'objectiu de cada poble
sigui la democràcia i no el poder.
Anar-se'n de la circulació habitual fins que acabi l'insult constant
a les intel•ligències més naturals...
"Compro democràcia a tres sobres el quilo..."

dijous, 25 d’abril del 2013

Un tomb per La Salle - Reus

Escola de la vida neta i noble, del respecte i de l'ordre, l'entrega, també l'esforç i la constància, tot fent camí cap a l'educació integral. Escola d'olors perquè es fan coses, i les fan els nens d'arreu, d'aquí i del món. Professors que semblen triats de les universitats de pau i bé i que l'únic que retallen és el descans, perquè de retallades i de fer-los la vida gairebé impossible, ja se n'encarreguen els nostres incompetents governs.

La Teresa m'ha deixat al "col•le", com abans, i he entrat per gaudir de tot: companys, nens, un tot de records, vius, d'aquells de bon conviure, i d'una diada de finals esportives. Festes de La Salle, bonica història, on es recorden les realitats de Sant Joan, que tenia amb els nens les millors raons per mostrar la seva bonhomia i santedat. Sembla que l'aigua ens negarà l'habitual plaer de la cloenda: celebració a la capella, xocolatada, kermesses... He passat un gran dia. Estimo aquesta gent i aquesta casa que, tot i la digitalització, encara fa olor de llapis, guix, goma...
 

dimecres, 24 d’abril del 2013

He vist


He vist que passen els dies, també els tristos,
aquells que no s'obliden, i duren,
punxant la part del cor on són eterns...
He vist que hi ha finestres i, a cops,
alguna s'obre i entra l'esperança...
La bici, la dutxa, la Teresa... dinem a Ca l'Amadeu,
l'aire més fresc, de la millor finestra, genial.
El Pere, la Mar, Sant Jordi, més aire...
per als que som aquí, romanem,
obligats a viure entre circumstàncies variades
i exemples com per aprendre...
sempre es pot ser menys pitjor.
Més ventilació, avui d'aire fresc.
Són les festes de la Salle - Reus,
m'ha trucat el Jordi Bofarull
per si em faria il•lusió de treure el nas.
Com no... l'escola, els companys, els nens,
el til•ler, l'arbre de l'amor, el pati,
la classe de quart, les meves nenes...
Bé, per què cal contar res més?
Ha estat la meva vida, 41 anys.
Serà un plaer veure'ls a tots,
amb la gràcia i la traça que fan les coses.
Gràcies per pensar amb mi, jo mai us oblido...
Sort que hi ha finestres!

dimarts, 23 d’abril del 2013

Ens ha deixat Didier...

...i, entre les llums del dia de l'amor,
ens envaeix una profunda tristesa,
cruel aterratge de la consternació,
45 anys plens de vida i d'il•lusió per tot.
Ens ha deixat amb un somriure
després d'haver fet un petó a la seva filla
que marxava aplicada a l'escola.
Sembla un traspàs tot dient:
"He viscut profundament, estimant tothom,
i avui, el dia del meu comiat,
us deixo un pom de roses precioses
i un llibre que dóna fe de com s'estima
i de com viu la vida la gent bona i sana".
Et trobarem a faltar, 
per la teva bonhomia i naturalitat,
per fer fàcil i reconfortant la convivència,
per ser, com deia un amic comú, 
el millor veí, família inclosa.
Gràcies per tot, Didier!!
Sobretot per la teva predisposició
 en compartir i ajudar sempre,
regalant la teva habilitat per fer les coses,
i el teu cor proper, senzill,
però sempre ple de bondat i de pau.
A partir d'ara, cada Sant Jordi, i entre les roses llum,
hi haurà un llibre que ens parla d'amor... 
amb traça, seny i foc.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Sempre torna

Per Sant Jordi, sempre torna l'amor,
cap al seu hàbitat de rosa i llibre.
Torna a haver-hi desfilada d'ulls encesos,
flors, verds i batecs.
Primavera total, viva i per sempre... 
sempre amb tu, roses sense espines.
Tenies 20 anys, plens de pau, seguretat i seny,
i jo, por i sorpresa per tant premi.
Era, i sempre ha estat així,
la confirmació de tot allò que esperes amb deler,
després d'haver sembrat... no sé què,
potser somiat... de dia, d'hora...
Sempre torna perquè, aquest, no marxa,
només reviu constant, perenne,
sense cessació, ni interrupció, perpetu.
Sempre torna, tot i que diuen que, al final,
l'amor se'n va i ella es queda.
En el meu cas, ella és amor, i es queda...
i, en algun moment de cada dia,
aquells ulls de nena, la del tren,
tots comprensió i poema, serenor,
aquella mirada sempre tendra
que escalfa l'ànima i t'il•lumina el cervell,
es passeja per casa i pels habitatges del meu cap.
Aquella nena, tot prudència i sentit,
és princesa dels Sants Jordi de cada dia...

Estones


Per a tot un bé de Déu de coses,
també per a altres sense bé,
ni res de bo, ni cinc de clar, ni net.
Per comprendre més enllà del no
i apropar-te al teu desig afirmatiu
caldria no tenir un rei al cos,
i que la voluntat tingués els seus límits
per millorar-los i enriquir-los, evidentment.
Estones, breus, moments, espais...
que són plenitud o res, llum o pou,
i, en un altre despertar, veus l'arbre,
els dels problemes, amb menys càrrega,
alleugerit, per maduresa racional,
i tot allò del que depèn la vida,
cada cas que ahir era irreversible,
avui sura estèril i intranscendent,
a l'abast de la teva comprensió,
a tocar de les teves solucions més naturals.
Tristes muntanyes d'adolescència,
llum, ceguera i esperança i somnis d'èxit.
Planures de maduresa d'un paisatge de Delta,
un tot de mirades que porten més lluny.
Senectut, edat senil, vellesa...
farcida de cada instant, de cada temps.
Estones, breus, moments, espais...
que són plenitud o res, llum o pou,
a la recerca d'un despertar amb esperança...

diumenge, 21 d’abril del 2013

2.810

23ena Bicicletada Popular de Tarragona, 9.500 dorsals i entre ells el 2810, el meu, plastificat, penjat a la bici. Èxit total, hem acabat frescos i bé, només era una passejada de 15 km pels llocs més emblemàtics de la ciutat i també pels que solem fer habitualment. La Teresa i el Pere eren a la sortida i han fet un reportatge fotogràfic de tots nosaltres i de l'ambient de cursa i festa. Al final, han fet un sorteig amb diferents regals: bicicletes, motxilles, dessuadores, una Wii i una Nintendo DS, entre altres coses. No ens ha tocat res, evidentment, però hem gaudit d'una bona convivència.


dissabte, 20 d’abril del 2013

He vist plorar una noia


Tenia els ulls encesos, tot i que regats
de llagrimots sincers, constants.
Ulls turquesa, d'un blau cel o verd blavós,
s'imaginaven entre vermells de penes i clams.
Vestida per l'ocasió, deixada anar,
en un racó desert, llunyà,
allí on a les oliveres no els arriba l'auxili
i la discreció té el seu escenari de silenci.
He vist plorar una noia, tota tristesa,
fora del camí, sota una olivera seca,
sense consol, ni espectadors, ni comprensió.
I en veure'm prop, aixecà el cap, com a sorpresa,
en veure envaïda la seva intimitat, el seu refugi,
el seu lloc d'esclat i plor i lament.
La llàgrima s'atura per moments
i exposa els ulls de gata de les fosques...
turqueses de blaus cels o verds blavosos
i, suspicaç, s'aixeca i s'amaga,
ja no pot plorar a gust i bé,
en particular opció del seu desencís.
Potser plorava per la decepció fatal
de l'amor perdut que havia trobat.
Potser la ferida era profunda i cruel,
palès quedava que no era temps de cicatriu,
i la noia, ara amagada, feia vida del plor i del sentiment...
i el bosc, encara sec, n'era testimoni,
juntament amb mi i els seus batecs de cor accelerat.

divendres, 19 d’abril del 2013

Avui, no escriuré res...


Però sempre hi ha algú que diu que li agrada,
sempre hi ha un jo que es distreu...
i ho passa bé, passant de res, pensant en tot.
Avui no escriuré res, o potser sí,
perquè entrant al Parlem de... és com despertar
en un dissabte amb sol, sol i amor,
més enllà de tot diumenge.
Són les quatre, els nens de l'escola surten
al compàs d'una música estrident.
En una hora, la Teresa, i demà... el Pere.
Qui no escriu ballant la festa?
Qui no canta a ritme de bona cara?
Com diria el meu fill, tot fa cara de bona pinta.
Ara escric, com sempre, donant gràcies a la vida,
pel dinar de pau i Teresa,
per la migdiada plàcida fins les quatre,
per la caminada per les platges,
amb l'amic Antonio, amb olor de mar.
Potser algun dia, a les quatre, no escrigui res,
potser arribarà un moment
en què la felicitat no tingui pentagrama
i, entre músiques no escrites,
només sigui una reflexió d'ones sonores,
ecos de cants d'escola, sortits del cor.

dijous, 18 d’abril del 2013

Sol i en bici

L'Antonio  ha hagut de fer d'avi i en Fernando continua per ses illes de la calma. Són bona gent, de parla fàcil i una certa cultura de mar i port, de vida construïda en la formació i el treball de cada dia. Però anar sol té el seu encant, augmenta el nivell d'observació, potser la profunditat dels pensaments. Ara miro, ara penso, ara canto, ara... m'acaba d'avançar la Venus del patí lineal, gens musculada, amb cada cosa al seu lloc i, us ho ben asseguro, quin bé de Déu de coses, quins meravellosos llocs... vitals. Uns metres més enllà, les del meu temps, cap enlaire, pas ferm de vell roquer, com dient "Som aquí, resistim, fent durar la bona cara, millorem l'humor". Si fos dona, seria una d'elles, segur. M'he parat en un banquet prop del far gran, he tancat els ulls banyats de sol i he contemplat la desfilada de la meva gent, i he passat de la llàgrima a punt al somriure fi, producte del relax que proporciona la pau interior. He begut una mica de Coca-Cola zero, sol i en bici, en un dia d'estiu... sol i amb tots, per sempre més.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Passejar amb la Teresa


"Hauria de caminar", diu la Teresa. "Estaria bé", dic jo.
Quan vulguis, quan puguis, perquè la reina treballa.
És mestra, d'aquelles de la tècnica, però també de la vida i la convivència.
Dissabte vam passejar per la platja i, en arribar al Miracle,
vam seure i vam contemplar el mar i els vaixells,
i li vaig mostrar els meus progressos en el llenguatge mariner,
educat pels meus companys, experts en mar i port.
Amb la Teresa tot és més bonic... i el mar també,
que poc li manca per emmarcar felicitats somiades
fent sonar sempre la música adequada.
És, com dic sempre, una immensitat blava de cel i sal i sol...
i amb la Teresa és tot això i més, sobretot pau, sobretot bé.
Ahir vam anar pel tram final del Francolí,
acompanyats pels coloms del port, també per les gavines voladores,
corbs marins i ànecs de riu, mar... petits canyars de vora riu,
habitatges perfectes d'aquests i altres ocells.
Tot és començar, Tarragona és esplèndida, generosa,
mostrant la seva bellesa espectacular,
tot i que el lloc no importa segons amb qui ets.
Passejar amb la Teresa és gaudir de la plenitud...

dimarts, 16 d’abril del 2013

En tornar a veure el bosc


En tornar a veure el bosc, he vist com els ulls se m'enriolaven
en veure colors en base verda, olor intens, aroma suau, perfum...
En tornar a veure el bosc, s'obren tots els esperits i la pell s'apora
mentre els ocells fan nius, i hi posen palla i ponen
i faran música del silenci, fauna i flora, ritme i harmonia.
En tornar a veure el bosc, te n'adones de la gràcia del sol,
la bondat de l'aigua, la convivència en llibertat.
El Pont del Diable mira la Natura embadalit, serè, triomfant...
és història i art i sembla que ho sap i s'ho creu.
La Natura és art original, en essència,
també en dependència total i absoluta d'allò que fa o que no fa l'home.
En un moment fugaç, un esquirol rosega pinyes verdes, indiferent, viu,
forma part del paisatge vital de l'indret, com l'espígol i el romaní florit.
En tornar al bosc i sentir olor de fongs,
captar les humitats variades i sensacions primàries,
penso en el plaer total, gairebé únic,
aquell que s'ha de compartir per força... massa plaer per viure'l sol.
Aviat, la Teresa i jo anirem al bosc...

dilluns, 15 d’abril del 2013

Avui és la tarda llarga


Avui és la tarda llarga i em ve al cap la llum del mar
i les sorres d'or d'aquí a tocar, i penso, com no, amb Miquel Martí i Pol,
i amb els poetes que troben la paraula, aquella que interpreta la Natura,
aquelles que l'expliquen neta i la posen a l'abast del personal.
Fa goig quan diu el que diu però té més solucions
i parla d'allò que podria dir, però mai amaga veritats,
veu perfecte i ho escriu bé i bonic i clar.
La tarda és llarga, primavera, amb temps punxant l'estiu.
Són immobilitats en plena solitud, i un vola, qual àguila lliure,
entre habitacions, tele i nevera, Pilot per al Parlem de...,
Facebook, fins i tot un solitari, un escacs.
I, en el millor espai de l'ampla tarda, un pensament de sal i sol i gràcia,
família i món, persones sang, persones, pobles que ens aniran coneixent
i, aleshores, els costarà menys estimar-nos.
Sofà i fauna africana, una taronja, aviat Joséphine i, demà...
caminem: Francolí, senderes del Pont del Diable.
La Teresa no trigarà, la tarda millora...

Temps bonics

I entre aquests, un gran dia, avui. El meu fill Pere i la seva companya venien d'Alemanya i Praga, i nosaltres a un quart de dues ja érem a la T1 de l'aeroport de Barcelona. Hem dinat junts, hem respirat millor, hem vist totes les fotos del món i, com sempre, el món ens ensenya les meravelles de la Creació i dels creadors.

Fa goig veure la família Abrines de festa de comunió per terres alemanyes, tots mudats i ben plantats i eixerits, acaronant d'allò més bé a la preciosa criatura, rosseta, d'ulls blaus angelicals, que menjava, per primer, cop el Pa dels Àngels. Bonics els pobles de nova creació, sembla que per allà això de la crisi no els afecta gaire... sempre va bé que algú se'n deslliure i pugui viure bé. Praga sembla el lloc somiat i tothom en parla d'originalitat i bellesa: museus, construccions exòtiques, història pura, esglésies artístiques, tramvies pels carrers de la ciutat, cases ben alineades amb segell senyorial.

A les set ja érem a casa, plena felicitat, començava el Saragossa - Barça. Un passeig, una victòria, ja som a punt. Temps bonics, gran dia d'avui...

dissabte, 13 d’abril del 2013

No val tot

L'èxit mai justifica la malifeta,
ni la trampa, ni el frau, ni l'engany.
Al futbol, com a la vida, no tot val.
Guanyar ha de ser sempre el resultat
d'un esforç constant i honrat.
Aleshores, si a més hi ha bona tècnica,
és una meravella i autèntica delícia.
Sovint m'indigna la premsa mesquina
quan valora i alimenta el joc brut,
el perdre el temps mitjançant la lipotímia
al primer contacte insignificant,
quan s'aplaudeix a qui marxa del joc
i se'n va cap a la cantonada per robar minuts.
Pit i collons, proclamen alguns,
però l'entrenador de l'Espanyol, el senyor Aguirre,
diu amb la seva punxant simpatia habitual:
"Esto hay que jugarlo con la cabeza,
aunque también con lo que hay más abajo".
Sí, sí, pit i collons però, sobretot, cap.
No entenc als àrbitres permissius,
d'aquells que, diuen, deixen jugar.
Que deixen jugar... a què?
A reconèixer, a veure qui la té més dura... la cara.
Els bons jugadors acaronen l'esfèrica,
fins i tot amb potent contundència,
mentre, el destraler esfuma l'art
que és el futbol ben jugat.
No, a la vida i al futbol, no val tot... segur!

divendres, 12 d’abril del 2013

M'he adormit


Per segon cop, profundament, plàcidament...
Tapat i entre coixins gruixuts i tous,
he obert els ulls, eren tres quarts d'onze.
He fet estiraments, d'aquells que,
diuen, són de peresa mandrosa.
El cert és que he sentit un gran plaer,
allò que passa quan dorms bé,
d'una tirada, sense interrupcions.
M'ha sabut greu pels companys que,
de ben segur, m'hauran estat esperant.
Però ningú ha fet cap soroll,
no han gosat i m'han fet respecte:
el tren que arriba del sud
i xiula insistent per anunciar-se,
la cridòria habitual dels nens
al pati de l'escola del Serrallo,
tampoc la Teresa s'ha fet notar
en la seva marxa habitual cap a l'escola...
S'han donat les condicions i,
en un moment amb amplius,
m'envaeix un somriure d'agraïment.
Continuo somiant truites boniques,
d'aquelles fetes amb ous de gallines de casa,
i amb els ulls sempre mirant més enllà del nas
però entre els meus, entre els nostres,
entre la gent de bona voluntat.
Potser és quan dormo
quan estic més despert... i descanso.

dijous, 11 d’abril del 2013

Malament quan no toca

Quan el mar no fa olor de mar
i el riu és de colors amarronats.
Quan el bosc és un abocador
igual que el mar, i el riu... 
i,en molts aspectes, la ciutat.
Quan vas cap al Llorito i et trobes,
en plena Natura, tota la fantasia del porc...
Quan no cal reciclar, ni respectar, res, llocs,
ningú, sobretot a qui veuen al mirall...
M'emociona el mimetisme del gos i l'amo,
especialment quan van igual de nets,
ben ubicats, alimentats i al seu lloc.
Però quan et passeges per les places,
carrers, zones lúdiques, parcs...
a cops, és decepció, ningú t'obliga,
no en tinguis, no embrutis,
no facis d'una sana i edificant relació
tot un procés contaminant i nefast.
S'ha de ser llondro en extensió
per anar contra tot allò que té vida.
Malament quan no toca,
i hi ha coses que no toquen mai,
perquè, en fer-les, el mar no fa olor de mar,
el riu és amarronat, i no de terra,
i el bosc és també un abocador,
i tot plegat... la fantasia del porc.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Edat madura


Primera edat, darrera edat, edat madura,
de vint anys, quaranta, seixanta... anys.
Diuen que som a l'edat madura
quan la persona ja ha assolit grans experiències,
el seu complet desenvolupament,
i s'acosta a la vellesa definitiva...
Potser he vist un home savi o una dona,
més d'un o d'una que han après a callar,
a escoltar, han après a aprendre...
He comprovat que tenen clar el moment,
que parlen i es fa de dia, s'encén la llum.
Homes plens de raó, com diu Raimon.
Edat madura, on ens abonem a la racionalització.
Homes que els fan callar, sovint, massa vegades.
Persones carregades d'emocions
que veuen més enllà del present daurat,
estudien possibilitats, analitzen conseqüències.
Edat madura, teòricament seny en estat pur,
però també vivències de tota mena
que t'aporten bagatges positius,
o d'altres menys adients...
Jubilats de bon viure que fem tombs per la vida,
amb néts o no, amb fills o tampoc, amb amics i amigues
que busquen l'experiència a fi de bé
i, a cops, ens busquen la pensió a fi de mal,
menys bé, pitjor...

dimarts, 9 d’abril del 2013

Avui toca riu i bosc

Ruta pels ponts del Francolí i Pont del Diable. Els meus companys parlaven de fer-la grossa i jo els deia, de broma, que em compraria una metralladora per carregar-me tots aquells que fan proposicions que es passen més de tres pobles alhora. Però, després, els he dit que si s'ha d'anar... es va, i gairebé ja estem en marxa per aquelles senderes frondoses, amb olor de fongs i bosc humit. Veurem senyals de pas d'algun porc senglar, potser algun esquirol brincant pel terra o saltant de pi en pi, alguna garsa, coloms de bosc... també, aviat, conills de tota mida, sobretot pels voltants del riu. Romaní florit, ric en quantitat, bellesa i aroma, al mateix temps que una escampada de ginesta pinta de groc algunes zones del camí. Menys abundant, però també, algun brot de frígola em recorda les sopes de la mare, amb un ou escalfat. És temps d'espàrrecs i proliferen els buscadors que deixen marcades les seves petjades pels llocs més intransitables. Els veus amb el seu manollet i les mans plenes de punxades pels esbarzers propers i d'altres plantes punxegudes. L'Antonio, que sempre recorda les dites oportunes, diu que "Los espárragos de abril para mi i los de mayo para el caballo".

Pot ser un dia molt maco, potser veurem l'alzina centenària que fa goig i ombra, gairebé descans obligat per recuperar bessons i contemplar bellesa, ferma, sòlida, madura, però amb tota branca verda i més viva que mai. Prop, a tocar, la Font del Garrot, ara ja seca però amb tots els indicis de la importància estratègica que debia tenir en els seus temps. Després, i per una rampa molt empinada i pedregosa on a cops has d'arrossegar el cul, s'arriba al camí que porta a l'Àngel, que és també parada i, en el meu cas, decepció en veure l'abandonament d'aquesta artística i original proclamació d'art i, possiblement, de fe. D'allí, al Pont del Diable, majestuós que, com més t'apropes i el toques i el passeges per sota i per damunt, te n'adones de l'aportació i saviesa d'aquesta gent romana, de tot el que podien i s'atrevien a fer amb els seus escassos mitjans. Molts cops tornem per Sant Pere i Sant Pau, tot i que hi ha una bona pujada, però sempre que podem ens agrada tornar per llocs diferents dels que hem anat...

Bé, és dimarts, dia de bajoca i ou dur i làctic zero. Hem dinat a gust i bé, tot i que la Teresa té avui el dia bala. A les cinc anirem a comprar. Anit, el Pere i la Mar ens van enviar un missatge dient que es troben bé i que la comunió havia estat molt bé. Ara, el dijous, van cap a Praga, que diuen que és preciosa, i el diumenge agafaran l'avió i... cap a Barcelona manca gent. Déu vulgui que tot els vagi bé i puguin gaudir d'aquestes oportunitats que els dóna la vida. Nosaltres també gaudim de les nostres. Per molts anys i amb salut!!



dilluns, 8 d’abril del 2013

Hem decidit

Ja torna a ser dilluns. El temps passa sense pausa, amb més pressa de la que caldria. Comença la setmana amb el dia de calçó vell, com diria l'àvia. Són tres quarts de nou i m'he pres el Danacol, ara toca talladet amb els companys i, després, ruta de platges i a gaudir de la bona hora i el solet. Avui la xerrada pot anar sobre Jordi Évole i el seu programa Salvados amb els seus reportatges sobre l'armament o els medicaments, que són dramàticament divertits... si és que la anormalitat pot ser divertida alguna vegada. A ningú ens fa cap gràcia que als nens amb TDH se'ls hagi de tractar amb pastilles, ni que tot allò relacionat amb el material bèl•lic sigui un negoci més, un intercanvi de concessions sense conseqüències. Sorprèn, en tots dos temes, la manca de respecte a la vida, la frescor, vull dir freda i sense sentit ni sentiment, amb el que es veu i es comercia, fins i tot, la dignitat. Gairebé pagues un preu per totes les coses, i al meu poble diem que "el que no es paga amb dinars, es paga amb dinades". Compro, venc, canvio... fira, a cops tot sembla una burda fira miserable.

Avui ha estat un dia de decisions. Primer, que demà, si es confirma el bon temps, anirem a fer senderisme pel Pont del Diable. Segon, el dimecres tornarem a posar a punt les bicicletes: vent, greixos, rodes... perquè el dia 21 volem participar en la Bicicletada que organitza l'Eroski. Són uns quinze quilòmetres pels llocs on solem anar habitualment i pensem que ho podem fer perfectament. Ves per on nosaltres encara podem decidir algunes coses... Malauradament, no tothom entén que la democràcia està per damunt de la Constitució i encara menys que aquesta s'utilitzi a la carta... però tot això són altres històries en difícils vies de solució. El circuit de la XXIII Bicicletada Popular de Tarragona representa un passeig per la ciutat: des del riu fins a l'Arrabassada, passant per punts tan emblemàtics com la Plaça Imperial Tarraco o el Passeig Rafel de Casanovas. El dia 20, a dos quarts d'una, i des del balcó del Mediterrani o el Passeig Marítim, podem gaudir amb les acrobàcies i l'adrenalina dels avions més atrevits.

Qui tampoc han pogut decidir res han estat Sara Montiel i Margaret Thatcher, que avui han traspassat als 85 i 88 anys, respectivament. També avui fa 40 anys que ens va deixar Pablo Picasso... Decidir, bonica paraula... vol dir portar a una conclusió definitiva una qüestió, una controvèrsia, portar a prendre un determini definitiu. Hi ha més paraules bàsiques... Llibertat, no subjecte al domini d'altres. Esclau, persona sotmesa a un poder tirànic, a la dominació d'algú altre, ja forçadament, per covardia, per servilisme... Voleu dir que ja no som tots prou blancs, grans, i que ningú té dret a exercir la nostra llibertat??

diumenge, 7 d’abril del 2013

M'agrada escoltar


Sobretot quan diuen que sé conviure,
que tinc la paraula apropiada, a punt,
que omplo d'aprovacions i complaences,
que oxigeno les espontànies relacions naturals.
Un somriure adequat i sincer,
un silenci oportú d'aquell que atorga...
M'encanta quan diuen que faig pinya,
que sóc un dels d'ells, de tots,
aquells que diuen que faig millor el cafè,
tot i estant al bar, xerrant, rient, amb tots,
de ningú, relaxats i en pau.
Sóc feliç cada cop que recordo,
penso o parlo amb algú d'aquells
que dinàvem junts al Col•legi La Salle.
M'entra tendresa de pupil•la suada
quan em diuen que el menjador no és el mateix,
que la meva absència li ha tret el ritme, broma,
Delta, una mica de l'altre paradís.
Els meus companys i companyes
sempre m'agraïen el meu bon humor,
i jo feia, faig, sempre que puc, qualsevol acció
per volatilitzar tots aquells moments no tan dolços,
que també formen part de la vida.
Sempre és més feliç qui fa el regal
i jo voldria ser-ho en escreix,
encara més per repartir cor exultant
i rebre somriures fins d'acceptació.

Felicitat a can Barça

I a la meva i la de tots els culés. Gran victòria sobre el Mallorca (5-0) amb tres gols de Cesc i dos
d'Alexis. Tot i que no hi era Messi, el partit s'ha resolt sense problemes, davant d'un equip mallorquí que no ha oposat cap resistència. Ha estat força bé perquè tant Cesc com Alexis s'han reivindicat, han jugat molt bé i han recuperat totes les energies positives, bàsiques per poder tenir un rendiment d'acord amb la seva qualitat. També Bartra ha demostrat que ja comença a estar a punt i que té un futur molt prometedor. He vist a Song més prim i més participatiu i integrat.

Bé, el Barça, amb majoria de jugadors formats a la Masia, amb una filosofia pròpia, un joc que ens enamora i, avui, a més, les emocions han pujat de to, s'han encès les llums de tots els bons esperits... El cel ha obert les portes i ens ha retornat a Tito Vilanova, el nostre espectacular entrenador d'aquest equip, fet i format a casa. De la mateixa manera, i per la porta que obre Sant Pere, ha sortit, ferm i segur, humil i agraït, l'Eric Abidal, i la gent, dempeus i amb una alegria immensa, ha corejat el seu nom, tot aplaudint fins l'extenuació. Per anomenar més cireretes, el debut de Gerard Deulofeu que, tot i que no ha estat massa encertat, representa el futur més immediat, com un extrem desequilibrant que marxa bé de la defensa i que, a més, té gol. Destacar, també, la bona forma del lateral extrem Alves, que arriba a aquestes alçades de la temporada en el seu punt més dolç de la competició. També Piqué és a punt...

Si penses en Messi, com el millor indiscutible, en Jordi Alva com una troballa irrepetible, Valdés com el millor porter per al Barça, Villa, el gol en estat pur, Pedro, que ja és a punt i treballa com ningú i molt bé, Iniesta i Xavi, que són la inspiració i la batuta, l'art i el tempo, Busquets, pura intel•ligència per saber estar i fer-ho bé allí on és... Pujol, la força de la sang i Mascherano, semblant però en argentí, no hi seran per al dimecres però amb la resta, avui si, ara si, estic completament esperançat en poder superar als francesos del PSG. Aquest equip m'ha donat tants motius de satisfacció que, durant els cinc últims anys, ha estat una vàlvula d'escapament, un apropament a una filosofia, un joc net, una forma de fer, de parlar, de sentir. Guardiola i Tito, i tots els tècnics de la Masia, han inventat una forma de ser, una forma de gaudir, de respectar. Fins i tot allò tan difícil que és saber guanyar o felicitar al rival quan t'ha guanyat, ha estat assolit amb maduresa per aquest Barça que ha deixat de plorar i de preguntar-se per què... Ara, això, només ho fa l'entrenador dels blancs...

dissabte, 6 d’abril del 2013

Barça, casa i abril...

És primer dissabte d'abril, aigües mil, mes de pluges que faran enverdir els camps, sortiran flors, faran fruit... o no, però tot costa en la vida i val, un núvol, un vent, un fred quan no toca et fa apreciar les benaurades normalitats de l'existència. Cada cosa al seu temps, i per collir s'ha de sembrar, i a l'estiu calor i a l'hivern fred i, en les estacions intermèdies, bonança per coure i esclatar com cal cada procés dels oratges extrems... i, així, que tot continuï amb cadascú al seu lloc, lluitant per un millor tots i totes, també les coses que ens envolten, actituds, ritmes, passions, capacitats i abnegacions... lluitant amb plaer, amb força, però amb gust, dignitat, gràcia, interès, creativitat, orgull, seny, sentit, sentiment...

És un dissabte fresquet però amb sol i amor, tot i que el Pere i la Mar són ja a Alemanya per una comunió a què estan convidats... però acabem de parlar amb ells i estan bé. Nosaltres hem dormit una mica més i volíem mirar de fer algun vol petit, per no passar tot el cap de setmana tancats a casa... veurem si hi ha alguna proposta que ens convenci i, si no, doncs jornada esportiva de sofà i Teresa i Barça, que no està gens malament. Avui juguem contra el Mallorca, que estan molt apurats i mancats de punts, en zona de descens, però ho farem sense Messi, que prou farà si pot arribar a temps de jugar contra els francesos el proper dimecres. A les sis, juga el Barça B contra el Mèrida, que també m'ho passo bé de veure-ho. També podem anar a fer un berenar-sopar a La Xarxa, que és el lloc del Serrallo on encara pots fer uns peixets frescos i un vinet a joc sense que et descarreguin un cop de pala com per a no tornar... a més, és a prop, podem anar caminant i després veure el mar i el iot del xeic i els altres, que també fan goig de veure.

Som a casa, és gairebé la una i la Teresa entra en solfa. Avui tocarà un suquet de peix amb una base de rèmol, unes cloïsses i unes gambetes... A més, tinc un vinet que la Mar, de Tarragona, ens va regalar l'altre dia, blanc, de Batea i de collita pròpia del seu cunyat Andreu, que és tota una garantia. Com diria Marcel•la, sóc feliç i, com dic jo, com un anís. El proper dia 21, a les 10 del matí, fan la Bicicletada Popular de Tarragona, amb un circuit de 15 km i pels llocs on solem anar amb els amics: Serrallo, Miracle, Arrabassada, interior de Tarragona... crec que, aquest any, podríem participar perfectament i, així, ho proposaré als meus companys. Pot ser divertit, amb casc, dorsal, aigua i bon humor i ganes de passar-ho bé... em fa com a "il•lu", ànim!!

divendres, 5 d’abril del 2013

Esmorzar a La Xarxa

És un lloc del Serrallo on pots menjar uns peixets frescos, del dia, màxim d'ahir, i un vinet negre del Priorat, dels Costers del Segre... Lloc habitual del jove que va a la barca, també del llop de mar que les sap totes, i fins i tot de l'observador de l'entorn que aprèn i gaudeix del vora mar, gent amb faixa i de blau, homes de bé, que surten cada dia amb il•lusió buscant-se la vida, tot i posar-la en risc. Pàtria del que s'ha acostumat... a veure i viure prop de les ones. El romanès de torn que és un manetes, home entranyable que estima tothom, home que t'ho dóna tot, fins i tot allò que no té, o allò que encara no ha perdut... el cor que, tot i la beguda d'alcohol i, a cops, de l'enteniment, és un xec al portador, amb tota garantia i reserva espiritual i humana.

Un home amb barba rissada, ronda els seixanta i va boig per jubilar-se. Els meus companys li gasten bromes. Ell i la seva companya, darrera d'un plat de tripa de bon veure, diuen que ja són prop, fan cara de victòria, la del guerrer que ha conquerit el dret a gaudir... de la Xarxa, a la taula, en pau i bé. Tots coneixen els meus companys, tots els i fan la festa, són bona gent, i jo em sento a gust i sempre observant i aprenent d'un món nou, diferent, però també natural i sensible. Continuarem, si Déu vol, venint a esmorzar... els primers divendres de cada més pot ser una bona data, també algun dia que sigui "Sant Volem" o l'aniversari d'algú o el sant o alguna celebració de record significatiu. Són bons companys, ho passem bé, no fem mal a ningú... Un plaer!!

La gent entra i surt, només homes... em recorda el País Basc on hi ha autèntics cercles tancats, temples, on només el gènere masculí menja i beu i xerra en pau privada. Aquí fa olor de mar i el lloc és a peu de carrer, a vistes, però els parroquians (no "les") entren en grups de treball de les diferents seccions del port, també algun grup de jubilats tot recordant els temps, quan tenien més gana i bevien millor. Esmorzar a la Xarxa, entre amics, és un escampar la vista per espectaculars realitats...

dijous, 4 d’abril del 2013

I en tancar-los, els ulls...


És quan veig més clar, sóc qui mana,
qui mou els fils, el director de tot plegat,
qui remena les cireres amb precisió.
M'agrada que les coses acabin bé,
tot i ser una víctima de la mala educació,
d'allò dels bons i els dolent, en mi o contra mi,
blanc o negre, dreta o esquerra,
Barça o Madrid, americans o russos, 
els rojos o els altres...
Vull viure sempre allò de bo
que tots tenim en alguna part del cor.
Ja sabeu que m'agraden els pobles petits
i la gent humil, i la que pensa,
la que ho fa també amb la resta,
que no ha perdut l'esperança. 
A cops sóc un somiador frustrat
i em desperto abans de concloure bé,
d'altres obro els ulls i corro...
per veure si és veritat allò, tot allò,
que he dissenyat amb tant d'encert.
És curiós, força interessant,
però darrerament sempre em desperto
amb un somriure, gens suat, relaxat.
Potser em fa feliç que a la nit,
amb els ulls tancats, quan hi veig més clar,
sembla que faci allò que mai he fet prou bé
quan he estat despert i d'ulls oberts...

En obrir els ulls...

 

Embriac, embravit, però conscient,
és un vol per la Natura
que es resisteix a ser colonitzada.
Encara hi ha llocs per on no he passat,
no han passat, només les herbes,
plantes de penya-segat,
pur mecanisme de defensa.
Aigua, les ones s'han menjat la platja,
el Miracle sembla un miratge natural.
Les palaies viuen prop de la sorra,
ara l'home contempla extasiat l'absència humana,
només vaixells amb la proa a l'est i el cul a ponent.
Una bassa d'oli, ahir amb roses blanques,
demà marejol, gent a l'aigua, contaminació.
Uns esquirols pel pinar de costa,
un conill prop de la sorra, reneix la vida,
és primavera i, en obrir els ulls,
veus la meravella de tot plegat,
d'allò que encara no hem destruït del tot...
Els geranis continuen actius, ara més...
l'orquídia ha fet noves branques
i una mena de capolls gairebé a punt d'esclatar.
No ho toquem, només mirem agraïts,
també el bosc, el riu, el mar.
I, en obrir els ulls, més oberts que mai,
joia plena en veure que el sol surt... per a tots.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Espàrrecs i mona

Caminem, avui, tots tres. En Fernando ja està millor de la seva empiocada i ens imposarà la seva marxeta habitual i... cap al Pont del Diable manca gent. Pel camí hem trobat algun espàrrec, més aviat ells, jo només un però era molt maco... total un bon manat, suficient per fer una truita i me'ls han donat a mi, que era el més inexpert i el menys acostumat a menjar-ne. Així que la Teresa farà els honors, possiblement, aquesta nit per sopar.

És dimecres i "la santa" lliura per la tarda. Dinarem a casa, farem una mica de migdiada i anirem a portar la mona a ma fillola. Aquest any és feta de casa: la Teresa, Marcel•la i, fins i tot, la Mar hi han col•laborat. Hem comprat pollets i algunes plomes de colors i ha quedat molt bonica però, sobretot, és boníssima i feta amb la nostra pasta típica, la que feia Teresín, la meva sogra.

No hem d'anar a comprar fins demà, així que serà un dia plàcid i tranquil del mes d'abril. Encara no plou però, a partir de dijous, s'espera una entrada d'aire fred i alguna pluja. Sembla que el cap de setmana es presenta mullat i amb baixada de temperatures. Primavera, espàrrecs, mona, pastissets, casa, Teresa, fill, família, amics, coneguts, terra, territori, sofà, llit, vi, carn, peix, formatge, cafè... una mica de mi per tots, tot de tots... per mi.

És compleixen quaranta anys de la primera trucada amb un telèfon mòbil. Truquem a les persones estimades, encara que només sigui per parlar d'espàrrecs i mones...

dimarts, 2 d’abril del 2013

Després de la Pasqua

Tornada a la normalitat del dia a dia. Potser venim d'un descans, d'un soroll, potser d'un silenci, d'on ha brollat un pensament, una reflexió, una idea... Vacances, Setmana Santa. Mort i Vida, pena i campanes, llàgrimes i llorer i rams... confits. Hem fet mones, pastissets, han fet, i ens han mancat qui no hi eren, i hem fet força d'ulls i mans i fets. Hem fet família de trobada ràpida i ens hem mirat la cara i els cabells... i hem vist el pas del temps que potser no veus al teu mirall.

Aquella mà que estreny tendra i ferma, aquella abraçada que et vol sentir,aquella paraula que deia l'àvia, aquella expressió que mai voldries oblidar. Per a mi és una tornada de vacances, sense escola i sense dir res d'allò que deia sempre: necessito un mes de vacances urgent, per manifestar a tothom que ho havia voltat tot i estava extasiat, feliç i necessitat de calma. És ben cert que cada cosa té el seu temps. Tinc molt temps per a altres coses, sense oblidar les anteriors. Tinc tant temps que, fins i tot, puc dirigir la pel·lícula i portar-la per esdeveniments que sempre acaben bé.

Avui m'he trobat amb els companys. Un ha estat empiocat, l'altre ha anat de mare per terres andaluses. Demà serà un altre dia, després de Pasqua, on valorarem com cal qualsevol cosa, llunyana als extremismes, i parlarem en positiu de les nostres terres i costums on, cada cop més, ens adonem que arreu fan i couen faves i, tot i que al mató li diuen "requesón", veneren les mares i tenen alta consideració per la família. Tots som més iguals del que semblem encara que, com sabeu, alguns som més iguals que els altres.

La Teresa ja fa olor de maquinetes, d'aquelles de cable i ratolí. Jo en feia de llapis, guix i pissarra. Els mestres, a cops, fem olor de tigre, d'escola tancada, i olor de nen... Encara m'emociona una mica la cridòria de la propera escola del Serrallo. La meva escola de sempre, La Salle de Reus, és la meva immensitat per on em recreo i gaudeixo d'una bona selecció dels meus millors records. Una bona mona amb pollets ben vius. Cal que neixin flors a cada instant. Cal aprofitar la llum... Ànim sempre!!

dilluns, 1 d’abril del 2013

M'agraden els pobles petits


De Tarragona al sud, Cambrils, Hospitalet, Miami Platja, tot de platges, i avall que fa baixada, la pujada de l'excel•lència. Terres del sud, Ametlla de Mar, Ampolla, tot el Delta, el de l'Ebre, únic, genial, paradís de colors segons l'estació, Deltebre, Camarles, Aldea, Amposta, Sant Carles de la Ràpita, les Cases i Alcanar i a Vinaròs manca gent. Deixem la Nacional 340, entrem, sense parar, província de Castelló, on encara algú enraona en valencià, després menys, cada cop menys. Tots dos decidits cap a Morella, era la base, parada i fonda i llit i, d'allí, arreu... Província de Terol: Cinctorres, La Iglesuela del Cid, Cantavieja, Mirambel, tot un poc més trist, menys verd, gens conreat, només alguna granja de vaques blanques, cavalls, algun ruc, potser algun ramat de cabres i ovelles juntes amb el gos i el pastor, parsimònia i soroll d'esquelles. Alt Maestrat, menys lluït però bon pernil, carns i formatges. Gent de parla simpàtica amb els seus graciosos acabaments en -ico i -ica..

Per l'altre costat, ja per terres valencianes, tots els pobles per on el meu padrí Rafel venia arròs: Xert, Sant Mateu, Catí, Tirig, Albocàsser, Ares del Maestre, poble semblant a Morella, potser menys conservat però també acollidor, més alt (1300 m) i espectaculars vistes i mirades. Pobles de làctics espectaculars: quallada, mató, formatges de tota mena, en diferents graus de curació i sempre amb una qualitat sense dubtes. Bona carn, millor pernil, cecina, també mel de diferents aromes. Terres de brasa i carxofes i postres de llet. Pobles d'esglésies i ermites molt venerades, petits santuaris pels carrers, gent que conserva el respecte pels seus sants i els seus llocs sagrats. Pobles, alguns emmurallats, d'altres situats en immillorables situacions de defensa. Pobles que volen viure i fan de la constància i l'esforç una forma de ser. Benassal, lloc balneari per a la gent del Delta, aigua miraculosa, pau, descans reparador. Forcall, Sorita, poble de mossèn Gabriel, tants anys per les nostres contrades. La Jana i Traiguera, que ens fa gaudir de la seva tradició artesanal fent de la terrissa un tot d'utilitats, altament plàstiques i genialment artístiques.

I de tornada, si us és possible, dineu a Cal Mañá. Després de Morella i el seu entorn, és un bany de mar i sol, vull dir que es fa de dia, que s'obren totes les llums i els sentits s'activen... parlem, tothom dempeus, del menú degustació. I, abans d'entrar a Tarragona, com no, passeu per Ca l'Amadeu, a Vilanova d'Escornalbou. És la consagració definitiva. Després de veure mol i maco, nosaltres sempre ens quedem amb aquests dos llocs, sobretot el darrer... és, perquè m'entengueu, com quan us parlo d'aquelles persones que tenen la condició d'entranyables, doncs... quan és tot el conjunt de fets i persones, estil i qualitat, som a Ca l'Amadeu, un restaurant entranyable. Bon passeig pels pobles i... bon profit!!